"Senyor Soldevila –dic–, sé, perquè he llegit el que diu de vós el senyor Domènec de Bellmunt a L'Opinió del 7 de gener, que sou casat, que teniu quatre fills, que el vostre pare era notari, que al primer col·legi que anàreu era el de Sant Miquel al carrer de Governador, que aleshores teníeu quatre anys i mig, que el primer dia clavàreu una castanya a un company i que ell en justa recompensa us clavà un castanyot, que sempre més heu recordat la sorpresa que tinguéreu en veure que tan fàcilment us giraven el cap. Sé que teniu quaranta dos anys, encara que no els aparenten –no valen galanteries, deu pensar–, no que no els aparenteu! –Està bé, millor–, sé que sou advocat, sé que exerciu el càrrec d'Oficial Major al Parlament, que vau treballar tres o quatre anys a El Poble Català en el qual escrivia Rovira i Virgili, Pous i Pagès, que era el redactor en cap, Màrius Aguilar, Noguer i Comet, Ametlla, Manuel Reventós… sé que el diari tenia el millor director, el millor redactor en cap, els millors caixistes, els redactors més esparpillats i que el mosso deia que, de tot plegat, en sortia un diari bo per a fer-ne cues d'estel. Sé que sou l'escriptor que dueu més sovint l'smoking; que a l'any 1917, l'Ametlla us convencé de fer una secció diària a La Publicitat, llavors dirigida per Hurtado; que vau continuar escrivint-hi quan passà a ésser òrgan d'Acció Catalana. Sé… ho sé tot tan bé que no em calia molestar-vos… sé que vau començar a escriure als setze anys…

–… Als disset. Doménec de Bellmunt es va errar. És tan fàcil… en tenia disset per bé que als quinze ja feia versos.
–Senyor Soldevila!
–Què? –fa astorat.
–No en teniu cap?
–De què?
–De poesia.
–Poesia?
–Sí: de les primeres que vau fer, la publicaríem a Clarisme i faria bonic… una que fos ben dolenta… la primera potser… que mai no l'haguéssiu publicada.

Soldevila deu pensar en aquells 'xistos' del lleó que es menja el cap del domador i es deu doldre que els del Parc ara siguin a la gàbia i que jo no em fiqui a dintre amb aires de domador.

–Quan vaig publicar Lletanies profanes (poesies), vaig fer una tria i totes les que no es publicaren les vaig esquinçar… no en tinc cap…

–Sé que la primera obra teatral l'escrivíreu en col·laboració amb Pompeu Crehuet…
–Per cert que fou un fracàs d'aquells que formen època. Duia el títol de Els solters. Crehuet escriví dos actes: jo, els altres dos. Ni jo vaig repassar el que havia escrit ell, ni ell el que havia escrit jo. Plens de mútua confiança, lliuràrem l'obra i el resultat fou el que calia esperar. Dos estils tan diferents…

–Igual que si haguéssiu fet un 'sanwitx' amb mig viena i mig brioix… i el públic al mig no s'hi va trobar bé…

Soldevila continua–… i jo hi crec molt en la col·laboració per a una obra teatral. Crec que pot reeixir molt més una obra… hi ha una persona que és un gran psicòleg i prou; i una altra té una gran facilitat per al diàleg, i encara una altra pot tenir idea de grans problemes que interessin però no sabrà desenvolupar-los. A altres països és una cosa correntíssima… ara que, aquí, els escriptors són excessivament individualistes i l'actual situació del teatre català no és per a encoratjar ningú…

–Teniu cap obra en preparació?
–… En tinc una de començada que no penso acabar per ara. La novel·la és més fàcil. Escrius, edites i ja està. El teatre, en canvi, requereix una organització que ací mai no hem tingut. Aquí, l'autor, quan hi ha companyia, dóna l'obra i, en set dies, ha d'ésser assajada i estrenada; per a durar vint dies escassos la seva representació. –Soldevila, pessimista, afegeix: Només pot tenir entusiasme el neòfit: el qui fa anys que hi brega es va desmoralitzant. D'autors no en mancarien si no hi havia tantes dificultats. Et prenen l'obra dels dits sense que puguis, un cop lliurada, corregir-ne res en absolut. A França, per exemple, l'autor en assistir als assaigs pot rectificar, canviar, àdhuc el director d'escena es permet d'aconsellar i de suprimir i de fer o desfer tot el que creu que redundarà en benefici de l'obra. L'autor no se'n ressent, i es discuteix el que cal, puix que ja és sabut que hi veuen més quatre ulls que no dos. Arniches mateix, per citar un autor espanyol, quan assisteix als assaigs de les seves obres, si un acte no li plau se l'enduu a casa i el capgira totalment o hi fa les correccions que a ell li semblen necessàries. Un escriptor de teatre només pot jutjar la seva obra quan la veu representar. En canvi, el pobre autor català només té el recurs de desesperar-se en veure el dia de l'estrena tot el que no havia pogut veure abans. I molta part de la crisi del teatre català és deguda al fet d'acceptar obres d'analfabets; i, aquell senyor que va poc al teatre i que el dia que es decideix es troba amb una obra d'aquestes no cal pas esperar que hi torni.

–Així no hi ha solució?
–Qui ho sap? Potser amb el temps… Però tots aquests artistes de teatre català que s'han escampat arreu d'Espanya serà molt complicat de tornar-los a ajuntar.

Truca el telèfon. El senyor Soldevila tot correcte, tot 'gentleman' em demana permís. Mentrestant jo miro el finestral. El sostre. La catifa. La butaca on sec.
–… Sí vindré… Sí… aquest vespre… no… la meva dona no… surt molt poc… entesos fins al vespre.

–Torna a seure.
–I la vostra Valentina d'on l'heu treta?
–Com gairebé la majoria dels personatges és un tipus mixt…

Li faig constar que m'ha agradat molt. Com m'han agradat la Fanny i aquella noieta encisadora que es diu Eva… Però Valentina pel meu gust les supera sense desmerèixer-les. És un tipus molt interessant i l'acabament que podia semblar inversemblant en mans de l'excel·lent escriptor que és Soldevila ha esdevingut perfectament lògic.
–La crítica ha parlat molt de Freud… però jo no he pensat en ell en escriure la novel·la. Crec que Freud és un bon guia per als que escrivim però jo no sustento totes les seves teories, moltes de les quals em semblen desencertades. La meva Valentina ha fet el seu camí naturalment, sense que hi hagi influït cap de les teories freudianes…

–No em podríeu explicar cap anècdota?
Demanar una anècdota en un ambient de treball és bastant incongruent. L'anècdota, com és natural, no surt a desgrat de la voluntat del senyor Soldevila de pensar i de la meva a callar. Després d'un gran silenci:
–No; ara no en recordo cap… ?comprenc que li dol i em conformo. D'ara endavant, però, en tindrà una de nova.
–Una vegada –dirà– després d'haver obtingut el Crexells per una novel·la que es deia Valentina, vingué una persona a fer-me un interviu quan ja tota la premsa havia parlat del meu llibre i del seu guanyador. Em va enraonar a casa per telèfon, al Parlament, va anar a l'Ateneu… i després d'aquestes gestions tan ben gestionades em digué, en veure'm, sense adonar-se que em destorbava.
–Vinc, però potser no calia, perquè ja ho sé tot."

(Mercè Rodoreda. "Parlant amb Carles Soldevila", Clarisme, núm. 14, 20 de gener del 1934, p. 2)