Com a escriptor és en Via —lo mateix quan escriu en vers que quan escriu en prosa— un veritable model de correcció, simplicitat, claretat y sentiment. Pochs escriptors realizan com ell el precepte que mana "pensar alt, sentir fondo y parlar clar". Y en Via parla clar perque pensa ab una claretat maravellosa, y fa sentir perque, si no sentís ell lo que va a escriure, no ho escriuria.

Com a versificador res té qu'aprendre dels mestres de la rima y del ritme: Es vibrant, concís, correcte, diu tot lo que vol dir ab tanta precisió y claretat com ho diría en prosa però ab la elegancia d'un veritable poeta. No li demaneu assumptes complicats, grans quadros d'historia, escenes aparatoses; ell pinta lo que veu, y tal com ho veu, lo que'l fa sentir i tal com ho sent.

Quan oposada és la seva poesía a n'aqueixa poesía de moda que anomenen "cerebral" perque el cor not é res que veure ab ella, y que res pot fer sentir perque no és filla del sentiment... Com si "sentiment y poesía" fossin dues coses que poguessin separarse!

*

En Via és un cantaire de la Naturalesa, a la que estima y admira y canta ab expressió d'enamorat y ab plasticitat de pintor... Però molt sovint la Naturalesa no li serveix més que d'escenari ont se mou un personatge principal: la "Dona".

La Dona! Heuse'l aquí el protagonista de l'obra poetica d'en Via! Ab la Dona somnía els idilis més purs, per ella sent el dolor més exasperat, tantost vessant devoció, tantost ironía. No obstant, els esclats de passió no desvirtuen may el sentiment de bellesa que constantment guia al poeta.

Sí, en la poesía d'en Via la Dona és l'astre de major magnitut entorn del qual tot gira com rendintli homenatge. La Dona, tal com ell la canta, baix tots els cayres, mereixeria un estudi apart —com aquells qu'ell tan magistralment sab fer quan estudia les obres dels altres—.

(Apel·les Mestres. «Pròleg» a VIA, Lluís: Lluís Via: poesies. Barcelona?: Associació d'Autors de la Ploma, 1924, p. 6-9).

***

Lluís Via és potser qui millor exemplifica aquestes posicions. Els grecs són, per a ell, un model d'art vitalista: «Sentiren la joia sencera del viure i el dolor sencer del morir, i produïren un art simple, sa i equilibrat». En nom d'aquest art, Via s'oposa al simbolisme i reivindica la interpretació i utilització verista de les formes clàssiques que havien fet Apel·les Mestres i (via Goethe) Maragall. Aquesta doble perspectiva, verista i classicitzant, és la que explica el seu entusiasme per Lorenzo Stecchetti, de qui traduí Poesies el 1925. I la seva desconfiança, també, pels averanys culturalistes que havia anat seguint la poesia catalana. Arriba, fins i tot, a explicar que la selecció que ha fet de la seva pròpia producció a Esteles (1907) l'ha limitada als «versos menys treballats, els que, bons o dolents, havien sortit de la ploma gairebé verges».

Defensor del pensament monista, creu que el poeta i la poesia completen la naturalesa i que la cultura llibresca no té perquè ser un component necessari de la creació poètica. Més aviat, podria ser-ne un destorb. Perquè allò que compta autènticament, per a la creació, és la «intensitat de sentiment», antitètica en general tant al culturalisme o l'artificialitat com a l'ideologisme, ni que aquest pretengui posar-se al servei del progrés. I és la sinceritat d'aquest sentiment la que permet penetrar en els secrets de la Natura, suprema escola de la vida. És, doncs, un enemic dels convencionalismes, un decidit opositor dels Jocs Florals i de la poesia de certamen i, lògicament, del decadentisme i el Simbolisme. I, és clar, dels sonets, que arriba a comparar amb la Lliga del Bon Mot: tant aquesta lliga com la del sonet, «de la nostra vida no en diuen res; més que bons mots i sonets». El maragallisme de Via, explícit en la teoria, és també evident —i reconegut— en molts dels seus poemes, tot i que Via és un poeta molt més vuitcentista que Maragall, molt proper a Mestres. I, tanmateix, no és aliè a l'impacte del decadentisme i de D'Annunzio, que compagina amb el mestratge del Guimerà romàntic.