—La teva obra, des dels primers llibres de poesia, comença amb una certa contundència. És una obra que, amb la novel·la L'estrangera, es fa encara més evident. Això pot respondre a una actitud estrictament literària o bé a un qüestió relacionada amb la teva activitat, diguem-ne professional, en el terreny de l'associacionisme. És en aquest sentit que voldria que ens parlessis de la possible responsabilitat cívica de la teva obra, de la dimensió de solidaritat humana que l'abraça, relacionant-ho, és clar, amb la teva vinculació a l'associacionisme i les ONG, en general.
—o sóc format en el món associatiu, la meva formació bàsica no em ve tant de la Universitat ni del món literari, com del món associatiu. Aquest món que s'anomena de les ONG –a mi m'agrada més parlar d'organitzacions cíviques– des de fora pot semblar homogeni, però, en canvi, des de dins és molt divers, hi ha moltes opcions diferents sobre com ser ciutadà, com entendre què és la solidaritat, la responsabilitat… És en aquest mapa, doncs, que em situo fàcilment, cosa que no em passa ni en el mapa literari ni tampoc en l'acadèmic. Em vaig formar en un moviment cristià, directament hereu del Vaticà II, on es treballava molt l'autonomia personal; hi havia un gran accent en l'aspecte crític de l'individu i en la dimensió de compromís en permanent evolució, en què l'altre, amb qui et compromets, és un altre canviant. Això, lligat al que deies al començament, és el que m'ha portat fins on sóc ara. Des dels vint-i-un anys sempre he anat treballant per una organització o altra; fonamentalment al Moviment Internacional d'Estudiants Catòlics i, actualment al PEN Club.

—La teva obra, per tant, més que el fruit d'un risc assumit, és producte d'un tarannà d'una activitat imparable en el món de les organitzacions, associacions cíviques, etc.
—Sí, efectivament; és un projecte de vida que deixes que se't vagi fent. És una manera d'entendre l'evolució pròpia deixant-la, també, en mans d'aquestes organitzacions en les quals vas treballant. El treball literari és un esforç de reconciliar en tu mateix tot un seguit de preguntes que van sorgint, precisament perquè estàs permanentment en contacte amb noves situacions, amb noves experiències de vida que sents molts distants de les teves i que, d'alguna manera, també vols integrar i comprendre. I la unitat de tot això, que podria der molt dispers, la vas trobant per mitjà d'un treball d'escriptura. Tot i que jo intento distingir molt tots dos àmbits: una cosa és el treball d'acció, com a ciutadà, en el meu cas membre d'una associació d'escriptors com el PEN Club; i l'altra, el treball pròpiament literari. El lligam no és tan explícit. Per a mi, el treball poètic és una intervenció en la realitat, però en tot un altre registre, que és el del llenguatge, i que no s'avé del tot bé amb el nivell de l'acció; més aviat trobo que entre tots dos, sovint, hi ha contradiccions grans.

—De tot aquest comentari es pot desprendre que la teva obra és absolutament coherent amb el teu tarannà. Però ara afegeixes que hi ha contradiccions entre acció i exercici literari; potser és que tu, com a creador, et quedes una mica "assegut al marge de la vida", com dius en un vers del volum Als límits de la sal?
—És el resultat d'una voluntat clara el fet que el territori de l'escriptura sigui un territori "altre". La meva experiència en la feina dins de les associacions m'ha portat a la conclusió que un dels principals valors d'aquest tipus de compromisos socials és el de la gratuïtat; intentar dur a bon terme tot allò que et proposes, però acceptant el fracàs, el no-èxit, la no-resposta… Això, que és una certa espiritualitat de l'acció, a mi em demana d'integrar-ho en un altre nivell, el literari. La novel·la, per exemple, no pretén resoldre en absolut tot un seguit de contradiccions que si me les plantegés en l'àmbit de l'acció necessitaria resoldre-les, si més no de manera provisional, per poder continuar actuant. Sovint, el terreny de l'acció pot portar al mutisme; inevitablement, al silenci. I, en aquest silenci, hi ha una altra via que se t'obre, que és una via poètica, una via d'intervenció en la realitat però per mitjà del joc de les paraules amb tot el que té d'inconscient, d'imprevisible, irracional.

—Aquest silenci que apuntes té res a veure amb el silenci a què arriba el narrador de la teva novel·la?
—De fet, el punt de partida de L'estrangera és algú que es troba davant del silenci i davant de la pròpia vida i que per mitjà de l'escriptura pot anar recuperant la pròpia experiència des de la vellesa, però no seguint la lògica causa-efecte, sinó a partir d'imatges, de sensacions, d'elements molt diversos que al capdavall, li acaben donant un sentit que no és racional, comprensible, fàcilment transmissible.

—És una novel·la que funciona molt en el terreny de les intuïcions
—Sí, i vol recuperar la dimensió mítica de la pròpia existència. Els petits mites i les històries de persones senzilles, per exemple la que inclou la Bíblia amb el Llibre de Rut, que no són gran cosa, però que reflecteixen molts aspectes de l'existència humana i que no són fàcilment comprensibles, per als quals no tenim paraules. De fet, és el que li succeeix al narrador de la novel·la: al capdavall de la seva vida, per mitjà del Llibre de Rut, acaba trobant un sentit de la seva experiència que li permet d'agafar-la, dir-la, dir-se-la i, així, reconciliar-se d'alguna manera, amb allò que ha viscut.

—La Bíblia t'ha servit, en aquest sentit, per a vincular-te a una tradició literària absolutament primigènia, essencial? Diries que la Bíblia fa el paper, per al Cristianisme, que fa la tragèdia grega dins del paganisme, de resoldre problemes, o senzillament plantejar-los, bàsics, essencials, de l'ésser humà?
—És això. Mira, un altre tema vinculat a la novel·la, l'experiència de Zacaries; aquesta experiència, la pots llegir en clau teològica, com el pas de l'Antic Testament al Nou, o pots fer-ne altres lectures des de l'experiència cristiana. L'experiència de l'home que davant de l'esperança no té paraules i emmudeix fins que, d'alguna manera, les paraules li són retornades, és per a mi una vivència característica de l'escriptor, del poeta, i jo crec que de moltes persones més. Per a mi la Bíblia i les històries dels seus personatges són un món habitable, un territori en el qual puc entrar i fer meves algunes d'aquelles experiències en la mesura que connectin amb la mes pròpia vida i amb la de les persones que m'envolten; em permet avançar i trobar un sentit, i un relat també, de la meva pròpia vida.

—Això fa de L'estrangera una novel·la difícil per tota la clau simbòlica que té. I aquí potser hi hauria una contradicció entre la voluntat d'escriure per la solidaritat i, en canvi, per complexitat, arribar només a uns pocs. És clar que també em pots dir que la Bíblia, sota l'aparença senzilla, també té tot un joc de simbolismes que la poden convertir en un relat complex…
—Mira, un cop escrit, el text adquireix vida pròpia en mans del lector o de la lectora que opti per llegir-lo. I l'experiència amb la novel·la ha estat ben bé això, que se n'han fet lectures ben diverses, de vegades del tot inesperades. Jo crec que també se'n pot fer una lectura sense haver de copsar els referents bíblics inclosos a la novel·la. De fet, l'únic referent explícit que hi faig, en aquest sentit, és el Llibre de Rut, i hi poso les citacions per guiar el lector. Jo penso que entre el fet d'escriure només per a un mateix, per fer un artefacte lingüístic que per a tu és necessari, i oferir-lo als altres perquè el llegeixin, hi ha aquest punt de gratuïtat, de no voler prejutjar sobre les possibilitats de lectura encara que després pugui semblar que aquestes possibilitats són limitades.

—S'ha dit de L'estrangera que és una novel·la amb elements ja presents als teus assaigs, principalment al llibre El principi acollida; però, sobretot, s'ha dit que és la novel·la d'un poeta. Fins a quin punt aquesta novel·la és la discursivitat de la teva poesia, és la possibilitat d'eixamplar l'essencialitat de la paraula poètica?
—Des del començament volia fer aquest pas del poema al relat, sense deixar el poema; la voluntat de partida era, precisament, veure com el poema no és solament una experiència que, finalment, va donant el relat de la pròpia vida. Per això, també, aquest treball de llenguatge a la novel·la, superposant nivells d'experiència.

—Com la fotografia de la portada?
—A la fotografia de la portada es confegeix una imatge a partir de capes superposades d'imatges; aquesta paret de metro en la qual hi ha humitats, cartells, rajoles, burilles apagades, ciment…, per a mi era una molt bona metàfora d'aquesta manera d'escriure buscant sempre una capa subjacent en l'àmbit del llenguatge amb què t'expresses; i, al fons de tot, hi ha aquest mite bíblic que éss el del Llibre de Rut. Jo diria que és, òbviament, la novel·la d'un poeta; i que és una novel·la perquè realment és la construcció d'un relat. Un relat que no té een l'argument la primera raó de ser, sinó en aquell desplegament de la poesia, del sentit o del mite. Aquesta seria la seva línia de direcció, l'eix gràcies al qual va avançant.

—Això explicaria la gairebé manca d'anècdota i de treball psicològic dels personatges?
—El narrador no es planteja la recerca psicològica dels personatges com la clau d'interpretació d'allò que ha viscut, sinó més aviat va a la recerca d'aquelles històries, imatges, anècdotes de la pròpia infantesa, de la pròpia vida, que hi puguin donar sentit. Segurament el mateix món hauria pogut estar creat des d'una clau més psicològica, però he optat per una de dimensió mítica.

—En aquesta clau mítica que dius trobem un referent clar que és Sarsanedas, amb els seus Mites, oi?
—De fet, quan escrivia, em movia en un terreny realment molt intuïtiu; després, se'm va demanar que fes la presentació de Mites de Sarsanedas i vaig haver d'articular quina lectura n'havia fet jo, però el treball de partida era, com et dic, un treball molt intuïtiu a partir de la lectura i la relectura dels Mites i del que és tota la narrativa de Jordi Sarsanedas, en què allò que acondueix al relat és tot un seguit d'imatges, impressions, sentiments, que de vegades han estat descrits com a onírics i que poden ser interpretats així, però que també tenen molt d'una concepció mítica de la vida quotidiana.

(Marta Nadal. "Carles Torner, escriure per la tolerància", Serra d'Or (Barcelona), núm. 454, octubre del 1997, p. 32-36)