La vida del safareig era monòtona i trista. Hi faltava l'esperó del treball. Entrava un llampec d'alegria quan la jove molinera prenia algun bany, quasi nua amb un maillot multicolor. La molinera era jove; el moliner no. Els peixos l'estimaven. Les granotes malparlaven d'ella, sense motiu. No tenia fills. Alegre, despreocupada, la molinera era l'encarnació d'un romanç, de malícia, innocència i castanyoles. Quan la molinera feia giravolts per dins l'aigua, quan surava, estesa, amb la cara vers el sol, els peixos adolescents –i amb ells Bion Ictil− sentien un goig indefinible, i les granotes s'indignaven i escopien renecs. Quin vol tan graciós el de la molinera, dibuixant l'ondulada silueta damunt l'aigua, indiferent als ocells, als peixos i al moliner, que no es cansava de mirar-la traient el cap per la torre!

Un dia l'existència introvertida del tendre Bion Icitl va tòrcer radicalment el seu camí. Els canvis de cercles inventats per la mitologia dels homes no són res comparats amb la mutació d'ambients que li estaven reservats al nostre peixarró. Bion Ictil, d'una forma per a ell inexplicable –la defensa passiva està molt desatesa als estanys, no és com a la mar i als rius−, es va sentir arrabassat del seu món a un altre. El que passava era que...


(Fragment de La vida en rosa, 1957)