BÈSTIES EMBALSAMADES
(DIÀLEGS)

Entren dues senyores, mare i filla, en una botiga dels Quatre Cantons del Call.
- Ave Maria?... Déu los guard.
Lo dependent, que està fixant sobre un cartró un peix de forma plana com un llenguado, alça el cap, i adonant-se més aviat de la filla que de la mare, deixa apresuradament la feina, ficant-se darrera el taulell.
- Diguen?
- Escolti: ens han fet un encàrrec. Que ens embalsamaria un lloro?
- Prou, un lloro rai! En que vulga... Miri, guaiti l'aparador... Vegi si n'hi ha d'animals; tots són fets a casa.
- Oh, vostè potser no m'ha entès. Jo ja el porto; només voldria que me'l dissequessen.
- Per això l'hi dic, senyora. Aquí tot se fa.
- Ho havia entès malament. Me pensava que volia dir... vamos, havia pres una cosa per altra. Al demés, és un lloro lo que portem; un lloro més xerraire...
- Oh, pel cas si que no hi fa res. Lo mateix té que hage estat xerraire com no; quan los duen aquí, pobrets, ja estan...
- Ja ho pot dir! Sinó que aqueix, talment semblava una persona: només li faltava parlar.
- Mamà!... què diu ara!
- Dispensi, sí... volia dir que semblava que tingués enteniment. Passava la terraire: "jove de la terra" li cridava; l'home dels créixems, igual; l'oro i plata, l'escometia. Vaja, era un cosa per demés. Jo crec que algun veí ens l'ha emmetzinat, perquè no callava en tot lo dia, i com hi ha gent de tan males entranyes! Jo posaria les mans al foc i no em cremaria... Sinó que a vegades les coses no es poden dir...!
- Bé, mamà! Per què explica aquestes coses...?
- La conversa s'ho porta. No és veritat?
I el dependent, no sabent què dir, per quedar bé amb mare i filla, fa una rialleta dirigint una conquistadora mirada a l'última.
- Miri, aquí el porto.
Treu lo lloro embolicat amb una mortalla de paper d'estrassa.
- Cregui que hem tingut un disgust que no s'explica. Aquesta no fa més que plorar.
- Bé, mamà, no digui això ara!
- Per què no ho haig de dir? Que et penses que el senyor no sap què són aqueixes coses?
- Efectivament, hi ha bèsties que dolen; s'assemblen tant a les persones!
- No me'n parli; a mi, jo em crec que fins m'ha fet perdre la gana. No me'l puc treure del pensament; tan manso, tan falaguer! A mi i an aquesta, mai en la vida ens havia fet res. An al seu pare, que no sabia amoixar-lo, sí que una o dues vegades lo va picar. Me pensava que ens lo matava; perquè va rebotre la gàbia per terra, que no sé com no el va desgraciar. Miri-se'l...
Desembolica la víctima i el dependent l'agafa per una pota deixant-la penjar.
- Ai!, no me l'agafi aixís, pobret! Ai, Déu meu! Vostès són com los metges.
- No tingue por, senyora- diu lo dependent tornant-lo a embolicar de seguida i apartant-se'l d'a prop seu-. Quants dies fa que és mort?
- Miri, avui fa vuit dies. Però amb aquestos freds se conserva tan bé com lo dia que es va morir; tan natural, sembla que dormi!
- Casi bé, si tarda més... ja li cauen plomes. No sé, em sembla que una clapa o altra sempre li quedarà...
- Ai, Déu meu! I a on seran les clapes?
- Miri, al lloc que cauran les plomes.
- Ja no semblarà el mateix... Vol dir que quedarà clapat?
- Veu, mamà, com l'hi deia!
- Bé, com ho fèiem perquè ton pare no ho vegés? Me fas riure tu. Miri, aquest lloro és un regalo d'una persona... i, era un record... sap? D'aquelles coses... comprèn?
- Potser d'algun germà de vostè que és a Amèrica? Un tío de la senyoreta.
- No, tant com germà, no senyor; interessa més a la noia que a mi, per això; i no voldria per res del món...
- Ah! Potser la senyoreta té relacions...
Entra a la botiga una senyora velleta, amb vestit fosc, mantellina espessa i un llibre d'anar a missa a les mans.
- Déu los guard. Digui, ¿ que m'han arreglat aquell canari?
- Sí, senyora. Dispensen, estic per vostès de seguida.
- Faci, faci.
Lo dependent treu del prestatge un canari embalsamat, i la senyora encara no el veu, commoguda amb una espècie d'alegria sentimental, exclama:
- Ai, pobra bestioleta! Ai, la prenda! Tit, tit! No en facen cas; ai, Senyor! Mirin, talment és ell. Que mono! sembla que em demani el pinyonet! Vaja, és ell mateix.
- D'això sí que no en dubti. Aquestes coses ens guardaríem prou de canviar-les.
- Fugi d'aquí! Ja m'ho penso. Si los amos d'aquesta casa fa més de quaranta anys que els conec. No volia dir això. Ha quedat tan bufonet, que no em cansaria de fer-li petons. Sembla que es bellugui. M'entén lo que volia dir? Ai, Déu me'n guard!
- Sí que ha quedat bé - diuen mare i filla contemplant lo canari que està posat sobre una branqueta de suro, amb les ales mig esteses i el bec obert.
- Oh, si l'haguessin vist quan era viu! Encara no veia la claror, ja cantava; de nit, amb la llum , també. I tan pacient, tan carinyoset... Al de matí quan li portava la fulleta d'escarola, semblava que ho conegués; no estava quiet fins que l'hi posava a la gàbia. A l'hora de dinar també em cridava volent dir: que no em dónes res? I mirin com vénen les coses; m'estava netejant la gàbia, i sens saber com, me fuig per la portella de l'abeurador; lo pobret corria per allí; ca!, si no sabia volar! Jo que vaig tirar-li un mocador a sobre, i, com me n'adono, el gat ja hi havia clavat tal urpada, que ni va dir Jesús, pobra bestiola! Mirin, vaig tenir un sentiment, lo mateix que si hagués estat un cos gran. Sinó que després vaig pensar: calla; el portaràs als Quatre Cantons del Call, i al menos...
- Si a nosaltres, pel cas, nos passa una cosa per l'estil.
- Un canari també?
- No, senyora. Un lloro.
- Ah, bé... sí, cada qual s'estima lo seu. Però, què vol que els hi diga? És una llei de bestioles... No sé, m'amoïna... I allò que molts els hi donen escudella i cigronots... Fan molta porqueria; no m'agraden: sembla que mengin ranxo... I aquella fortor que llença la gàbia. Això va agustos, ja ho veig; però aquells crits i aquell tornar sempre a la mateixa, que es fiquen dins del cervell...
- Ai, lo nostre era una plata. No he vist bèstia més curiosa, cada dia li netejava dues vegades la gàbia.
- Vaja, no fa per mi; massa molèstia. Al demés, noi, ja es deu recordar que li vaig pagar, té present?
- Vagi, senyora, no li demanaré res. Estem en paus.
- Vamos, sí, estiguen bons.
- Passi-ho bé.
- Ai quines ganes de riure em feia amb lo seu canari. Pobra senyora! Arribant a casa encara li farà petons. Ai, Senyor! An ella li sembla qui sap què!
- Doncs, aqueix lloro és una memòria d'alguna persona que a la senyoreta li interessa?
- Sí, era un regalo del seu promès.Quan se'n va anar a viatge ens lo va portar i sempre ens deia: "Vejam si me'l cuidaran bé, i si pensaran força en mi."
- Mamà!... Anem que és tard.
- Calla, tonta; ves de què es dóna vergonya! I sí; ell sempre deia: "A veure si quan sentiran lo lloro pensaran una miqueta en mi." Què es pensa! Eren promesos de poc, quan va marxar. Jo cada carta que la noia li escriu li faig posar una cosa o altra del lloro. Ara sí que no sé què dir-li; és un compromís, no sé com arreglar-ho. Ves què dirà ell! És capaç de prendre-s'ho d'altra manera; se l'estimava tant!... Jo li diré: "Mira, aquí el tens del mateix modo que ens lo vas deixar". Per això havíem pensat d'embalsamar-lo.
- Déu los guard - diu entrant a la botiga una dona grassa, vestida a estil de menestrala, amb mocador gran de llana a les espatlles, un de pita al cap, vestit d'indiana, calçada amb socs, i portant al braç un cistell que les cols no el deixen cloure, penjant per un costat les fulles d'un àpit, i de l'altre algunes cues de ceballots.
- Escolti i perdoni - diu xiulant afectadament les esses-. Me penso que no m'erro; digui, que és aquí que fan?... Ai!, no sé si em sabré explicar, vull dir que es cuiden d'arreglar bèsties?
- Dissecar-les.
- Sí, assecar-les que no ho semblen, vaja, com si fossin tendres.
- Això mateix. Digui, què se li oferia?
- Ai!, gràcies a Déu!... Sembla que m'haja tret un pes d'aquí dins!... Miri, una servidora té un globo de peixets d'aquells tan bonics, vermellosos que semblen foc, sinó que lo meu bordegàs, amb la xicra de fer bombolles, de primer casi me'ls va deixar sense aigua, però li vaig clavar un juli, que no va anar a Roma per la penitència; i ahir lo gran poca-vergonya, mentres jo era a comprar, m'hi va tirar sabó, i quan arribo a casa me'l trobo amb la canya als morros (respectant les cares honrades), xupant dins lo globo, i els pobres peixets panxa amunt. Me'ls havia emmetzinat amb la sabonera!...
Ja he anat al carrer del Pi, però ca!, no se'n troben com aquells tan virolats, tan bonics... Oh, i quan l'home de casa ho sàpiga n'hi haurà una de Sant Quintín. Sinó que una senyora m'ha dit: "Vagi als Quatre Cantons, allí els hi compondran. Vagi, no tinga por!, ja els hi deixaran bé."
- Prou, segons i conforme...
- Jo li diré. Una servidora els voldria per demà passat sens falta; perquè quan vinga el meu marit no se n'adoni. Com és del carril, vol dir que dos cops a la setmana es queda a casa, i si ho veu, no ho pagarà el bordegàs, sinó que em donarà les culpes a mi. Vegi, doncs, si és servit; faci el que puga, que li estimaria molt.
- Ca, no senyora, no pot ésser; al menos se necessiten vuit dies.
- Vuit dies? Què diu ara! Si ja foren passats... quin fàstic!
- Jo li diré. El fadrí que fa aquestes coses, ara està ocupat amb una balena i no es pot destorbar amb res.
- Què m'explica a mi de la balena ara! Lo mateix que si em digués Llúcia. Digui que no li dóna la gana. Que es pensa que em mamo el dit? Fos una senyora, ja ho veuríem; però, li faig a saber que tan bons són los meus diners com los d'ella.
- Bé, jove, què us enfileu ara? No us dic que no pot ser?
- Ai, bona repunyalada! A mi no me té de pintar sant Cristòfol nano ni vostè ni ningú. Ara, en que vostè volgués, a mi no em donaria la reial gana. Perquè, en que sàpiga anar a la pescateria i comprar una carnissera de molls, los aboco tots al globo només que per tapar la boca d'aquell poca-solta. Ja està ben llest vostè i la balena. La balena... ai Senyor! No em faça riure; que es pensa que no hi papu?... Tingui compte que no s'empasse al fadrí, lo meu fill!... Ha, ha, ha, la balena!...

I repicant los socs a terra amb son pas apressurat, la dona surt de la botiga fingint grans rialles.

- Que en tenen de prendre de paciència els que estan darrera el taulell! Vegi ara aqueixa dona quin modo d'anar-se'n de la boca!
- Bé, ja no en fem cas. Són gent de poc més o menos. Què hi vol fer!
- Al demés, digui, cuiti, que tenim tard. Vol dir que quedarà bé? Ai, això de les clapes sí que em posa de mal humor. Escolti, que no podria fer de manera que li vinguessen a sota, en una banda que fossen més dissimulades?
- Oh, no podem nosaltres. Vostè mateixa ja ho pot veure... Si li cauen les plomes de l'esquena, no podrem pas fer-les anar al ventre. Ja ho pot conèixer.
- Té raó. Ai, això sí que em sap greu. Bé, face lo que hi sàpiga, vostè mateix. Perquè nosaltres (deixe-me-li dir) havíem pensat una cosa. Vostè nos dirà si anem bé. Veu?, ara la noia es té de fer retratar (per enviar-lo an ell) i jo li deia: podríem fer una cosa; posar-te el lloro sobre el dit, i amb l'altra mà, com si aparentés que li dónes un terrosset de sucre. Repara a què vaig jo?...

La noia, sufocada, se gira com si mirés al carrer, i sa mare amb veu baixa diu al dependent.

- No en face cas, és molt vergonyosa. Al demés, què m'hi diu?
- Ben pensat, senyora. Sí, no estaria mal.
- Però, què dirà ell quan torni! Miri, més m'estimaria que em diguessen: val quatre duros i quedarà bé.
- No s'amoïne per això, senyora, que ja la deu estimar força... Jo em sembla que no la renyaria gens; al contrari, encara l'estimaria més.
- Ah, que en són de tunos vostès, ja li asseguro.
- Bé, miri, si les té de renyar, diguin que jo en tinc la culpa.
- Sí, ja ho pot ben dir! Que n'és d'eixerit! Digui, digui, quin dia estarà?
- Passin la setmana entrant.
- Buenu, l'hi deixo a les seves mans, sent? L'hi encomano molt; face'ns quedar bé. Per servir-lo, estiga bonet.
- No perdi cuidado. Estiguen bones.
I el dependent les acompanya fins a la porta, encaixant amb mare i filla.
- No sé com has de fer aqueixos paperots - diu la mare a la noia. Un jove tan amable, ni menos li has sapigut dir res.
- Bé, què vol que li digui ara? I després, essent promesa, què n'haig de fer dels altres joves!
- Sí, però a vegades... No s'hi perd res en ser carinyosa, qui sap? Mira, el cas del lloro pot portar una renyina. Són tan variables los homes, que qui se'n calça no se'n vesteix. I després, per què no tens de fer bona cara als que t'obsequien?
- Bé, mamà, sempre crida el mal temps! Si ell és tan criatura que per un lloro busqui renyines, que vagi en nom de Déu; val més ara que més tard.
- Per això mateix, veus? Ara tu me véns amb mi. Dona, per què t'ho dic jo? Ja cal que quan tornem li faces bona cara, qui sap? Tota ma vida sento a dir que un hom sempre se té de guardar una poma per la set. Val més tenir, que penedir, noia.

I continuant la conversa, mare i filla es drigien cap el carrer de la Boqueria, on se confongueren amb los anants i vinents que sempre omplen tan estret carrer. No se sap si al tornar a buscar lo lloro, la noia féu més bona cara a aquell jove, ni si sa mare li donà entenent de fer-se retratar amb lo lloro a les mans, com tampoc ningú s'ha cuidat d'averiguar de quina manera el promès se va prendre la mort d'aquesta bèstia, perquè l'objecte del present quadret ha estat de presentar alguns tipos i no d'amoïnar al llegidor contant-li tafaneries.

(Quadros populars, setembre de 1878)

(Del llibre Bèsties embalsamades i altres narracions. Barcelona: Barcanova, 1996, p. 56-65)

* * *

ALS BANYS


Parlem de coses fresques; serà la manera més directa de fer l'oposició a aqueix misiteri de tirans presidit pel juliol, que no falta qui opina si tots trenta-un ministres ho són d'Ultramar, segons nos tracten com a negres.
I donarem una mostra d'independència i d'osadia que per força té de produir efectes en la situació.
Mes, al declarar-nos adversaris seus, avui, enmig d'aquestos ardors que ens posen a punt d'arrencar lo bull, convé atacar-la dretament amb refrescos i altres rebel·lions que abatin les seves fogositats.
I, en compte de conspirar a balcons closos, obrim-los de bat a bat i també les finestres; que circuli l'aire a través de les persianes, de les corties de cussolí o d'estora, com les que usen a Tarragona i altres ciutats de gran reputació i prou caloroses que coneixen la traça per fer colar lo baf de l'aire calent.
Lo primer acte meu d'insubordinació consisteix, al llevar-me, en unes ablucions semiorientals amb aigua que de tan freda pareix que embutllofi el gerro amb una llei de perletes com d'extracte de frescor.
De seguida m'encamino cap als banys de la Deliciosa; allí ja hi trobo altres rebeldes coberts amb mantos blancs, que semblen àrabes civilitzats, amb la tovallola al cap, ensenyant les pantorrilles, que en alguns no se'ls pot endevinar si estan de frente o d'esquena perquè tot és canyella.
Amb un trajo de paradisaica senzillesa surto a la platja, m'assento a la sorra i des de l'ombra desafio totes les ardències del sol.
De seguida d'haver contemplat los afanys de les onades, i la seva perfídia en cercar més llit per jeure, m'aixeco resoludament, envesteixo l'aigua i, llençant-m'hi de sobte, s'alcen una fúria d'esquitxos com si la mar m'enviés los seus delegats a presentar-me els respectes.
Posat allí, com se delecta la fantasia pel que té voluntatal sistema de no fer res, gronxant lo cos sobre aquella hamaca lliscosa i fresca sense malles ni costures! Si des d'allí pogués escriure, quin recreu més afavorit per les circumstàncies que atravessem, i que n'hi podria haver, de sal!
Si a Madrid tinguessin mar, quina xala que mourien, ells que són tan divertits, i quin modo d'anar-s'hi presentant provincianos a sol·licitar empleus ociosos!
Perquè dins de l'aigua tothom hi està ben col·locat, no s'hi té de fer més, per sostenir-s'hi, que bellugar los braços amb tanta peresa com se vulga, i està previst tan bé per complaure a la indolència, que fins s'ignora què cosa és lo caminar.
Allí s'hi poden afinar totes les nobleses del jeure; de totes menes s'està tou: llençat sobre l'aigua, l'una mà a la cara i el cap reposant-s'hi com una estàtua jacent, qualsevol enyori l'holanda i els coixins de ploma, que enyorarà dureses i materials grossers.
Tombat de l'altre cantó, és dir, per l'estil dels que preguen a Alà, és una posició mahometana més deliciosa que el pavelló on me guarden la roba. Corrents d'aigua passen llisquentes per la cara i la besen amb petons silenciosos, i cada petó empara una galta, que en cap banda del món se poden trobar carícies tan esteses; los cabells van a la deriva flotant i sense allunyar-se; sotets d'aigua omplen suaument los oïdos produint una música peregrina de xiulets i remors molt agradosos d'escoltar pels qui no els amoïna; i finalment, al sortir, quin modo de serpentejar rajolins per la pell, i que bonic i que deliciós embolicar-se en aquell lli blanc de bugada que es plega sobre el cos i s'embolica amb major o menor gràcia, segons lo garbo de cada u, si la planta ademés l'hi ajuda!

* * *

Si val a parlar amb senzillesa, no tinc ganes d'escriure més: ja en podria dir, de coses fresques, que en sé algunes; però allargaria la peresa que la calor me dóna, i sense fer res me sembla que no la canso o que no en tinc, i fins arribo a creure que só molt laboriós.

(Entre família)

(Del llibre Lo primer amor i altres narracions. Barcelona: Edicions 62-"la Caixa", 1980, p. 141-143)