"La casa i Nikussor tenien un pacte: si tu resisteixes, jo resisteixo; si tu em salves, jo et salvo. Durant dècades, la petita casa de Nikussor i el dictador van mantenir una lluita sorda a veure qui aguantava més. La casa havia sobreviscut miraculosament al furor devastador de Ceaucescu, que havia arrasat barris sencers de Bucarest per construir-hi grans avingudes d’edificis alts, lletjos, uniformes com rengleres de nínxols. El mateix Ceaucescu vivia en un sepulcre faraònic bastit damunt d’una porció anorreada de Bucarest i que anomenava pomposament Casa del Poble. Només calia que el dictador passés un dia pel carrer de Nikussor i fes un gest mínim de la mà que el seu seguici estava acostumat a interpretar. Era una ordre que volia dir: 'Tireu aquesta casa a terra'. Nikussor s'estimava la casa on havia nascut i el temor de les excavadores el feia viure amb l'ai al cor. Es veia engruixint la corrua de desnonats, gent de tot el país que s'havia quedat sense casa, sense barri, sense poble. Els anys passaven i la casa resistia a dures penes. Nikussor n'havia perdut la propietat i habitava només una part com a simple llogater. L'altra part havia estat incautada i lliurada a persones afins al dictador. Nikussor combatia l'insomni llegint i escrivint versos de temor i d'esperança en unes llibretes que s'acumulaven per racons i passadissos, mig barrejades amb les piles de llibres que havien aconseguit burlar la censura. Nikussor escrivia de nit, acomboiat pel cri-cri d'algun corc laboriós i per les corredisses dels peixets de plata que anaven d'una pila a l'altra de llibres. Quan va esclatar la revolta popular, Ceaucescu va fugir com una rata, va ser capturat com una rata i va ser liquidat com una rata. La casa va respirar alleujada, però Nicussor continuava sense poder dormir. Recuperar la titularitat de casa seva, tota sencera, es va convertir en un malson, un viacrucis burocràtic que, amb el pas dels anys, perpetuava l'arbitrarietat del dictador. Una matinada, després d'un dia de gestions absurdes i suborns estèrils, Nikussor va agafar a l'atzar una de les llibretes més antigues i, a l'obrir-la, es va trobar un peixet de plata que mirava de fugir amb moviments espasmòdics i indecisos. Sense saber que Ceaucescu s'havia reencarnat en aquella bestiola, Nikussor va tancar la llibreta amb un cop sec. Després, va contemplar llargament la taca grisa que va quedar impresa com un fòssil i va escriure aquests versos:

Avui he deixat
entre els meus versos
un minúscul,
insignificant
cadàver de plata.

Va desar la llibreta, va llegir una estona i se'n va anar al llit vençut per una son analgèsica, desconeguda des de l’època en què, essent soldat, necessitava refer-se de la doble jornada de soldat i de mà d'obra gratuïta. Nikussor va dormir durant vint-i-dos dies i vint-i-dues nits, al cap dels quals es va despertar fresc com una rosa."

(La tomba de Ceaucescu, del llibre Cementiri de butxaca. Barcelona: Columna, 2006)
 

* * *

 

"Els elements principals de l'anatomia mantenen una unitat sòlida a tot el domini lingüístic català, només amb petites variants fonètiques: cor, cap, orelles, llengua, genives, braços, genoll, costelles, budells... És en els accidents menors on la llengua es diversifica amb un repertori ric i expressiu.

Prenem com a exemple una menudesa, les petites taques blanques de les ungles. Des d'antic han estat interpretades com a signes de bon o mal averany i això es manifesta en les denominacions metafòriques que hi ha consagrat cada llengua. La paraula catalana més estesa és mentida, perquè la creença popular veia l'aparició de taques blanques com la conseqüència d'haver mentit. O bé com a un anunci de regals, per això les taques tenen altres noms com sort, nòvio, diners... Aquest fons de superstició explica la riquesa del vocabulari: mentides, alegries, blanc de les ungles, tatxes, taques, taquetes, taques d'enaiguament, guixes, llunes, cartes, brometes, enveges, promeses, sort, regalos, desig, hisendes, nòvio, nòvia, pecat, senyal de diners, senyal d'amor, senyal de ric...

El terme científic que correspon a les taques de les ungles és leuconíquia. El costum de mossegar-se les ungles és onicofàgia. La caiguda de les ungles és l'onicoptosi. Amb noms tan enrevessats, s'entén que els estudiants de medicina ja no sàpiguen parlar com la gent normal quan acaben la carrera. Però, si ens hi fixem bé, ens adonem que l'element comú d'aquestes paraules és la paraula grega ónyx, que vol dir 'ungla'. Llavors ens adonem que hi ha una pedra, una varietat d'àgata, anomenada ònix. Te alguna cosa a veure amb les ungles? Sí, l'aspecte nacrat.

Les humils ungles, doncs, ofereixen interès lingüístic tant pel cantó popular com pel cantó culte. Al llarg de tot el llibre ens trobarem a cada pas amb bifurcacions semblants a aquesta: les paraules ens obren camins nous i, tirem per on tirem, ens espera un enfilall de descobriments."

(Les ungles diuen mentides, del llibre A paraules em convides. Barcelona: Columna, 2005)
 

* * *
 

"L'home de la mà cremada i la dona de les cames embenades haurien d'haver baixat aquí per agafar la línia vermella, que els deixa al costat de casa. Deu haver-hi una explicació plausible que justifiqui per què continuen més enllà. Potser han d’anar a veure uns parents, potser van a mirar botigues a la zona de Badal o al mercat de Collblanc. Potser és que simplement volen evitar el passadís que uneix les dues línies, massa llarg i enutjós, com la majoria de les correspondències del metro. A més a més, l'estació de Can Serra, a la línia 1, queda molt ensorrada i s'han de pujar moltes escales. Si la dona s'hi veu amb cor, s'estimen més continuar per la línia blava fins a Pubilla Cases o Can Vidalet i anar caminant xino-xano fins a casa.

Estan arrelats a Can Serra, però els va costar anys. Abans ja els havia costat desarrelar-se del poble, cadascú del seu. Ell es va quedar sense feina quan, a causa d'un accident en què van morir quatre companys, es va produir una vaga espontània dels miners. Reclamaven una reparació urgent dels empostissats i una maquinària més moderna. L'empresa va reaccionar amb un tancament fulminant i definitiu de l’explotació. L'home de la mà cremada es va quedar sense un sou fix i va tornar a fer feines esporàdiques, va tornar a segar i va tornar a collir olives, faves, ordi, lli, cigrons, cotó…
Una tarda incendiada d'agost, colles d'homes, dones i criatures, entre els quals hi havia la mare i un germà, s'afanyaven a collir cigrons sense altra ombra que l'ala del barret de palla. Abaltida per una feina que havia començat a punta de dia, la mare es quedava ressagada de la línia de jornalers que avançaven tots alhora. S'hi va acostar el majoral i li va dir que es donés ànsia. Ella va dir que sí, però no avançava, i el majoral, sense baixar del cavall, li va preguntar què passava. No res, que es mareja, va dir algú. El majoral li va concedir una estona perquè begués aigua del càntir i es refés. Però la dona no tenia forces per fer anar la falç, amb prou feines s'aguantava dreta. El majoral va dir que allà s'hi anava a treballar i la va enviar cap al poble sense contemplacions. El fill va protestar, sa mare no podia tornar a casa tota sola amb aquell sol que queia, que no ho veia que no es trobava bé? El majoral va escopir paraules com ganduleria i beneficència i li va dir que se n’anés amb ella si volia, però que cap dels dos cobraria el jornal. No ens ho pots fer, estem treballant tot el dia, des del matí. El majoral va girar la gropa del cavall sense contestar. El fill, l'home que avui té una mà cremada, es va quedar una estona indecís, paralitzat per la indignació. Ell, que no protestava mai, ni a la mina, va continuar treballant amb la vista entelada per la ràbia, va esperar que el majoral passés pel seu costat, el va distreure, dient-li que el cridaven i, quan el genet va girar el cap, amb una maniobra ràpida va descarregar un furiós cop de falç contra els testicles del cavall. La bèstia es va encabritar amb un renill desesperat com una cinglada humana i va arrencar a córrer amb els testicles penjant d'una pelleringa. De la ferida va rajar un doll impetuós de sang que el va ruixar a ell i a alguns altres jornalers i es va perdre camp enllà traçant una sinuosa línia negra. El majoral va caure a terra i hauria mort degollat si els jornalers no haguessin impedit la consumació de la venjança. Li van prendre la falç amb crits de reprovació: Què has fet, desgraciat! L'estupor dels seus companys volia dir: no te n'adones, desgraciat, que et perseguirà per tot arreu i que no s'aturarà fins que no et trenqui tots els ossos? No te n'adones, desgraciat, que si et denuncia a la Guàrdia Civil igualment et trencaran els ossos? No te n'adones, desgraciat, que els majorals, els capatassos i els senyors s'avisaran i us negaran el pa i la sal a tu i a la teva família? No te n'adones, desgraciat, que t'hauràs d'endur la nòvia ben lluny perquè a ella tampoc la voldran enlloc?

La mare també ho va entendre així perquè de seguida li va dir: Corre! Fuig! Fugir? On? A França, amb el teu germà, corre!, corre! I va fugir per una esplanada immensa, convençut que un altre majoral l'atraparia fàcilment. Corria camp enllà trepitjant cigrons amb el mateix desfici per salvar la vida amb què temps enrera pujava dels pous verticals. Sabia que cada segon era d'or i quan va guanyar un camp d'oliveres, es va sentir més segur. Enfilat en una branca ben alta, va recuperar la respiració. Exhaust, panteixant, amb la camisa tacada de sang de cavall, encimbellat entre el brancam a guisa de refugi-talaia, va contemplar a una banda la infinitud d'oliveres ben arrenglerades i florides i va pensar que al novembre i al desembre tothom s'ajupiria per collir-ne els fruits amb més humiliació que humilitat. A l'altra banda va contemplar els alts i baixos de la vasta esplanada de cigrons refregida pel sol, amb les rengleres de figuretes que s'inclinaven rítmicament sobre les mates, el cul enlaire i el barret de palla contra el terra. Una altra figura diminuta consolava o sacrificava el cavall, que jeia exsangüe damunt de la terra blanca, calenta.

Mai més, es va dir. Va arrencar amb ràbia uns branquillons d'olivera i, amb els ulls plens de llàgrimes, va escopir reiteradament contra l'escorça clivellada. I va jurar que mai més no tornaria a posar els peus al poble. Això va passar el 1958. Tenia 28 anys."

(Fragment de Línia blava. Barcelona: Columna, 2004)