—Quan vas començar a escriure?
—El primer poema que vaig fer, el vaig dictar a la meva mare, als tres o quatre anys. Record que hi havia el mot selva. El segon, el vaig escriure prop dels deu, a partir d'un sonet imprès al revers d'una mena de postal que en aquell temps repartien els femeters com a felicitació de nadal. El tercer, fa prop de vint anys que intent escriure'l.

—Quin punt en comú té Els dies tranquils amb Necròpsia?
—Ambdós llibres són part d'un mateix procés, d'una mateixa ficció, els ossos esparsos de la carcassa d'un animal que no existeix.

—La darrera obra, ¿és sempre la millor?
—El fet d'ordenar els poemes en llibres és secundari. De la mateixa manera que el temps, amb el fràgil ajut d'una memòria, va amalgamant lentament primer es mots, després els versos, fins a perfer el poema, així els poemes van confegint el seu llibre, que, generalment, l'autor no arriba mai a llegir.

—Tens models?
—Més aviat parlaria de punts de referència. En el cas d'Els dies tranquils és inevitable anomenar Nerval, encara que la majoria de referències són de caire antropològic (Puech, Ariés, Vernant...)

—Ser poeta, pressuposa una manera especial de veure el món?
—No exactament. Des de l'esquizofrènia fins a l'estupidesa rasa tot són maneres especials de veure el món. Més aviat crec que es tracta d'intentar veure el món tal com és, d'aprendre a mirar. La poesia és una mena de purgatori entre la ciència i la màgia... un espai residual.

—¿Quins projectes tens?
—No ho sé. El futur és un déu pervers, que jo no ador.

(Maria de la Pau Janer: "Andreu Vidal, l'home tranquil", El Temps (València), 26 de febrer de 1990, p. 73)