"Ara em serveixen la segona cervesa, m'agrada veure com decapita l'escuma el bàrman, fa anar ben lleugera l'espàtula de fusta, quantes vegades vaig fer jo aquest moviment lent i tanmateix rotund del canell quan treballava a la barra del Bar Bar?, és un bàrman tot mudat, amb llacet i tot, duu una armilla ratllada de blaus i brillant, un estil ben diferent de quan jo hi treballava: si les parets tinguessin memòria m'haurien donat la benvinguda com al fill pròdig, però tenen la sort de saber oblidar, com les bèsties, i ho fan a consciència, no recorden ni les velles músiques ni les capes de pintura que les vestien fa mig segle i que vam haver de repicar durant sis dies i sis nits,
–Que no quedi ni una engruna de guix ni de pintura– deia l'Amo–. Que quedin nues com el primer dia les totxanes.

Així servia jo les birres, entre parets que m'ensenyaven les vergonyes, no com ara que s'engalanen amb vidre i plàstic i sutge i mirall i els vents artificiosos de la música han escombrat qualsevol rastre del passat, els murs no saben res d'aquella nit quan Milena havia desaparegut i l'Amo s'enfilava per aquelles parets despullades.

–Deixar-me plantat a mi –deia–, a mi deixar-me plantat. Però ni a les nou ni a les deu ni als fatídics dos quarts d'onze, l'hora que havia d'engegar a cantar sota l'embat de llum dels focus, Milena no va fer cap, ni va trucar per excusar-se, vam haver de posar un cartell a l'entrada dient que no hi hauria espectacle, només la música de sempre als altaveus, i l'Amo vinga enfilar-se per les parets en pèl, va ser llavors quan vaig tenir una intuïció que em va fer tremolar: vaig esperar amb frisança fins que vam tancar, amb frisança vaig anar fins a casa, vaig pujar de quatre en quatre els graons de l'escala i vaig adormir-me frisant al sofà, en plena matinada, amb el telèfon a la falda, vaig despertar-me i encara vaig esperar fins que fos una hora decent per trucar, tenia el llibre obert per la primera pàgina, el 42 23 34 99 davant els ulls, esperava per marcar i ja no sabia per què esperava, si era per prudència o perquè no gosava, ja eren les vuit del matí, ara sí, em deia, ara ja puc trucar i preguntar per què no va venir anit, què li ha passat, si es troba bé, si necessita res, i mentre vacil·lava i discutia amb mi mateix si tot plegat era cautela o timidesa, em va fer estremir un timbre fiblant, intens, inesperat, em tremolaren les mans i les cames i el cor repicava com una campana embogida quan s'incendien els boscos dels voltants, era el telèfon que trucava, un ring, dos rings, tres rings, vaig despenjar-lo convençut que era Milena: em va preguntar si podia acollir-les, a ella i a una amiga peruana, que seria per poques hores, com a molt per pocs dies, que per telèfon no em podia explicar gran cosa més, i quan vaig penjar vaig intentar recordar la conversa que acabàvem de tenir i no trobava el fil, se'm barrejaven les preguntes que m'havia fet a mi mateix i el que en realitat havia contestat al telèfon, però al capdavall vaig comprendre que havia dit que sí, que Milena i una altra dona ara mateix venien cap a casa meva, que li havia donat l'adreça i el codi d'entrada a l'escala, i mentre esperava que sonés el timbre anunciant que ja havien arribat em vaig despullar i no va ser fins que vaig ser sota la dutxa que vaig concloure, amb els ulls inundats pel raig potent de l'aigua, que, net i cru, estava aterrit.

Si jo hagués tingut néts els hauria explicat el mateix conte amb què em feia adormir l'àvia, el conte del nen somnàmbul, era una història que cada dia canviava segons què havíem fet i què havíem vist; en tornar de pintar, per exemple, l'àvia hauria començat a parlar del nen que era somnàmbul i pintor, aquell que de nits es despertava i voltava pel món donant la mà a l'atzar, la seva família es pensava que era al llit, l'escombriaire que el veia passar pel carrer, avançant a les palpentes, amb un sol braç estirat endavant, palpant l'are de la nit, doncs aquell escombriaire s'atabalava perquè pensava que el nen somnàmbul i pintor només caminava pel carrer, i qui sabia si en arribar al riu, en comptes de travessar-lo pel mig del pont, el travessaria enfilat a la barana i saltaria de cap a l'aigua com un estel que cau, en canvi el nen somiava que ni dormia al llit ni travessava pas cap pont, sinó que era al mig d'un prat, amb un cavallet plantat al seu davant, pintant un llac de trenta-set blaus i el monestir al darrere, es veia a si mateix pintant i de sobte ja ni tan sols pintava: nedava llac endins, i eren els seus braços els que canviaven els colors de l'aigua, el cap se li enfonsava i emergia en ple centre del quadre com un nenúfar mort de riure, hi havia també el conte del somnàmbul paleta, que en somnis clavava la pala a a platja i construïa castells i muralles, o el del somnàmbul de la tovallola vermella, que s'embolicava en somnis en una magnífica tovallola vermella i tremolava dret, picant de peus, amb els cabells encrespats, acabat de sortir de la banyera i esperant que l'àvia tornés de tancar la finestra després que un cop de vent l'hagués oberta amb gran terrabastall, i un cop l'àvia l'havia eixugat de cap a peus ell, amb la mateixa tovallola, l'ajudava a assecar el mullader de terra, que el cop de vent havia trencat un vidre i havia entrar aigua de pluja al menjador, de manera que en acabat la tovallola vermella era el mirall del cel, bruta de núvols de tempesta i de llamps i trons i tot, això voldria jo, ara i aquí, amb més de setanta aniversaris a coll: somiar que sóc altra vegada el nen somnàmbul, estar-me aquí, bevent tranquil·lament cerveses amb els ulls tancats, adormit a la música estrident, i que els meus altres ulls tornessin una vegada més a la primera nit amb elles dues, el somni de dues nenes estrangeres empaitant-se dins el taüt de l'avi, el taüt alliberat per fi de la seva làpida, ascendint, dons infants navegant pel cel i omplint la barca a grapats de mimosa arrencada dels núvols, vinga mimosa dins la caixa de morts, l'ompliren fins que la mimosa els arribava al coll, com en una banyera hi nedaven i s'esquitxaven de groc i s'escopien glops de mimosa a a cara fins que la nena més menuda, la nena vella volia saltar daltabaix, deixar la nau, i l'altra nena l'agafava, l'abraçava, s'hi arrapava, no la deixava que es llancés, li deia: no t'escapis, no pretenguis abandonar-me, no m'allunyis del teu costat, aniré on vagis i viuré on visquis, la teva família serà la meva i el teu pare també serà el meu, i vet aquí que en aquell somni jo era només l'altre, el tercer, un nen que mirava l'horitzó encès, el taüt, la mimosa vessant-se i elles dues nedant en el groc i conversant cel a través.

El dia que Milena i la seva amiga peruana van trucar al timbre mentre jo era encara a la dutxa, i van instal·lar-se'm a casa, vam dormir tots tres fins al vespre. Elles estaven tan rendides com jo. Abans, però, vaig acabar de conèixer Milena: les seves eren unes cicatrius molt fines de tan allargades, tanmateix en besar-les vaig adonar-me que encara glatien de dolor, que amb els anys no s'anaven estrenyent sinó que s'engruixien de tant voler i no poder volar, en besar-les percebia que ella es devia posar de puntetes a la impensada, dalt d'unes escales o davant d'una finestra oberta sobre el canal de Sant Martí, o a l'extrem d'una vorera, instintivament, com un vianant més a l'espera que el semàfor es confongui de color i doni pista amunt, ella al caire d'un terrat amb la ciutat als peus, com una fletxa d'or a punt de disparar-se, o al cim del monticle de sorra d'unes obres, ella d'esma intentava obrir les ales i alçar el vol i a cada embat de l'aleteig imaginari la ferida maldava per obrir-se, com si del fons de les costelles hagués d'emergir la làmina de paper, tota de plomes ben retallades, dures i llestes per tallar el vent, la costura tibava, s'eixamplava, maldava per respirar, el record de la cremada es feia viu com la incisió d'una fulla d'estilet: no, la ferida només reposava ara, quan jo la besava i l'abeurava, jo anant a la font, jo carregat gerres d'aigües guaridores per al consol de l'àngel, jo llepant-la i aferrant-m'hi quan va començar a moure's, jo endut per ella i per les seves cicatrius i descobrint-ne d'altres, jo fent miques a pedrades els rosetons dels pits, jo picant a la roca dels seus llavis un cop, dos cops, i més fins que s'obriren i en sortiren tots els colors de l'aigua, jo abraçant-me a les ales, jo envoltant-m'hi, jo pintant préssecs a les plomes i mossegant els préssecs, taronges i coltellejant-les fins a espreme'n tota la mar, melons i adormint-me al seu ventre de polpes sucoses i de llavors ple l'espai, jo pintant-li un llac sencer d'onades i blaus i bugenvíl·lees parets amunt del claustre, jo la mà d'infant que acompanya la teva mà, digues Milena, quin és el teu veritable nom?, digues de quin campanar en flames saltem a l'abisme?, digues t'inflames les ales, ens estimbem, jo el falcó que vola en cercle, senyorejant el cel, i s'abat com una fletxa al centre del color, oblidat de tot, sense cap serp ni anell ni cap mirada a la memòria, només aferrar-me a les ales de l'àngel, només la infinita caiguda al bell mig del dolor."

(Del llibre L'estrangera)