«Les dones en la nostra història»... Vet aquí un tema una mica delicat de tractar. Per la senzilla raó que ha estat dit i repetit, fins a esdevenir gairebé un tòpic, que les dones, a Catalunya, no han tingut història. S'ha arribat a afirmar que Catalunya és un dels pobles on es poden escriure menys biografies i panegírics de dones il·lustres; un dels pobles on hi ha hagut menys escriptores, menys artistes, menys governants, menys pensadores, menys heroïnes. Això, tan poc afalagador per a les dones catalanes, ha estat dit gairebé textualment. I el curiós del cas és que no ha estat dit en to de blasme, sinó com un elogi.
Em guardaria prou subscriure'l. Em guardaria prou, sobretot, de passar per damunt d'aquest tema sense mirar d'enfondir-hi una mica, almenys una mica. I em sembla que, per aconseguir-ho, cal començar per plantejar-se tres qüestions. En primer terme: el fet, en ell mateix, és cert? ¿Es cert que les dones, a Catalunya, no hagin tingut història? En segon terme: si el fet és cert en major o menor grau, quina n'ha estat la causa? ¿Quins en són els responsables? Finalment: quin abast ha tingut?
Primera qüestió: ¿Es cert que les dones a Catalunya no hagin tingut història?
Si per història entenem el que escriuen els historiadors, el fet és indiscutiblement cert. En els meus estudis historiogràfics havia hagut de constatar l'escassetat de monografies dedicades a les nostres figures femenines. Però ara, en voler-me documentar més, he hagut de restar esbalaït, ¿És possible que les altes figures femenines de la nostra història (perquè, en fi, algunes n'hi ha) hagin estat fins a tal punt oblidades o negligides pels nostres historiadors? És un fet. I ja ens permet de respondre una mica a la segona de les qüestions plantejades: entre els responsables que les dones de Catalunya no hagin tingut història, hi ha els historiadors catalans. I m'apresso a llançar aquesta acusació que, naturalment, m'involucra, perquè em fa l'efecte que si he començat per acusar-me a mi mateix i els meus col·legues, restaré amb més llibertat per a acusar qui calgui: els responsables, siguin els que siguin —o les que siguin.
Però la història no és solament el que escriuen els historiadors. La història són els fets de la humanitat, encara que els historiadors no els escriguin ni els descriguin. Considerada així, ¿gosaríem de seguir sostenint l'afirmació i els blasme? Seria molt arriscat. Al llarg del nostre passat col·lectiu trobem figures femenines d'alt relleu. Ara, que si en comparem el nombre i fins i tot la qualitat amb els de les figures femenines d'altres països —països com França o Anglaterra, on les dones han exercit una forta influència històrica—, ens sentirem bon tros disminuïts i reprendrem, una mica melangiosament, el tema.

(Del llibre Les dones en la nostra Història. Barcelona: Rafael Dalmau, 1961, p. 7-8)