Ferran Soldevila em cita a l'Arxiu de la Corona d'Aragó. A la falda del Mont-Tàber, sobre la ciutat romana, sobre els murs visigòtics, a dalt de tot de l'edifici noble i elegant, Ferran Soldevila treballa. Davant seu, a la taula, hi ha una màquina d'escriure i un patracol amb lletres per a mi il·legibles. Vinc a distreure'l de la seva docta feina per fer-lo parlar de la més canviant, de la més aleatòria de les creacions humanes: el teatre. Haig de resistir la temptació de preguntar-li què fa, què diu aquell voluminós llibre de solidesa evident i hermètica; però no he vingut a parlar pas amb l'historiador, sinó amb l'home de teatre, i això del teatre sempre és un feina apressada. En primer lloc li pregunto quantes obres de teatre ha escrit, i així una llista completa de la seva obra teatral ens allunyarà de la metafòrica pols dels pergamins, perquè, val a dir-ho, de pols, no n'hi ha enlloc. Les obres publicades són: Matilde d' Anglaterra; Guifré; L'Hostal de l'amor; L'Amador de la gentilesa; L'Aprenent de suïcida; Don Joan. Inèdita encara, Carmesina i el rei. Li pregunto de quin rei es tracta, i m'explica que és Pere el Gran: l'obra de teatre ha sorgit d'un conte de Boccaccio en què el protagonista és el rei Pere el Gran. Parlem, és clar, de teatre, però jo no em puc distreure del lloc on som, del dibuix bonic i misteriós de les lletres del patracol que em miro de reüll, de la presència d'una vida enterrada que la mirada de l'historiador ressuscita. I pregunto:

—¿Els fets històrics us han semblat, potser, un immens espectacle teatral?
—Exactament, i fins em sorprèn de sentir-ho expressat amb tanta exactitud. Espectacle i també repertori fins al punt que sovint, al costat de l'anècdota històrica, se m'ha aparegut el tema teatral: personatges, acció, peripècia, desenllaç. Les meves primeres obres dramàtiques van ésser de tema històric i llegendari: Matilde d'Anglaterra, adaptació de la llegenda de l'emperadriu alemanya deslliurada pel bon comte de Barcelona; Guifré, adaptació de la llegenda de Guifré el Pilós. Si cercava entre vells papers deixats enrere definitivament, hi trobaria versos d'un Pere Ramon, d'un Guillem de Cabestany. Contra allò que molta gent suposa, jo vaig anar a la dramàtica a través de la Història, la meva activitat fonamental.

—Si citem Shakespeare, ¿podríeu dir com el seu personatge: "Jo tinc el món per allò que és, Graziano, una farsa on tothom fa el seu paper..."?
—Farsa, comèdia, drama, tragèdia: el que sigui, perquè de tot hi ha.

—Busqueu en aquesta casa plena de pergamins el paper col·lectiu que ha fet en el món el nostre poble?
—En el pròleg de la primera edició de la meva Història de Catalunya comento una frase de Goethe: Cap nació no pot guanyar-se un bon judici en el món fins que no sap judicar-se ella mateixa. Per a guanyar aquest bon judici i per a jutjar-se, cal conèixer-se. Això he cercat i cerco.

—A part la creació literària que és la vostra obra històrica, i a part el teatre, us han temptat la poesia i la novel·la?
—¿Quin literat a Catalunya no ha fet versos? Quatre reculls de jovenesa diuen prou en aquest sentit. Quant a la novel·la, en tinc una de començada "que no puc acabar mai", com l'oda maragalliana (història encara, novel·la històrica-1714), llarga novel·la que ha de tenir tres parts [...]. Començada abans de la guerra, dues parts gairebé enllestides, temps ha deixada de banda. No sé pas si l'acabaré.

—Veieu un parentiu entre la creació poètica i la creació del dramaturg?
—Tot és creació, i diria que tot ha d'ésser poesia, sinó que algú pensaria que vull dir teatre poètic, gènere difícilment sostenible.

—Una vegada vaig dir que el seu Don Joan era mediterrani, lluny del desesperat maniqueisme de la Contrareforma: hi esteu d'acord?
—En el prefaci del Don Joan dic que, en la galeria de les nostres figures històriques i llegendàries, podem trobar-ne algunes que ofereixen, no pas precisament les característiques del Don Joan tradicional, però sí algunes qualitats que m'apareixen com l'essència mateixa del personatge mític i que, sense anar més lluny, trobo en un personatge històric, per a mi tan familiar, com el rei Jaume I: ell m'apareix com una de les múltiples encarnacions del Don Joan: un Don Joan mediterrani i ben allunyat del maniqueisme. Recordeu que jo col·loco el meu a Barcelona i a València. [...]

—Jo he vist dues obres vostres: L'Hostal de l'amor i Don Joan. En totes dues la ironia prohibeix la tragèdia. ¿La seva visió irònica de la humanitat és per no deixar-se dominar per la tragèdia?
—És possible que tingueu raó, si bé la paraula tragèdia resulta potser excessiva. Algunes de les escenes més divertides de l'Hostal de l'amor, vaig escriure-les enmig del sofriment. [...]

—El fenomen teatral té diverses projeccions: divertiment, crítica, alliçonament social i moral etc.: ¿en quina d'aquestes dimensions el veieu?
—En totes, fins i tot en les que veig ara força denigrades del divertiment. Precisament perquè la vida és encara per a molts molt dura, crec que la funció social del teatre, com a divertiment, és perfectament respectable.

—Autors d'avui que us interessen?
—Els programes descabdellats per l'Agrupació Dramàtica de Barcelona poden respondre a aquesta pregunta, sense que això vulgui dir que tot hi respongui al meu ideal de teatre. Vós parleu d'interès, moltes coses són interessants, que no mereixen la nostra adhesió, a vegades precisament per l'interès que enclouen.

—Què opineu de la crítica del nostre país: en tenim?
—Tenim alguns crítics teatrals excel·lents: molt pocs per desgràcia. Això és el que produeix aquesta sensació d'orfandat en aquest respecte. La funció de la crítica és una de les més delicades, i a vegades s'abandona a mans inexpertes o poc responsables, o poc independents.

—¿Podem parlar realment d'un públic teatral a casa nostra?
—El públic teatral a casa nostra es troba en un estat de gran desorientació. A vegades produeix la sensació que, en lloc d'estar-se fent, s'està desfent. No arriba a capir les noves tendències o bé està aferrat a fórmules desuetes, o bé tampoc no les accepta, i es troba sense teatre que l'atregui i el satisfaci.

(Maria Aurèlia Capmany: "Interviu amb Ferran Soldevila", Serra d'Or, núm. 10, octubre de 1964, p. 40-41)