Autors i Autores

Adela Maria Trepat i Massó
1905-1964

Antologia

Desitja al fill de l'Amazona la donzella de Creta la salut que li mancarà si tu no la hi dónes. Llegeix fins a la fi, sigui com sigui: ¿en què et pot noure la lectura d'aquesta lletra? Fins i tot hi pot haver alguna cosa que et plagui. Aquests signes porten els secrets per terra i per mar; l'enemic mira les lletres que rep de l'enemic.

Tres vegades he provat de parlar-te, tres vegades la llengua inhàbil s'aturà, tres vegades el so s'apagà arran del llavi. Cal mesclar l'amor amb la pudícia tant com és permès i convé. Allò que em vaig avergonyir de dir, l'amor em manà d'escriure-ho. Els manaments de l'amor és perillós de defugir-los: ell governa i té dret damunt els déus sobirans. Ell em digué d'antuvi, quan dubtava d'escriure: «Escriu; aquell ferreny et donarà les mans vençudes.» Que ell m'ajudi i tal com amb un foc àvid abrusa el moll dels meus ossos, que així fixi el teu cor en els meus vots. Jo no trencaré amb traïdoria el pacte d'amistat: la meva anomenada –vull que ho escateixis– és lliure de blasme. L'amor ve més feixuc com més tardà. Cremo interiorment; cremo, i té el meu pit una nafra secreta. Talment com el primer jou fereix els vedells jovençans i un cavall tret del ramat a penes suporta el fre, així mateix, a desgrat el cor inexpert tot just es sotmet a les primeres amors, i aquest feix no troba lloc avinent en el meu cor.

El crim esdevé un art quan hom l'aprèn des de la infantesa; la que estima quan és passat el temps, estima més que mai. Tu colliràs les ofrenes primiceres d'un nom ben servat, i cadascun de nosaltres esdevindrà igualment culpable. És alguna cosa de prendre en el verger la fruita de les branques curulles i collir la primera rosa amb la ungla suau. Si tanmateix aquella innocència d'abans en què he viscut sense blasme havia d'ésser marcada per una taca insòlita, almenys és més sortós que cremi amb un foc digne. Un adúlter vil és pitjor que el mateix adulteri: si Juno em cedia el seu germà i marit, em sembla que preferiria Hipòlit a Júpiter.

Ara també –amb prou feines ho creuràs– aprenc arts inconegudes. Tinc delit d'anar amb les bèsties salvatges: la primera deessa per a mi és Dèlia, coneguda entre totes per l'arc corbat: jo mateixa m'acoto al teu judici. Anar pel bosc em plau, i empènyer cap als filats el cérvol, atiar el gos ràpid dalt dels cims o llançar el dard vibrant amb l'embranzida del meu braç, o ajeure el cos per terra, damunt l'herbei. Sovint m'és agradós de fer tombar un carro lleuger per la pols i domar amb el fre la boca del cavall fugitiu. Ara sóc emportada com les Eleleides menades per les furors de Baco, o com les que sota el cim de l'Ida mouen els timpans, o aquelles que les dríades mig divines i els faunes bicornes astoraren, tocant-les amb llur esperit. Car em conten totes aquestes coses quan la follia és passada; jo callo i bé prou sé que és l'amor que em crema.

(Traducció, juntament amb Anna Maria de Saavedra, de "Fedra a Hipòlit", de les Heroides d'Ovidi. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1927)

* * *

Em porta l'esperit a dir els canvis de les formes en nous cossos. Oh déus, ja que vosaltres també les heu canviades, afavoriu els meus designis i descabdelleu el meu cant seguidament, des del primer origen del món fins al meu temps.

Abans de la mar i les terres, i el cel que ho cobreix tot, era la mateixa en l'univers sencer la faç de la natura, que van anomenar caos, massa grossera i en desordre, no res sinó pes inert i, amuntegades en el mateix lloc, sements discordants de coses mal aparellades. Cap Tità no donava encara llum al món, no renovava Febe els seus corns, ni en l'aire ambient era suspesa la terra, equilibrada pel seu propi pes, ni havia estès els seus braços Amfitrite pels llargs marges de les terres. I com allà hi havia terra alhora, i mar i aire, així era la terra inestable, innavegable l'ona, l'aire mancat de llum. A cap cosa no es mantenia la pròpia forma, i destorbava cadascuna les altres, perquè en un sol cos les fredes lluitaven amb les calentes, les humides amb les seques, les blanes amb les dures, les sense pes amb les que tenen pes.

Però un déu, amb una natura millor, va resoldre aquest plet; perquè del cel va separar les terres, i de les terres les ones, i va destriar el cel fluid de l'aire dens. Després d'haver desembullat aquests elements i d'haver-los tret de la pila cega, descompartit cadascun al seu lloc, els va lligar en acord pacífic. L'essència ígnia i sense pes del còncau cel va saltar i es va fer lloc al capdamunt de l'alçària. La segueix l'aire en lleugeresa i en lloc. Més densa que ells és la terra, i va arrossegar els elements feixucs i fou aixafada pel seu propi pes. L'aigua que s'escola al voltant va posseir el darrer lloc i va estrènyer el món sòlid.

Quan el déu, qualsevol que fos, va tallar l'amuntegament de la matèria i, tallat, el va reduir a membres, primerament va apilar la terra, perquè fos igual en totes les seves parts, en forma de gran rodona. Aleshores va escampar els freus i els va manar d'inflar-se sota els vents ràpids, i de voltar per totes les vores de la terra. Hi va afegir també les fonts, i els aiguamolls immensos, i els llacs, i va cenyir d'obliqües riberes els rius pendissos que, segons els llocs, de vegades són xuclats per la terra mateixa, o van a parar a la mar i, rebuts en un camp d'aigua més lliure, baten les platges en lloc de les riberes. També va manar als camps d'estendre's, d'ajupir-se a les valls, als boscos de cobrir-se amb fullatge, d'aixecar-se a les muntanyes rocoses. I de la mateixa manera que dues zones tallen el cel a la dreta i altres tantes a l'esquerra, i n'hi ha una cinquena de més ardent, així va marcar el feix que hi és inclòs la cura del déu amb el mateix nombre, i altres tantes extensions són impreses en la terra. D'elles, la que és al mig no és habitable a causa de la xardor; la neu profunda cobreix les altres dues; en va posar dues més entre elles i els va donar un clima temperat mesclant la flama amb el fred.

(Traducció, juntament amb Anna Maria de Saavedra, de l'inici del Llibre Primer de Les Metamorfosis d'Ovidi, vol. I. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1929)