Les petjades d'Àfrica és la narració d'una odissea, d'un viatge iniciàtic al cor d'un continent misteriós a través del qual, com en totes les odissees veritables, els personatges assoliran una visió més profunda de la vida. Amb aquesta obra d'estil fluid i vibrant la prolífica escriptora d'Alfar, Mercé Viana, va aconseguir adjudicar-se el VI Premi Vila de Paterna de Narrativa Infantil Vicenta Ferrer Escrivà 2011.

[...]

La Mercé Viana ens presenta la història en un estil planer i elegant de registres però, múltiples que, de segur, delitaran els lectors més menuts. Resulta especialment gustós el to del guia Laurent quan comparteix amb la família alguna llegenda del país, com ara, que el cocodril tinga la pell rugosa o que l'hipopòtam visca submergit sempre dins l'aigua o que l'arbre més famós de Burundi siga l'alberg per als joves que tenen cura del bestiar. És en aquesta atmosfera íntima, sovint al caliu del foc, quan les sensacions intenses del dia esdevenen màgia veritable. Tanmateix, cal posar en valor també els diàlegs breus i fluids, plens de paraules i expressions en francès, Kirundi o suahili, que aconsegueixen aportar a l'escena una autenticitat i plasticitat molt suggerent, com ara umugunzu, 'home blanc'; umugunzukai, 'dona blanca'; umwana, 'xiquet'; racoze cane, 'moltes gràcies' o l'exclamació que encapçala aquesta ressenya jabari, jabari!, que significa 'valent', i són l'eco d'una de les escenes més emotives d'aquesta novel·la encantadora.

(Josep Santonja i Ricart. "Jabari, Jabari!", Lletres Valencianes, núm. 32, 2013, p. 19-20)
 

* * *
 

I, no obstant això, Mercé Viana era ja una escriptora digna de ser estudiada individualment, com també era just destacar la seua producció en qualsevol descripció del panorama valencià de la literatura per a infants. No debades, alguns dels títols fruit de la seua creativitat podien figurar, amb tota seguretat, en una hipotètica –i dic hipotètica perquè no se n'ha fet cap– relació d'obres canòniques de la literatura infantil i juvenil valenciana dels últims trenta anys. Em referisc, per exemple a obres com El fantasma poruc de Vineifuig; El mag Floro; Cuagroga, una fada trastocada; Paparota, ai quin cotxe!; El savi Ciril, El bagul de les disfresses; Els pirates van a Roma; Un pintor molt guai; La desaparició de l'u i El secret de l'estora voladora. Una producció rica i variada que per sort, s'ha vist incrementada, amb posterioritat a l'adjudicació del Premi Samaruc, amb noves obres que Mercé Viana ens ha donat a conèixer amb una regularitat que en traspua l'ofici i la vocació literària amb què es pren el treball d'escriure per a infants.

Per tant, no ens ha d'estranyar la presència constant de Mercé Viana al catàleg de la majoria de les editorials valencianes amb obres que tenen com a destinatari el lector infantil, perquè –almenys de moment– no ha conreat mai el gènere juvenil, i que tenen sempre uns trets comuns que la distingeixen de la resta i els identifiquen clarament amb l'estil de l'autora.

[...] Mercé Viana, a més de trobar-se en un moment de maduresa creativa, ha estat capaç de construir un món de ficció personal que s'ha plasmat en una obra coherent i sòlida que reclama, amb urgència, ser un referent inqüestionable de la nostra literatura per a infants.

(Josep Antoni Fluixà. "Mercé Viana i la fantasia de la quotidianitat", Caràcters, núm. 54, gener 2011, p. 46)
 

* * *
 

Molts han estat qui als autors de la LIJ els han tacat de fer una literatura econòmicament segura, és a dir, fer obres que les editorials difonen amb facilitat suposant això un argument econòmic segur. Qui s'ha aturat en esbrinar-ho sabrà que en general, els escriptors no viuen d'allò que escriuen sinó que fan altres coses. Així com que escriure bé costa, temps i esforç. Una obra ben feta requereix molta feina. Però, si no compensa (almenys a simple vista ho pareix) per què hi ha gent que insisteix en escriure? "En principi, considere que s'escriu perquè les nostres experiències, anhels i observacions sobre el món ens han conduït a pensar que tenim alguna cosa que transmetre als altres; poden ser històries, poden ser emocions o sensacions, però hi ha alguna cosa a dins nostre que volem, que necessitem compartir amb altres persones, amb els lectors". M. Viana dixit.

Cadascú té la seua pretensió o idea però la majoria d'escriptors coincideixen en una necessitat fonamental, la de perpetrar en els seus lectors. Com deia un autor de Sueca admirat "la primera obligació d'un escriptor és de fer-se llegir". Aquesta tasca encara és més complicada malgrat que no ho semble, quan s'escriu per a la infància. Aleshores, s'ha de combatre amb molts obstacles que acaparen de seguida l'atenció dels més menuts, entre ells, les tantes joguines virtuals d'última generació.

(Eva Escortell i Crespo. "La literatura infantil i juvenil en el punt de mira", L'Aiguadolç, núm. 32, 2006, p. 155)
 

* * *
 

Mercé Viana, una de les nostres escriptores més prolífiques, amb una trentena d'obres publicades, ens presenta ací una història ben atractiva, on la fantasia i el bon humor són presents al llarg de tota la narració. Sap crear una atmosfera on els adults que no són capaços de participar del joc que es planteja viuen una situació d'angoixa permanent; mentre que la resta dels personatges, i molt especialment la menuda, estan tranquils i encantats amb aquesta aventura. El llenguatge àgil de la novel·la plasma, molt encertadament, els registres que empren els nostres infants. L'interès de la història es manté viu fins al final. I de segur que, aquest misteriós quadre, continuarà fent un bon grapat de bons lectors en valencià.

L'univers fantàstic de Mercé Viana està poblat de savis que provoquen problemes insospitats, vampirs mellats, fantasmes porucs, xicotets mags superdotats, fades... Una fantasia reivindicada per l'autora en el total de la seua obra. Ella sap, com a bona pedagoga que és, la importància de l'element fantàstic en la formació de l'infant, per a nodrir la seva imaginació i convertir-lo en un ésser creador.

(Teresa Llabata. "La màgia del joc. El misteri del quadre de Mercé Viana", Lletres valencianes, núm. 1, 2000, p. 7)