Vaig néixer amb idees innates. Sabia que jo era una estàtua; sabia de la fragilitat dels cossos amb vida, de les roses i dels llavis, i de la immortalitat del bronzo que me sustenta. Sabia el que era història, sabia què eren totes les coses; però no sabia la història de les coses ni havia penetrat els símbols. Jo nasquí essent estàtua, desconeixent els meus antecedents i sense saber qui representava.

Quan a penes feia ombra, perquè tenia el sol damunt la testa, vaig pensar i vaig ésser. El pensament com una enrampada, me pujà des dels talons quan d'un cop, lent, caute, gemegant corrioles i cadenes, vaig quedar ben plantat sobre el pedestal.

−Basta, basta! Ja està!

−Un airí més…−digué el Faroler, amic del matís i de dir la darrera.

−Hoop! Exclamaren tots a la una.

−Va. Llest! −rubricà el mateix Faroler.

S'il·luminaren els meus ulls. ¡Oh prodigi inexplicable de la claror! Al despertar-me a la consciència, hi havia al meu entorn alguns obrers amb bruses blaves i municipals amb uniformes color d'oliva. Molta al·lotea i alguns senyors de cert respecte. El Faroler, agitat donava ordes i les retirava. El Batle estava més quiet i amb el front pensatiu. Devia preocupar-lo el discurs.

A l'estendre la mirada, vegí una plaça, ni gran, ni petita, d'un poble –camperol i mariner– que sabí després, que no era petit ni gran. Una, dues, tres cases. La murada d'un corral, del qual guaitaven unes figueres de moro. Més cases, baixes totes, ja davallant pel camí de les Bassoles. Els camins d'aquesta part de la vila no porten a la mar. El gran pany de paret de l'hostal del Pabordo. El camí que va a Son Rossinyol amb les cases, torre i palmera, entre un embroll d'ametlers. El jardí clos de can Caldés i la costa que puja a la Plaça de la Carn.

El cel era blau i l'aire dolç de primavera.


(Fragment del llibre Memòries d'una estàtua, 1953)