Jean Serra
1952-2024
Dibuix de Jean Serra al llibre Camins.
Comentaris d'obra
"Vida guanyada és una de les més abstractes de l'autor, on potser s'endinsa més en els elements que nodreixen la creació artística per reflexionar sobre l'entorn que li ha tocat viure. Com Villangómez, Serra ordeix metàfores excel·lents i empra l'autobiografia com a motiu. L'oblit, el silenci, l'abandó i la destrucció, però també l'amor, el desig i la paraula recorren Vida guanyada. Un llibre íntim i, de vegades, dur i directe, com al poema A la tassa del silenci, on repassa totes les misèries que l'envolten i s'adona que clama en el buit, que ningú no l'escoltarà. A la frontera és un altre dels textos clau del volum, ja que l'autor es presenta en tota la seva dimensió, com un home que camina pel desert, tot i que ple de possibilitats. Finalment, afirma: «La frontera ets tu». Una manera de fer avinent que ho tenim tot al nostre abast i que si tot s'asseca i es marceix és perquè volem que així sigui.
Serra demostra que les ales de Villangómez continuen batent, així com la sòlida tradició de poesia en prosa de les lletres catalanes. Vida guanyada és un exercici brillant, la tercera part d'una trilogia integrada per Des de la quietud (2003) i Convocat silenci (2001), on l'autor se'ns presenta madur i amb ganes de prendre una altra via, característica de l'obra mutant de Serra. Com diu a Com una conquista, som fets a mida dels somnis i de les temences. I, com afegiria Villangómez, «la veu pura / obre més els profunds interrogants» (Elegies i paisatges)."
(Andreu Gomila: «Les ales de Villangómez», Avui. Cultura (Barcelona), 19 de juliol de 2006, p. 13)
Serra demostra que les ales de Villangómez continuen batent, així com la sòlida tradició de poesia en prosa de les lletres catalanes. Vida guanyada és un exercici brillant, la tercera part d'una trilogia integrada per Des de la quietud (2003) i Convocat silenci (2001), on l'autor se'ns presenta madur i amb ganes de prendre una altra via, característica de l'obra mutant de Serra. Com diu a Com una conquista, som fets a mida dels somnis i de les temences. I, com afegiria Villangómez, «la veu pura / obre més els profunds interrogants» (Elegies i paisatges)."
(Andreu Gomila: «Les ales de Villangómez», Avui. Cultura (Barcelona), 19 de juliol de 2006, p. 13)
* * *
"Un poema en prosa és un poema que utilitza o pot utilitzar tots els recursos de la lírica convencional o tradicional menys un: la segmentació artitzada del discurs en versos. I Serra, al llarg de Des de la quietud, fa una excepcional demostració del seu domini d'aquests recursos artístico-expressius, recursos com ara la creació d'imatges (en això demostra una imaginació poètica molt fèrtil i una insòlita resposta sensorial i sensual davant el seu entorn) o el domini dels elements del ritme, tant pel que fa a la «música» de les idees a partir de la construcció de les frases, com pel que fa a la música fònica dels mots a partir dels sons i la distribució d'accents.
Pel que he dit fins aquí algú es podria fer la idea que es tracta d'un llibre molt ben treballat a nivell formal i prou, quan això només és una part de la veritat d'aquest llibre. Efectivament, és un llibre molt treballat, però també, al mateix temps, és un llibre molt intens, molt imperiós, molt profund i molt autèntic.
De fet, el títol ens dóna la clau per entendre el recull quant als registres temàtics: «des de la quietud» de la meditació provocada per l'arribada, a la cinquantena, a una mica més enllà de la meitat del camí de la vida. Des d'aquest punt de mira el poeta medita sobre els límits (del temps, de la comprensió, de la llengua i del món) i passa la seva vida en conjunt pel sedàs poètico-crític. I aquesta llarga i sostinguda meditació serveix de suport del gran ventall temàtic del llibre, un ventall que va des del significat del silenci fins a l'encarament amb un món hostil i bàrbar, passant per la importància de la memòria, l'aprenentatge del dolor, l'educació sentimental o el valor del moment. I tot això ens arriba a través de «la veu que salva», és a dir, la poesia que tot ho redimeix."
(Sam Abrams: «La veu que salva», Caràcters (València), núm. 24, juny 2003, p. 15-16)
Pel que he dit fins aquí algú es podria fer la idea que es tracta d'un llibre molt ben treballat a nivell formal i prou, quan això només és una part de la veritat d'aquest llibre. Efectivament, és un llibre molt treballat, però també, al mateix temps, és un llibre molt intens, molt imperiós, molt profund i molt autèntic.
De fet, el títol ens dóna la clau per entendre el recull quant als registres temàtics: «des de la quietud» de la meditació provocada per l'arribada, a la cinquantena, a una mica més enllà de la meitat del camí de la vida. Des d'aquest punt de mira el poeta medita sobre els límits (del temps, de la comprensió, de la llengua i del món) i passa la seva vida en conjunt pel sedàs poètico-crític. I aquesta llarga i sostinguda meditació serveix de suport del gran ventall temàtic del llibre, un ventall que va des del significat del silenci fins a l'encarament amb un món hostil i bàrbar, passant per la importància de la memòria, l'aprenentatge del dolor, l'educació sentimental o el valor del moment. I tot això ens arriba a través de «la veu que salva», és a dir, la poesia que tot ho redimeix."
(Sam Abrams: «La veu que salva», Caràcters (València), núm. 24, juny 2003, p. 15-16)
* * *
"Aquest [Quadern d'Istanbul] és, en aparença, un recull de notes de dietari, escrites durant una estada d'onze dies a la històrica ciutat turca, l'antiga Constantinoble. Però, entre línies, s'hi pot endevinar que la mirada de l'autor intenta calar a fons a través, tant de les meravelles arquitectòniques, com dels senyals de la globalització que, d'una manera imparable, s'estén pertot, amb el perill evident d'esborrar costums i cultures diferents. D'aquesta manera, més que d'un plec d'anècdotes i indrets visitats, parlem d'una profunda reflexió sobre una ciutat que, en aquests darrers anys, s'esforça per entrar a formar part de l'exclusiva Unió Europea. [...] Serra no s'amaga i exposa les seves idees polítiques amb tota franquesa. És sincer i punyent a l'hora d'il·lustrar com sota l'uniformisme enlluernador de la globalització s'amaguen desigualtats econòmiques i misèries morals, però, al mateix temps, es mostra optimista i sobretot respectuós.
L'autor evita carregar el lector amb paràgrafs sobre els detalls arquitectònics de Santa Sofia, la mesquita Blava i el palau de Topkapi, entre d'altres, i, en canvi, s'entretén a narrar el caliu humà que es respira a Istanbul, en la qual hi ha maneres de guanyar-se la vida com ara enllustradors de sabates, torradors de castanyes, venedors ambulants de mil i una coses... [...] Caminant, perceps més bé les coses i, d'alguna manera, copses millor els batecs de la ciutat. Un bon llibre sempre t'obre les portes de la ment per volar lluny sense moure't. Quadern d'Istanbul és ideal per conèixer la realitat de l'antiga capital dels imperis bizantí i otomà. A més, com a apèndix curiós, inclou un seguit d'historietes hilarants que donen mostra de com el sentit de l'humor turc és semblant al sentit de l'humor tradicional d'eivissencs i formenters. Això fa pensar en els lligams culturals entre els diferents pobles que conformen la conca mediterrània."
(Anna Tomàs: «La cursa d'Istanbul», Avui. Cultura (Barcelona), 7 de juliol de 2005, p. 16)
L'autor evita carregar el lector amb paràgrafs sobre els detalls arquitectònics de Santa Sofia, la mesquita Blava i el palau de Topkapi, entre d'altres, i, en canvi, s'entretén a narrar el caliu humà que es respira a Istanbul, en la qual hi ha maneres de guanyar-se la vida com ara enllustradors de sabates, torradors de castanyes, venedors ambulants de mil i una coses... [...] Caminant, perceps més bé les coses i, d'alguna manera, copses millor els batecs de la ciutat. Un bon llibre sempre t'obre les portes de la ment per volar lluny sense moure't. Quadern d'Istanbul és ideal per conèixer la realitat de l'antiga capital dels imperis bizantí i otomà. A més, com a apèndix curiós, inclou un seguit d'historietes hilarants que donen mostra de com el sentit de l'humor turc és semblant al sentit de l'humor tradicional d'eivissencs i formenters. Això fa pensar en els lligams culturals entre els diferents pobles que conformen la conca mediterrània."
(Anna Tomàs: «La cursa d'Istanbul», Avui. Cultura (Barcelona), 7 de juliol de 2005, p. 16)
* * *
"Amb Àmbit humà ens ofereix un petit volum de poesia, il·lustrat en blanc i negre per Vicent Calbet, on en cadascun dels poemes exposa allò que afecta el poeta en tant que home; tot allò que ateny l'àmbit humà. Així, tot alternant formes poètiques deutores de l'avantguarda –presència d'algun cal·ligrama, poemes sense puntuació...– amb d'altres de tradicionals, passant fins i tot per breus poses poètiques de caràcter simbòlic, el poemari és un passeig per l'experiència vital del subjecte –l'amor, el sexe, les edats de la vida i el pas del temps, el record, la presència de la mort i les treves que ens atorga– que a voltes s'ofereix com a camí ja fressat, com a consell de maduresa; tot això sense oblidar la responsabilitat de l'individu com a ciutadà del món, immergit en un temps històric del qual no pot fugir ni situar-se al marge. En aquest sentit, el poeta es fa solidari del dolor de la guerra –la de Sarajevo, per exemple– i alça un crit d'alerta sobre els perills de la intolerància en què ha caigut la nostra Europa.
El contrapunt a tot aquest àmbit humà és donat per les referències constants als elements de la natura: els arbres, els ocells... Així, el pas del temps és evocat amb la visió d'una olivera mil·lenària; o el millor cant, el del cor captivat, ho és amb la imatge de l'ocell engabiat. Nascuda de la individualitat, aquesta poesia es fa solidària amb els humans, amb la natura."
(Marta Nadal: «Sobre l'experiència vital. Jean Serra, Àmbit humà», Serra d'Or (Barcelona), núm. 427-428, juliol-agost 1995, p. 93)
El contrapunt a tot aquest àmbit humà és donat per les referències constants als elements de la natura: els arbres, els ocells... Així, el pas del temps és evocat amb la visió d'una olivera mil·lenària; o el millor cant, el del cor captivat, ho és amb la imatge de l'ocell engabiat. Nascuda de la individualitat, aquesta poesia es fa solidària amb els humans, amb la natura."
(Marta Nadal: «Sobre l'experiència vital. Jean Serra, Àmbit humà», Serra d'Or (Barcelona), núm. 427-428, juliol-agost 1995, p. 93)
* * *
"A Tal vegada una poètica hi trobem unes declaracions que reorienten la lectura, absolutament legítima, que hauríem pogut fer de Des de la quietud i Convocat silenci, perquè ens assabentem que formen part d'una trilogia, amb l'ordre invertit dels dos volums existents i l'afegit d'un nou conjunt de 40 poemes en prosa, inèdit de moment, que es titula Vida guanyada. Així, comencem a entendre que estem davant d'una sola obra articulada en tres parts, amb tota la càrrega simbòlica de l'estructura tripartida, que consta d'un acarament deliberat amb la mort, la pèrdua i el dolor (Convocat silenci), les reflexions que fa el poeta de la seva "noche oscura del alma" (Des de la quietud) i el ben assolit triomf de la vida sobre la mort (Vida guanyada). Tres llibres individuals de primera magnitud que creixen encara més a partir d'una lectura conjunta i transformen la nostra visió global de l'extensa producció d'un autor imprescindible dins el marc de la literatura catalana actual. Llibres que guanyen en substància a cada nova lectura, a causa de la seva magnífica riquesa de llenguatge i de pensament. Quan es publiqui finalment el conjunt dels 120 poemes en prosa sota el títol genèric de Convocat silenci la poesia catalana tornarà a comptar amb un d'aquells llibres canònics que són, en definitiva, testimoni de la grandesa d'una llengua i una cultura.
I valguin els darrers llibres de Jean Serra com a exemple de la terrible estafa humana i intel·lectual que significa cedir davant les pressions de l'acceleració cultural que estem vivint dia a dia. En definitiva, l'art de la lectura o l'encara més subtil i profitós art de la relectura s'han convertit en actes pràcticament resistencials o obertament revolucionaris davant la despietada acceleració cultural que s'ho empassa tot i no deixa espai per a la qualitat i la diferència."
(Sam Abrams: «Rellegir», Avui (Barcelona), 29 de juliol de 2004, p. 15)
I valguin els darrers llibres de Jean Serra com a exemple de la terrible estafa humana i intel·lectual que significa cedir davant les pressions de l'acceleració cultural que estem vivint dia a dia. En definitiva, l'art de la lectura o l'encara més subtil i profitós art de la relectura s'han convertit en actes pràcticament resistencials o obertament revolucionaris davant la despietada acceleració cultural que s'ho empassa tot i no deixa espai per a la qualitat i la diferència."
(Sam Abrams: «Rellegir», Avui (Barcelona), 29 de juliol de 2004, p. 15)