"A Figures de calidoscopi, en efecte, tot comença a tenir sentit tan aviat com ens adonem que el món representat ha estat deliberadament esquarterat i fet a trossos. Són set els trossos del cas, cosa que vol dir que, de fet, els móns representats són set de diferents, de la mateixa manera que són set personatges diferents les figures que en cadascun d'aquests set móns ocupen el lloc d'Isabel Corbella, l'única protagonista de tota la novel·la. Ara, d'aquesta protagonista, per molta que sigui la passió que posem a llegir de cap a cap les quasi 200 pàgines que ocupa el relat, no n'arribarem a saber gaire cosa més que el que ens en diuen les tres primeres, on la veiem entrar a casa a mitja tarda, quan encara no té més de 16 anys, tornant per última vegada del col·legi on ha anat d'ençà que en tenia quatre fins avui mateix, que ha acabat el sisè curs de batxillerat i ha tancat, així, 'un capítol de la seva vida'. Només d'aquestes tres pàgines se'ns en certifica la veracitat i l'autenticitat, i això es fa de l'única manera que es fan aquestes coses en una narració que no tingui escrúpols, presentar-se com a respectable, és a dir, deixant-nos, simplement, llegir el que diuen perquè ens en fem càrrec i ho embotiguem a la memòria. Però a l'última d'aquestes tres ja se'ns para el parany: la nena, que té prou temps a perdre fins a l'hora de sopar, agafa un calidoscopi que tenia arraconat i s'entreté fent 'renéixer als seus ulls un carrussel de coloraines'. El que hi ha entre aquesta frase i les 16 ratlles de l'última pàgina de la novel·la on se'ns descriuen unes poques voltes del carrussel és tot mentida, i és tota la novel·la."

(Joan Ferraté. "El vell instint fabulador", El País. Quadern, 4 de maig de 1989, p. 6)