Emili Vilanova i March neix el 15 d'octubre de 1840 al barri de la Ribera de Barcelona. La seva família, petitburgesa i benestant, té un negoci d'envelats i ornamentació de locals, i segueix fidelment les festes i els costums tradicionals de l'època.

El seu oncle Ramon, home culte i gran viatger, influeix la seva formació juvenil. Encara que Emili Vilanova no estudia el batxillerat ni fa cap carrera universitària, és un gran lector dels millors escriptors castellans, anglesos i francesos del segle XIX, sobretot de l'obra La comèdia humana, de Balzac.

Els records sobre aquesta etapa de la seva vida són la matèria artística de les futures obres costumistes. Així ens fa saber els més petits detalls de la fascinació que li provoca la projecció de les ombres xineses durant la seva infantesa. Aquestes projeccions són la base de la renaixença del teatre català.

De jove participa del dandisme propi de la bohèmia del vuit-cents. Es vesteix amb capes llargues folrades i amb un barret d'ales amples d'on surt una llarga cabellera que li dona un aspecte de mosqueter. Freqüenta les tertúlies literàries de diversos cafès de Barcelona com el Cafè de la Rambla i els tallers de la bohèmia artística de l'època. És on coneix molts dels escriptors i intel·lectuals: Frederic Soler, Pompeu Gener, Conrad Roure, Valentí Almirall, Josep Yxart, Joan Sardà, etc. El 1866 inicia les seves col·laboracions literàries en publicacions humorístiques burletes amb els ideals romàntics desfasats, com La Pubilla, Lo Mestre Titas i Lo Somatent. Aviat, però, abandona el seu republicanisme revolucionari i es converteix en un conservador monàrquic i catòlic.

Després d'uns anys sense publicar, animat pel seu amic Àngel Guimerà reprèn la seva carrera literària amb escrits costumistes per a La Renaixensa. El 1889 edita Del meu tros, un recull de quadres costumistes publicats anteriorment. La seva consagració com a escriptor s'inicia amb l'aparició de Quadros populars (1881) i més tard amb Entre familia (1885) i Escenes barcelonines (1886) que van rebre crítiques remarcables de Joan Sardà i Josep Yxart. Abans, el 1882, havia guanyat el premi "La Renaixença" dels Jocs Florals de Barcelona. Continua amb èxit la publicació de les seves narracions costumistes amb Monòlegs i quadros (1887), Pobrets i alegrets (1887), Gent de casa (1889) i Plorant i rient (1891).

La iniciativa del seu amic Josep Pin i Soler d'escenificar el conte Les bodes d'en Ciril·lo (1892) inclòs a Gent de casa (1889), el converteix en un sainetista d'èxit. És per això que el Teatre Romea li estrena diverses peces teatrals que no són altra cosa que quadres costumistes convertits en sainets o entremesos: L'ase de l'hortolà (1893), Los moros contrapuntats (1893), Qui... compra maduixes (1893) o Colometa la gitana (1896), entre altres.

Tot i que participa en les tertúlies literàries, la seva producció narrativa i teatral minva considerablement a partir de 1896. El 1899 la revista modernista Pel i Ploma li dedica un número monogràfic, però Emili Vilanova és lluny de la literatura de la nova generació modernista. El 1901 i 1904 és mantenidor dels Jocs Florals i escriu els seus darrers textos, Últims quadros, editats pòstumament el 1906. Mor el 4 d'agost de 1905.

El 1906, La Ilustració Catalana comença l'edició de les Obres Completes (10 volums) i el 1949 l'editorial Selecta publica novament les Obres Completes amb un interessant estudi introductori del professor Antoni Vilanova.