"Fins i tot després de mort, i el seu òbit –per utilitzar un mot que li fou car fins a l'últim moment– es produí ara fa sis anys, Guillem Viladot no deixa de sorprendre'ns: a banda de dues novel·les com Ruth (2000) i L'energia (2001), i de tota la seva obra d'experimentació poeticovisual, que també sembla estar posseïda per algun misteriós procés de gènesi incessant –cada visita a la Fundació Lo Pardal d'Agramunt, que dirigeix Josep-Miquel Garcia, és una font inesgotable de sorpreses–, ara s'acaba de publicar un cinquè volum de Poesia completa i alhora unes Notes per a una poètica en fructífera col·laboració amb el pintor Viladecans, que se'n serveix com d'autèntiques llavors per fer la seva, de poètica.

No crec que en fos del tot conscient, o potser sí –en el seu cas la capacitat de generar sorpresa no l'abandonà mai–, però el cert és que Guillem Viladot, uns quants anys després de la seva mort, sembla trobar-se immergit encara en ple procés de creació: tant si fou buscat com no, aquest efecte de vitalitat i creativitat incessant fou una de les seves constants –de fet, és a l'origen d'una pràctica sistemàtica de contaminació de gèneres literaris i plàstics que dugué a terme al llarg de tota la seva trajectòria–, i no ens hauria d'estranyar gaire trobar-nos-en doncs en plena ressaca: les grans obres justament es caracteritzen per tenir una estela que es perd horitzó enllà. Amb tot, un no pot evitar de pensar que aquesta vida pòstuma no hagués estat degudament calculada i prevista per demostrar el que ens diu en un fulgurant apunt de Gradual: "Les paraules,/ cendra per a alguna/ resurrecció".

Sigui com sigui, un nou volum d'obra poètica acaba d'aparèixer (a la Biblioteca de la Suda de Pagès Editors, que dirigeix Xavier Garcia, i excel·lentment prologada per un dels màxims especialistes viladotians com és Jaume Pont), i és a propòsit seu que volem apuntar unes primeres impressions. Els nou llibres que la integren –Sòcol, Epítom, Zona personal, Al dedins de la frontera, La masia, Gradual, Home zero, Verdi i Quadern de l'òbit- són, per tant, la poesia inèdita escrita per Viladot entre el 1993 i el 1999: una producció de la qual a penes havíem tingut cap notícia -eren els anys en què estava embrancat en una de les seves obres narratives més ambicioses, l'Autobiografia de Déu, 1998-, i la descoberta de la qual és tota una demostració de talent i fecunditat. Rient rient, i com qui no vol la cosa, Viladot haurà estat un dels nostres grafòmans més genials!... ¿Quan veurem, doncs, l'edició de les seves obres completes, o és que som una cultura que ja ha abdicat d'emprendre tals projectes?

A priori, i per les mateixes característiques de molts d'ells, aquests nou reculls -de poemes sovint incisius i fragmentats com estelles o aeròlits, però en el fons extraordinàriament depurats i condensats: una autèntica quinta essència de la seva investigació i el seu pensament poètics- poden fer en el lector la impressió de ser una obra menor, uns últims espeternecs d'un motor que fou de gran cubicatge líric. Res més lluny de la realitat: ens trobem davant d'un volum d'especial ambició i sobretot carregat d'una fatalitat no gens capriciosa –de fet, pot ser llegit com una sola obra, els diferents capítols de la qual tenen sentit per ells mateixos, però alhora s'integren en un conjunt major on acaben d'aportar el màxim de si mateixos–, que adquireix tot el seu sentit justament llegit ara que l'autor no hi és. En vida seva, els hauríem pogut considerar com a notes a peu de pàgina d'un corpus aparentment fet i refet; ara esdevenen un quadern de bitàcola impressionant dels seus últims anys de vida, quan l'autor estava maldant per arrabassar-li uns nous llampegueigs de sentit i saviesa que li eren del tot indispensables per continuar avançant en aquest darrer tram vital.

De fet, la lectura d'aquest volum ens mostra, un cop més, la immensa fe d'aquest autor, més que no en la narrativa o la poesia com a gèneres, en la paraula: una paraula, però, transgressora i generadora d'una "semanticitat imprevista", d'un "significat franc tirador" (com se'ns diu al pròleg d'un dels seus llibres més potents, Amor físic), que és el que ell necessitava per fer front als múltiples i constants interrogants que l'existència li deparava. Era a través seu que prenia consciència, verbalitzava, formalitzava i fins a un cert punt racionalitzava i domava la seva problemàtica existencial com a individu, vull dir els eixos de tensió inevitables en què basculen la gran majoria de vides (i això sembla prou significatiu, perquè no es tractava d'algú que va voler forçar l'exhibició de la seva "diferència" pel fet de creure-la excepcional, sinó que la concebia com quelcom de normal i corrent, sempre que estiguem mínimament disposats a escorcollar-nos -a nosaltres, a l'altre i a la realitat que ens envolta-, que és el que ell no va deixar de fer mai, com demostren tots i cadascun d'aquests poemes).

L'obriu per on l'obriu, aquest llibre és un prodigi d'allò que Calvino va batejar com a "lleugeresa del pensar": una gravetat desproveïda de pes, gràcies a la qual hom pot saltar per damunt de la realitat. I del temps, afegiríem: llegir-lo és comprovar que l'expressió poètica, fins quan s'enfronta obertament i franca al pas del temps i a la mort com a presència indefugible, pot estrenar o si més no renovar sentit i visió: "Sempre la mateixa carn/ obeïda,/ ara a punt/ d'esmicolar-se/ entre els dits:/ viva per a la mort"."

(Àlex Susanna. "Guillem Viladot, més viu que mai", Avui (Barcelona), 10 de març de 2005)

* * *
 

"L'home era alt, molt alt; tant, si més no, com la seva prosa. L'home, de vegades, semblava haver fet un pacte amb el dimoni per gaudir d'eterna joventut; tant era així que, quan obria la porta de casa seva, els visitants restaven tan perplexos que demanaven pel seu pare. D'altra banda, va ser un cas invers de personalitat literària. Havia passat cinc anys a Chivilcoy, fent classes d'història universal i de moralitat i civisme que ja m'hauria agradat sentir. Sabem que escrivia a la cambra de la pensió Varzilio, poemes i relats que ell anomenava de formació. I en aquella mateixa cambra s'instal·laria temps més tard una farmàcia sindical. M'agrada pensar que mentre altres escriptors van néixer a la literatura des de la rebotiga d'una apotecaria, ell, el Flaco, va deixar en l'aire de la cambra una herència de versos i de somnis que més tard algú convertiria en essències curatives.

L'altre personatge de la nostra història també havia fet un pacte amb el dimoni que, més reservat, només li va prometre una eterna joventut interior. Però conscient de la seva sort, va anar administrant aquest do fins als últims dies. Va rebre una farmàcia en herència i la va anar transformant en un lloc de culte per a tots els que han sabut veure la intensa relació que existeix, no sols entre la literatura i la farmacopea, sinó també entre la paraula i les arts plàstiques. Així va crear una obra artística el punt de partença de la qual va ser la poesia en totes les seves expressions.

Potser algú, amb raons del tot respectables, es veu obligat a qualificar aquesta relació entre l'argentí Julio Cortázar i el nostre Guillem Viladot d'aventurada. Però s'hauria de preguntar si no ha renunciat a una de les funcions més valuoses de la literatura: generar somnis. I aquest, si ho és, pren forma a partir de la passió de tots dos pel joc artístic i literari. També s'ha de dir que neix del record d'unes actituds. Un Cortázar fascinat per la vida que escrivia i un Viladot compartint amb nosaltres el seu sentit de l'existència: transgressió, entusiasme, creativitat. Són aquests els motius que ens han portat a violentar les normes no escrites de la crítica literària, a reunir els dos escriptors sota el mateix esperit lúdic, un ludisme que no pot abdicar del rigor.

Des de la llibertat
Si aspirem a una anàlisi rigorosa de l'obra de Guillem Viladot, s'ha de parar atenció a les paraules inicials del pròleg de Jaume Pont a aquest últim lliurament, el cinquè, de la seva poesia completa. Pont, sempre des de la lucidesa dels seus escrits, ens fa considerar d'entrada la dissidència i marginalitat de l'escriptor d'Agramunt. Són moltes les raons possibles. N'hi ha de caràcter geogràfic, vital, estètic i, fins i tot, hi ha raons editorials. La condició perifèrica va portar l'obra publicada de Viladot a un periple injust: dos volums a El Mall, dos més a Columna i un darrer, aquest que ens ocupa, a l'esforçada Biblioteca de la Suda, un projecte personal i decisiu del poeta i editor Xavier Garcia que l'editorial Pagès ha sabut acollir amb excel·lent criteri.

Es pot parlar de la marginalitat de les circumstàncies que envolten Viladot, però de cap manera –i en això no dubto de la coincidència amb Jaume Pont– d'una poesia marginal. Pel contrari, la seva obra recorre els camins de la centralitat estètica que va marcar el segle XX, una idea capaç de reunir diversos llenguatges, d'assistir impassible a modes o tendències dominants. La poesia de Guillem Viladot neix d'una experiència humana que ha adoptat la llibertat personal com a bandera de tot esforç artístic. Des d'aquesta posició, l'autor assimila els rius d'escriptura que arriben a la seva intel·ligència creativa i se sent capaç d'atorgar-hi nous sentits. Recordo especialment la descoberta amb un amic poeta del llibre Amor físic (1983), on, a través d'una forma tan sotmesa a la tradició com el sonet, era capaç de servir-nos un erotisme transgressor imbuït d'un humor càustic no gens habitual a la poesia catalana.

A Poesia completa V s'inclouen nou quaderns amb poemes que tracten amb enorme habilitat temes difícils, amb la mort com a gran referència, com a punt d'arribada, que mereix un diàleg directe, i m'atreveixo a dir astut, un diàleg sense malenconia que travessa la seva obra des de l'inici. Viladot escriu aquests últims poemes des de la consciència del poder de la paraula, partint més que mai d'una llibertat compositiva que el condueix sobretot cap al poema breu, d'expressió senzilla, que en el fons amaga autèntiques càrregues de profunditat: "Exhaurit el foc, / el temps residual / es torna arrel buida". És del tot impossible oblidar la il·lusió i la maliciosa complicitat als ulls de Guillem Viladot mentre ens mostrava, un dia llunyà de començaments dels 90, l'espai on construïa la seva casa-museu. Però també recordo aquell dia plujós pocs mesos abans de la seva mort, a Mollerussa, quan la seva alegria plena de sentits em va fer creure que l'ésser humà era capaç de vèncer les situacions més contràries. Aquest esperit encara viu a la seva poesia, i és del tot necessari rendir-nos a la seva dura i grandiosa sagacitat."

(Xulio Ricardo Trigo. "La centralitat des dels marges", Avui (Barcelona), 23 de desembre de 2004)

* * *
 

"L'escriptor ha conreat una gran varietat de gèneres i de formes. De gèneres: Viladot ha publicat poemes, novel·les i contes i ha exercit, en alguns moments de manera regular, el periodisme meitat literari, meitat d'opinió. I de formes: Viladot, tant en els poemes com en les proses, ha treballat en les formes retòriques i tradicionals o, per dir-ho amb paraules seves, "discursives" més canòniques i, a la vegada, ha realitzat un nombre important d'investigacions que l'han portat, tot passant per les de la poesia concreta dels 60, de l'objecte surrealista dels 50 fins al collage dels 70 i, en definitiva, a la pintura i l'escultura."

(Joaquim Molas. “Pròleg” a Guillem Viladot, Poesia Completa I. Barcelona: Columna, 1991)
 

* * *
 

"No importa l'ancoratge expressiu: poesia discursiva o poesia visual, poemes-objecte o poesia concreta; no importa tampoc el referent històric i social, des dels anys del franquisme més sòrdid a la postmodernitat. El filtre o la peça de convicció és sempre ell mateix, Viladot, és a dir, el "jo" dissident i marginal enfront de les diverses formes de poder."

(J. Pont. "La poesia de Guillem Viladot", Segre, 1 de març de 1992, p. 20)
 

* * *
 

"L'acte amatori és presentat com una explosió festiva i una invitació a la profanació del cos. Per això mateix el llenguatge de Viladot és també profanador. No hi ha pensament sense llenguatge. El cerimonial lúdic d’aquesta pulsió destructora s'apropa al desordre, la desacralització i el saqueig corporal. Una raó poètica que desemmascara els acords socials i religiosos."

(J. Pont. "El corrent G.V. L'obra poètica de Guillem Viladot", Urc, p. 45)
 

* * *
 

"Guillem Viladot ha tingut el coratge de ser un capdavanter en un país on tot intent de creació és criticat des la carcúndia més obtusa i arrelada. Exposicions com Nou-plast poemes (1965), Cartrons concrets (1968), 5+1 lais concrets d'homenatge a Antoni Tàpies (1969). Sumeu-ho a llibres de poesia com ara: Sopes amb pa torrat, Poemes de la incomunicació, Entre Opus i Opus Urim Tummim, ia-urt o els metaplasmes... per descobrir que us trobeu davant d'un home savi a qui mai no han fet nosa ni els sentits ni la saviesa heretada dels avantpassats."

(Ignasi Riera. "Guillem Viladot", L'escriptor del mes. Departament de Cultura, 1992)