Jean Serra
1952-2024
Jean Serra a Brussel·les, el gener de 2005.
En un autobús de Praga, el 2007.
Antologia
Un fantasma recorre Europa
Els poderosos volen més poder.
Els rics no amollen prenda.
Un dia i un altre es disparen
focs d'artifici dalt
la fràgil condició humana,
mentre els profetes clamen
en el desert contra l'oprobi.
Quina Europa voldrem?
La que dicten uns pocs?
A la fi, com una esperança,
cau el mur de la vergonya,
i s'esquinça el teló de ferro,
deixant al descobert
ferides que la pau podrà sanar.
Però els homes, enlluernats
pels falsos miratges,
persegueixen els Levi's,
els llums de neó, l'automòbil,
la targeta de crèdit,
el consumisme pel consumisme.
Occident, com un gran monstre engalipador,
ofereix el repartiment
de la pobresa
disfressada de benestar i progrés.
Quina Europa voldrem?
La d'uns pocs fornint-nos de fam,
o la de tots contra les armes?
El fantasma dels aturats,
dels immigrants d'arreu,
de les víctimes de la guerra
recorre com un càstig
la vella geografia d'Europa.
Mentre els famolencs
alcen els braços amb les mans obertes
demanant un rosegó i casa,
uns altres descontents saluden
amb el braç i la mà estesa la intolerància.
(Del llibre Àmbit humà, 1995)
Els poderosos volen més poder.
Els rics no amollen prenda.
Un dia i un altre es disparen
focs d'artifici dalt
la fràgil condició humana,
mentre els profetes clamen
en el desert contra l'oprobi.
Quina Europa voldrem?
La que dicten uns pocs?
A la fi, com una esperança,
cau el mur de la vergonya,
i s'esquinça el teló de ferro,
deixant al descobert
ferides que la pau podrà sanar.
Però els homes, enlluernats
pels falsos miratges,
persegueixen els Levi's,
els llums de neó, l'automòbil,
la targeta de crèdit,
el consumisme pel consumisme.
Occident, com un gran monstre engalipador,
ofereix el repartiment
de la pobresa
disfressada de benestar i progrés.
Quina Europa voldrem?
La d'uns pocs fornint-nos de fam,
o la de tots contra les armes?
El fantasma dels aturats,
dels immigrants d'arreu,
de les víctimes de la guerra
recorre com un càstig
la vella geografia d'Europa.
Mentre els famolencs
alcen els braços amb les mans obertes
demanant un rosegó i casa,
uns altres descontents saluden
amb el braç i la mà estesa la intolerància.
(Del llibre Àmbit humà, 1995)
* * *
Impossible Ciutadella
Escrius la història o te la inventes segons convengui estableixes
costums dictes lleis imposes normes erigeixes temples palaus
coliseus però oblides sòcrates plató sèneca
Uneixes pobles els asserveixes també sota imperis pretensiosos
aixeques catedrals emprens croades exportes civilització a
continents que no t'ho demanen però oblides llull teresa francesc
Robes béns espolies patrimonis colonitzes territoris sotmets nacions
alliberes esclaus elabores cartes magnes els drets de l'home els
drets humans però oblides mestre eckhart erasme victor hugo tolstoi
Ordenes l'univers de les idees inventes la impremta descrius la
rotació dels astres mesures la distància el pes el volum el moviment
el temps descobreixes la penicil·lina però oblides avicena curie van gogh
Podries ser en llibertat el que ets un mosaic de diferències ben
avingudes en un marc de convivència solidària però has vessat molta
sang has causat massa dolor has engendrat tant d'odi recorda el circ
la inquisició auschwitz mauthausen ana frank el mur el gulagh
Adores reis emperadors papes piròmans dictadors genocides criminals
exterminadors segueixes la dèria de qualsevol atila que s'omple la
boca de falsedats redemptores oblides aviat massa aviat el dur
cruel alliçonador llegat del passat continues bombardejant gernika
expulsant homes dones nens de les seves llars desposseïts de tot
indocumentats vaguen per un mapa devastat cercant "EL MÓN
DE L'HOME LLIURE"
(Del llibre Fi de segle, 2000)
Escrius la història o te la inventes segons convengui estableixes
costums dictes lleis imposes normes erigeixes temples palaus
coliseus però oblides sòcrates plató sèneca
Uneixes pobles els asserveixes també sota imperis pretensiosos
aixeques catedrals emprens croades exportes civilització a
continents que no t'ho demanen però oblides llull teresa francesc
Robes béns espolies patrimonis colonitzes territoris sotmets nacions
alliberes esclaus elabores cartes magnes els drets de l'home els
drets humans però oblides mestre eckhart erasme victor hugo tolstoi
Ordenes l'univers de les idees inventes la impremta descrius la
rotació dels astres mesures la distància el pes el volum el moviment
el temps descobreixes la penicil·lina però oblides avicena curie van gogh
Podries ser en llibertat el que ets un mosaic de diferències ben
avingudes en un marc de convivència solidària però has vessat molta
sang has causat massa dolor has engendrat tant d'odi recorda el circ
la inquisició auschwitz mauthausen ana frank el mur el gulagh
Adores reis emperadors papes piròmans dictadors genocides criminals
exterminadors segueixes la dèria de qualsevol atila que s'omple la
boca de falsedats redemptores oblides aviat massa aviat el dur
cruel alliçonador llegat del passat continues bombardejant gernika
expulsant homes dones nens de les seves llars desposseïts de tot
indocumentats vaguen per un mapa devastat cercant "EL MÓN
DE L'HOME LLIURE"
(Del llibre Fi de segle, 2000)
* * *
7
Torno al prat, quan vespreja,
a collir gladiols, els primers
de la temporada.
De la terra que llauraren
passades generacions,
conec el seu treball,
palpo la fragància dels anys,
el murmuri de les oliveres,
els seus records.
L'ombra nocturna s'enfonsa com una arrel
dins la memòria.
De la mar m'arriba la seva cançó
alliberada, la veu del temps, el futur,
la llavor que espera el seu moment.
La tarda també entra dins de mi
amb exuberància vegetal.
Els vels fluctuen com boires.
Escoltarem els nostres somnis,
els acceptarem apassionats.
Retornarem als principis.
Reescriurem la geografia
dels vius i dels morts.
(Del llibre Retorns, 1985)
Torno al prat, quan vespreja,
a collir gladiols, els primers
de la temporada.
De la terra que llauraren
passades generacions,
conec el seu treball,
palpo la fragància dels anys,
el murmuri de les oliveres,
els seus records.
L'ombra nocturna s'enfonsa com una arrel
dins la memòria.
De la mar m'arriba la seva cançó
alliberada, la veu del temps, el futur,
la llavor que espera el seu moment.
La tarda també entra dins de mi
amb exuberància vegetal.
Els vels fluctuen com boires.
Escoltarem els nostres somnis,
els acceptarem apassionats.
Retornarem als principis.
Reescriurem la geografia
dels vius i dels morts.
(Del llibre Retorns, 1985)
* * *
Però, què és poesia?
No és fàcil definir la poesia. Trobaríem mil i una definicions diferents, i cada una d'elles probablement correctes. Sabem amb certesa que la poesia exigeix la paraula: que aquesta s'ordeni d'una determinada manera, rítmica, sense dubte, per tal que així sotmesa a tensió pugui transmetre millor el missatge poètic, com en aquests versos de Villangómez: «Escolta les paraules escollides, / la història interior, la incerta música.»
La poesia és una categoria d'essència misteriosa, a la vegada conquista i revelació. Però humana, ben humana. El poeta esdevé el demiürg que desvetlla per als altres el misteri de les coses, la realitat més oculta als sentits normals de l'home. Per a Josep M. Sala-Valldaura, el poeta seria aquell que «que poua del silenci últim la paraula primera», i la poesia, «gràcies al ressò interior», esdevindria traducció i eco «de les coses».
En efecte, els poetes fan entenedores les experiències més pregones i també les més humanes, la qual cosa vol dir que la poesia és accessible. Borges, autor d'una breu però intensíssima obra poètica, preferia «les paraules habituals a les paraules enlluernadores». Perquè, al capdavall, «las cosas que le ocurren a un hombre les ocurren a todos».
Escolteu, per exemple, amb quina finor apropa les coses Josep Planells i Bonet: «Tenc la palmera per l'arbre vesí, / que en la seua ombra s'hi troba consol; / és un bell símbol, quia el pelegrí / als murs que ombregen les postes de sol.»
O amb quina continguda emoció Josep Marí expressa el moment sobtat de la inspiració poètica, corprès per la contemplació d’uns paratges solitaris: «Murs de la terra, / gegantins espadats contra la solitud / de l'aire i els estels, / com m'atansava a la por dels vostres límits / i alhora un vast silenci esdevenia música.»
Aquest «vast silenci» que es torna música, ja ho haureu endevinat, és precisament la poesia. Poques vegades he trobat uns versos tant explícits. En uns altres, Josep Marí diu: «La poesia flota / tímidament; la sento, / però no la veig. És / com un noble metall / abans de tenir forma.»
I la forma que la poesia adopta és el poema, ja sigui en vers o en prosa. Veiem així que la poesia és un atribut del llenguatge afegit a voluntat pel poeta.
La poesia crea, entre d'altres coses, un àmbit de trobada (i de troballes). En principi, el lector troba el poeta. Poeta i lector dialoguen, en un silenci que és còmplice de compartir experiències que sols per la paraula poètica poden expressar-se. El poeta sap que escriu per a ser llegit un dia. El lector sap que la poesia li transmet un seguit de troballes que tenen el millor vehicle possible en la paraula en tensió («palabra en el tiempo», deia Machado).
(Del llibre Fent país o bufar i fer bombolles, 2005)
No és fàcil definir la poesia. Trobaríem mil i una definicions diferents, i cada una d'elles probablement correctes. Sabem amb certesa que la poesia exigeix la paraula: que aquesta s'ordeni d'una determinada manera, rítmica, sense dubte, per tal que així sotmesa a tensió pugui transmetre millor el missatge poètic, com en aquests versos de Villangómez: «Escolta les paraules escollides, / la història interior, la incerta música.»
La poesia és una categoria d'essència misteriosa, a la vegada conquista i revelació. Però humana, ben humana. El poeta esdevé el demiürg que desvetlla per als altres el misteri de les coses, la realitat més oculta als sentits normals de l'home. Per a Josep M. Sala-Valldaura, el poeta seria aquell que «que poua del silenci últim la paraula primera», i la poesia, «gràcies al ressò interior», esdevindria traducció i eco «de les coses».
En efecte, els poetes fan entenedores les experiències més pregones i també les més humanes, la qual cosa vol dir que la poesia és accessible. Borges, autor d'una breu però intensíssima obra poètica, preferia «les paraules habituals a les paraules enlluernadores». Perquè, al capdavall, «las cosas que le ocurren a un hombre les ocurren a todos».
Escolteu, per exemple, amb quina finor apropa les coses Josep Planells i Bonet: «Tenc la palmera per l'arbre vesí, / que en la seua ombra s'hi troba consol; / és un bell símbol, quia el pelegrí / als murs que ombregen les postes de sol.»
O amb quina continguda emoció Josep Marí expressa el moment sobtat de la inspiració poètica, corprès per la contemplació d’uns paratges solitaris: «Murs de la terra, / gegantins espadats contra la solitud / de l'aire i els estels, / com m'atansava a la por dels vostres límits / i alhora un vast silenci esdevenia música.»
Aquest «vast silenci» que es torna música, ja ho haureu endevinat, és precisament la poesia. Poques vegades he trobat uns versos tant explícits. En uns altres, Josep Marí diu: «La poesia flota / tímidament; la sento, / però no la veig. És / com un noble metall / abans de tenir forma.»
I la forma que la poesia adopta és el poema, ja sigui en vers o en prosa. Veiem així que la poesia és un atribut del llenguatge afegit a voluntat pel poeta.
La poesia crea, entre d'altres coses, un àmbit de trobada (i de troballes). En principi, el lector troba el poeta. Poeta i lector dialoguen, en un silenci que és còmplice de compartir experiències que sols per la paraula poètica poden expressar-se. El poeta sap que escriu per a ser llegit un dia. El lector sap que la poesia li transmet un seguit de troballes que tenen el millor vehicle possible en la paraula en tensió («palabra en el tiempo», deia Machado).
(Del llibre Fent país o bufar i fer bombolles, 2005)
* * *
La pàtria
No puc dir la pàtria, car cada infància té la seva pròpia pàtria. Tota la meva infància és memòria trencada, la impossibilitat de reconstruir els escenaris, la minúscula geografia dels jocs, els amics sense cara ni nom... Frais Vallon, la casa petita a la vora del riu, voltada de barraques. Recordo les serps pel marge del riu. Recordo dies de pluja persistent. La primavera flairosa de maduixes.
Alguna vegada venia l'oncle Mosson amb notícies d'Eivissa. De sobte va aparèixer una dona vella, alta i prima, vestida de negre: era l'àvia Dolors, tenia vuitanta-quatre anys i era la primera volta que viatjava fora de l'illa.
A El-Biar, al cor de la ciutat, les coses eren d'una altra manera. Vivíem a un primer pis, a la casa d'una senyora francesa, viuda... Era la «Tata Roset». Pel balcó veia el món: paracaigudistes a banda i banda del carrer, la desfilada militar cada vespre. El toc de queda. A vegades sentíem trets, suposadament de metralleta. Era la guerra, però jo no ho sabia. En taula es comentaven els atemptats, les bombes a autobusos i cafeteries, el pànic i la inseguretat. Era una altra guerra.
Un dia aparegueren sis maletes de fusta. S'inicià de seguida una fressa estranya, com de vigília de festa... Tots, entre rialles, anàvem triant les coses... Després recordo besos i abraçades al port d'Alger. I recordo un viatge en vaixell, d'una parla a una altra parla.
(De Poema al pare, 1987)
No puc dir la pàtria, car cada infància té la seva pròpia pàtria. Tota la meva infància és memòria trencada, la impossibilitat de reconstruir els escenaris, la minúscula geografia dels jocs, els amics sense cara ni nom... Frais Vallon, la casa petita a la vora del riu, voltada de barraques. Recordo les serps pel marge del riu. Recordo dies de pluja persistent. La primavera flairosa de maduixes.
Alguna vegada venia l'oncle Mosson amb notícies d'Eivissa. De sobte va aparèixer una dona vella, alta i prima, vestida de negre: era l'àvia Dolors, tenia vuitanta-quatre anys i era la primera volta que viatjava fora de l'illa.
A El-Biar, al cor de la ciutat, les coses eren d'una altra manera. Vivíem a un primer pis, a la casa d'una senyora francesa, viuda... Era la «Tata Roset». Pel balcó veia el món: paracaigudistes a banda i banda del carrer, la desfilada militar cada vespre. El toc de queda. A vegades sentíem trets, suposadament de metralleta. Era la guerra, però jo no ho sabia. En taula es comentaven els atemptats, les bombes a autobusos i cafeteries, el pànic i la inseguretat. Era una altra guerra.
Un dia aparegueren sis maletes de fusta. S'inicià de seguida una fressa estranya, com de vigília de festa... Tots, entre rialles, anàvem triant les coses... Després recordo besos i abraçades al port d'Alger. I recordo un viatge en vaixell, d'una parla a una altra parla.
(De Poema al pare, 1987)