"Carles Soldevila és l'autor teatral més destacat de la preguerra, juntament amb Josep M. de Sagarra, si ens basem en la qualitat literària i el poder de convocatòria. En una línia semblant a la de la seva narrativa, encara que amb més intenció satírica i un elegant escepticisme, el teatre de Soldevila, essencialment noucentista, afina els costums de la burgesia, i contribueix a catalanitzar-la culturalment i a desvetllar-li l'ambició d'europeïtzar-se. La seva primera obra, una comedieta en un acte maliciosa i lleugera, Civilitzats, tanmateix (1921), fa impacte i l'arriba a traduir Pirandello. [...] Bé que no supera aquest èxit, manté l'interès de la seva producció gràcies al diàleg, el més intel·ligent, àgil i agut del teatre català en prosa entre el 1922 i el 1935. En donen fe comèdies com Bola de neu (1926), potser la peça més important de Soldevila, Els milions de l'oncle (1927), Escola de senyores (1930), Necessitem senyoreta (1935), etc."

(Antoni Nadal. "Un segle de teatre català", Estudis sobre el teatre català del segle XX. Barcelona: Abadia de Montserrat, 2005, p. 8)

* * *

"L'obra de Carles Soldevila ha estat una de les més castigades per la posteritat, malgrat alguns alts i baixos, si es valora segons el que fou i representà com a referència literària i cultural del seu temps, entre el 1925 i el 1936. Ja es veu, doncs, d'on i de què ve el trencament. Però això no és tot ni és prou. Altres escriptors, com ara Riba, Foix, Puig i Ferrater, Pla i Oliver, per a no esmentar-ne sinó alguns d'edat pròxima a la seva, se superaren ells mateixos al peu i després de l'abisme. Com també n'hi hagué que no se'n sortiren, per raons diverses. Però en el seu cas la impressió és que hi havia una correlació negativa fatal entre els canvis del món que comporten canvis en la sensibilitat, i la perdurabilitat de la seva imatge de mentor cultural i d'escriptor innovador i modèlic, dues condicions o qualitats que en ell en feien una. […]

Carles Soldevila és un escriptor important de les nostres lletres perquè, entre altres coses, és qui practica amb èxit i posat al dia, tot allò que al noucentisme teoritza."

(Joan Triadú. "Carles Soldevila", Avui, 13 de juny del 2002)

* * *

"Els contes de Carles Soldevila, alguns d'una gran brevetat, que de vegades semblen apunts, acostumen a centrar-se en l'anàlisi psicològica de personatges de la burgesia barcelonina, o bé en la descripció d'una situació determinada. El tractament de la matèria narrativa és amablement distanciat i per aquest motiu és la ironia el registre dominant als contes. La concisió i la seguretat, juntament amb la finor i la mundanitat, són trets peculiars de l'autor que no fa cap 'concessió al tipisme ni a l'excés de la literatura que ha malmès tants prosistes catalans'. Perquè Soldevila vol, sobretot, fer-se agradós al públic lector i, per això, empra un estil que podem denominar seductor, en considerar que el nervi de la literatura no és altre que el plaer. D'entre tota la seva producció de contista destaca, El senyoret Lluís, que se centra en l'observatori que serà preferent de l'autor: la família burgesa, amb les relacions amoroses que s'hi nuen. Tanmateix, es tracta d'una burgesia escassament modèlica per als propòsits de l'autor –poc culta, refinada i moderna, encara–, que la 'crearà', en canvi, a les novel·les, idealitzant-la ben visiblement. A la trilogia, en canvi, el punt de vista masculí d'El senyoret Lluís serà desplaçat cap al femení, i la figura de la noia jove, en primer terme, doncs, esdevindrà simbòlica."

(Carme Arnau. "Crisi i represa de la novel·la", Molas, J. (dir.): Història de la Literatura Catalana. Barcelona: Ariel, vol. 10, 1987, p. 77)

* * *

"L'estil de Soldevila demostra que el que li costa menys és ésser un home normal. Per escanyar la retòrica, Stendhal aconsellava de llegir cada dia un article del Codi Civil. És un remei heroic i difícil: com de prendre a cullerades una ampolla d'oli de fetge de bacallà. Quan vaig començar a escriure hi hagué un remei molt menys dolorós, un remei agradable: llegir el 'Full de Dietari' que Soldevila publicava. Soldevila no ha fet mai el periodisme de pinyol –seria una ofensa només d'imaginar-ho–, però la volguda grisor dels seus papers ha estat molt important. Sóc dels qui crec que ha ensenyat una mica a tothom a escriure amb claredat i amb gràcia. És un estil precís, d'un advocat que sabés escriure (és fill de notari, i, d'aquesta classe d'advocats, no n'hi ha gaires), i és una prosa ben nuada, esvelta, neta, viva, potser una mica pàl·lida, naturalíssima. Més que un estil que oposa contraris, és un estil d'elements, d'idees, de sensacions mitjanes, equidistants. No té inflamaments buits ni sonoritats injustificades: no és sincopat, ni fàcilment enlluernador, però no empassega mai. I, amb això, és rar el seu escrit que, en el moment més impensat, no tigui una observació de tan bon sentit que no faci un efecte sorprenent, convincent i impressionant. Tothom hi havia pensat; però, la formulació, és Soldevila qui l'ha portada a cap."

(Josep Pla. "Carles Soldevila", Retrats de passaport. Barcelona: Destino, 1970, p. 250-255)

* * *

"En Josep Carner, en el pròleg ple de vívides suggestions que ocupa el llindar de la novel·la d'en Carles Soldevila, insinua si aquesta 'no és sinó un conte que ha anat dilatant-se per graciosa voluptuositat analítica i literària de l'autor'.

Voluptuositat, més que d'observador, d'experimentador en certa manera. És a dir, no de la manera de l'així dit roman experimental. L'autor de L'abrandament no es demostra amb vocació per provocar, mitjançant una sèrie de reactius sàviament determinats per la seva imaginació, una espontània autodenúncia de cap llei subterrània de la vida. Més aviat el cas particular tempta el seu sibaritisme. Un cop a disposició d'ell els tipus cabals, quan en té ben calculades les mesures exactes i coneix sense sorpresa possible la direcció i l'abast de llurs forces, inicia l'experiment."

(Carles Riba. "L'abrandament, novel·la de Carles Soldevila", La Veu de Catalunya, 25 de novembre de 1918; extret de Obres Completes. Barcelona: Edicions 62, vol. II Crítica I, 1985, p. 99-101)