Autors i Autores

Adela Maria Trepat i Massó
1905-1964

Comentaris d'obra

El darrer volum de la Fundació Bernat Metge, les Heroides d'Ovidi, és traduït per dues noies, la senyoreta Anna Maria de Saavedra i la senyoreta Adela Trepat. A la primera la coneixia com a poetessa d'una inspiració alada, molt femenina i molt intel·ligent; a la segona la coneixia com a bibliotecària de la Fundació, on havia admirat més d'un cop el graciós comportament ocellívol i la infal·lible seguretat amb què dominava el seu copiós tresor de clàssics i de classicistes. Sabia que totes dues estudiaven llatí, però ignorava que llur ciència llagués arribat al grau de perfecció que acusen les poques pàgines que he pogut llegir d'ençà que tinc el volum a casa. Us diré fins i tot que en la meva precipitada lectura, més d'un cop he sentit que les galtes se m'encenien de vergonya... Ah, escriure tot el dia, aspirar a expressar-se bé en català i tenir unes nocions tan vagues i fugitives de la llengua d'Horaci! Això no és de llei. Però ¿què hi voleu fer si a casa nostra a l'edat en què nosaltres no volem estudiar llatí no hi ha cap mestre, ni gairebé cap programa d'estudis que ens hi obligui? Fóra esplèndid que els literats –alguns n'hi ha, val a dir-ho– coneguessin el llatí i haguessin encetat el grec. Fóra esplèndid... ¡però li podem dir adéu, a aquest "desideràtum"! Tot ens decanta a témer que les generacions futures d'escriptors (de cantó la minoria que de bona hora s'arrecerin a l'ombra de la F. B. M.) tindran cada cop una cultura clàssica més prima. Àdhuc pot arribar a ocórrer que no en tinguin cap. Ara com ara, ja hi ha algun "specimen" d'aquesta raça literària.

Aleshores, bé caldrà encomanar a les dones la conservació del tresor antic. Serà, per al sexe fort, un pèssim negoci. A la natural trapasseria, bon sentit i gràcia de la dona sols Ii mancarà la lliçó dels grecs i dels llatins per a esdevenir una potència incontrastable. ¡Quin pobre paper el que farà davant seu l'home modern, enclotat entre les muralles de qualsevol tècnica estreta! No em voldria pas trobar en el seu lloc.

Vull, abans d'acabar, fer-vos una altra confessió. He tingut un mal pensament. Després de llegir un tros de l'elegant traducció de les senyoretes Saavedra i Trepat m'ha passat pel cap la maligna idea que potser havia estat objecte d'una correcció laboriosa i profunda, d'aquelles que equivalen a una nova redacció... I bé: el meu mal pensament era absolutament menyspreable. Em consta que les dues eixerides llatinistes han realitzat totes soles l'admirable feina i que els revisors hi han tingut menys a esmenar que en alguna versió signada per barons respectables.

(Carles Soldevila: "Senyores, apreneu llatí", La Publicitat, 11 de novembre de 1927)

* * *

Les senyoretes Adela Maria Trepat i Anna Maria de Saavedra, de la F. B. M., són dues roses del Jardí d'Academos –una rosa blanca, una rosa roja– que es porten cadascuna, ja de bona hora, llur abella, llur vespa.

El malaurat Pubil Ovidi Nasó, que elles acaben de traduir pulcrament al català, us en podria dir alguna cosa.

Les dues estudioses i gentils traductores han fet reviure últimament aquest orfebre del sospir, aquest retòric de la voluntat, fent-li pagar, però, al mateix temps, gosaria a dir, d'una manera una mica implacable la seva resurrecció.

En el pròleg o introducció de l'obra –es tracta de les «Heroïdes»– Ovidi és presentat i és executat alhora ben expeditament, sense contemplacions. La part documental és sòbria i és clara; denota un estudi acurat; palesa una noble disciplina. El partit pres excessiu comença, al meu modest entendre, quan la ploma de les dues comentadores –que és un veritable estilet– s'enfonsa en la cera tova del gran elegíac llatí.

L'adjectiu de gran que he aplicat a l'autor de «L'Art amatòria», resulta, potser, impropi. Extensió i difusió han estat justament assenyalades com els seus principals defectes. És, més aviat que un autor gran, un autor llarg. EI seu art no té la qualitat de l'art d'un Càtul, d'un Tibul o d'un Properci a través d'uns temes similars. Ovidi, a malgrat de l'argument excitant, sembla que s'adormi, i, a un moment donat, pot arribar i tot a fer dormir.

Les «Heroïdes» ofereixen un blanc vermell molt sensible i molt visible. És l'obra d'Ovidi, potser, més al descobert. La més sincerament falsa; la més artificiosament tendra.

Les senyoretes Mercè Adela Trepat i Anna Maria de Saavedra, diuen textualment:

«I en efecte, res no és més fals que aquestes lletres que no han d'arribar a llur destinatari –(remarquem, de passada, aquesta curiosa constatació, d'un sentit pràctic, subtilíssim, de les nostres dues belles compatrícies)– plagades de tòpics, de jocs de paraules, servilment retòriques a estones i a estones deliciosament estilitzades. Tenen sovint un encarcarament com de composició escolar...».

Aquest darrer punt, sobretot, resulta excessivament sever.

Hi ha en l'obra esmentada –per al meu gust la més interessant de totes les obres d'Ovidi– nombrosos passatges d'una profunda emoció, d'una clara beutat. Sota les closques barroques hi ha pures perles. Al capdavall de la retòrica hi ha sanglots molt vius.

Ariadna, pensant en Teseu, recorre el corral desert:

«Hi havia lluna; esguardo si veia altra cosa que les platges: no tenen res més a veure, els ulls, sinó les platges!...».

(Josep M. Junoy: "Una dolça execució", La Veu de Catalunya, 20 de desembre de 1927)

* * *

Obra d'una importància cabdal en la història de la literatura és aquesta que amb tanta fidelitat com elegància han traslladat al català les nostres gentils humanistes Adela M. Trepat i Anna M. de Saavedra. Les «Metamòrfosis» ovidianes podríem dir que les hem llegides cent cops traduïdes o imitades fragmentàriament en les obres de tots els grans poetes i escriptors del període de la gran Renaixença clàssica. Aquell món de la mitologia pagana que la fantasia dels alexandrins i llurs deixebles els poetes romans complicà amb tota mena de meravelles i transformacions, i que en mans d'Ovidi restà convertit en un joc brillant d'imaginació i en una mena de tractat de màgia natural, pesà feixugament per espai de tres segles en la producció literària de tots els països d'Europa, sobretot els llatins. El llibre d'Ovidi fou el llibre indispensable de consulta de tots els poetes, una mena de vasta Enciclopèdia de la Fantasia al qual acudien tots els escriptors par tal de donar una decoració digna a llurs creacions. Pocs llibres com aquest de les «Metamòrfosis» ovidianes té una tradició més venerable en la història de la cultura literària dels pobles d'Europa. Així com es sol dir que el pensament medieval es formà sempre al travers del de Plató o del d'Aristòtil, podríem dir igualment que la fantasia de la Renaixença es plasmà i s'educà amb la lectura mai no interrompuda de les «Metamòrfosis» d'Ovidi. Solament pel que fa referència a Catalunya, omplirien un llarg catàleg totes les manifestacions de les influències directes o indirectes que la nostra literatura dels segles XIV i XV va rebre del famós llibre d'Ovidi. La traducció catalana de Francesc Alegre no és més que una mostra de l'extensió i profunditat que assolí aquesta influència en la nostra antiga producció literària. Heus ací, doncs, un llibre que en l'excel·lent traducció catalana que ens forneix la Fundació Bernat Metge, està destinat a prestar un positiu servei d'informació a tots aquells que senten particular afecció als nostres antics poetes i escriptors. En les pàgines del llibre ovidià trobaran bellament explicats tots els mites i totes les faules amb què aquells antics autors solen empedrar materialment llurs obres. Les «Metamòrfosis», d'Ovidi, són verament un dels llibres matrius de la cultura literària d'Europa, i és per això que la seva divulgació en una forma tan escaient com la d'aquesta traducció catalana, mereix ésser benvinguda de tots els amants de les nostres antigues lletres. En la Introducció amb què han encapçalat la versió catalana del text ovidià les seves distingides traductores, trobem indicacions sumàries, però molt precises, de les influències d'aquest famós llibre en la nostra antiga literatura. Es tracta, doncs, d'una obra íntimament lligada amb la producció dels temps més gloriosos de les lletres catalanes. La present traducció no pot, per això, mancar en la llibreria de tots els amants de la nostra antiga cultura, de la qual ve a ésser com una mena de pòrtic triomfal.

(Manuel de Montoliu: "Breviari Crític. P. Ovidi Nasó. Les metamòrfosis. Vol. I. Text i traducció d'A. M. Trepat i A. M. de Saavedra", La Veu de Catalunya, 13 de juny de 1930)

* * *

La Fundació Bernat Metge ha publicat el volum primer de les Metamòrfosis d'Ovidi. La versió és de les Srtes. Adela Trepat i Anna M. de Saavedra.

Va precedida d'una introducció de les mateixes autores, que consta de cinc parts: precedents, publicació, valor, difusió, manuscrits. És un pròleg altrament interessant, que revela en les autores un coneixement profund de la literatura clàssica. Sobretot els precedents són, dins de la seva brevetat, un treball excel·lent, remarcable per la seva profunditat i erudició.

Les Metamòrfosis d'Ovidi, poema tot ell cosmogònic i mitològic, enfilall inacabable de faules, tretes moltes d'elles de fonts hel·lenístiques, és una de les obres cabdals de la literatura llatina, on es concentren una grandiloqüència magnífica, un color descriptiu inimitable i una varietat de tons, segons els episodis, que sembla mentida que hagin eixit d'una mateixa ploma. Totes les qualitats de la llengua llatina: elegància, grandesa, sonoritat, força expressiva, sembla que es disputin la primacia en aquest poema, que pel mateix motiu, és una de les obres que més reclamen el coneixement del llatí i l'ésser llegides en l'original, per poder-ne fruir les belleses.

Per això, la versió que d'ella ens donen les Srtes. Trepat i Saavedra és mereixedora de tota lloança. És una versió acuradíssima, exacta i precisa, que, dins del possible en una obra d'aquest caire, en la qual fins la sonoritat de l'hexàmetre és necessària per gaudir-la, dóna una idea molt aproximada de les qualitats de l'original.

Ens permetrem una senzilla advertència. No seria ociós que, d'ací endavant, obres com les Metamòrfosis d'Ovidi no fossin posades en mans femenines. No és que ens sembli precisament escandalós, però el contrari fóra més escaient, sobretot tractant-se d'una institució tan seriosa com la Fundació Bernat Metge.

(F. Xavier Isart: "Les Metamòrfosis d'Ovidi", El Matí, 4 de març de 1931)