Els dietaris de Maurici Serrahima, Del passat quan era present, I (1940-1947), II (1948-1958), III (1959-1963), IV (1964-1968), V (1969-1971) i VI (1972-1974), resulten imprescindibles per conèixer la història quotidiana de la Barcelona de la postguerra, especialment pel que fa als cercles intel·lectuals, polítics i catalanistes. En aquests dietaris, a cura de Josep Poca i publicats per l'Abadia de Montserrat (llevat del volum I, d'Edicions 62), Serrahima es mostra molt preocupat per la seva posteritat literària. En això no difereix gaire de la majoria d'escriptors, si bé en el seu cas la preocupació és explícita, no amagada sota cap falsa modèstia. Però es tracta d'una por infundada. El lector ja endevina, des del primer volum, que les memòries de Serrahima constitueixen un document històric imprescindible i un text literari de primer ordre. Serrahima escriu, com tots els bons memorialistes, amb voluntat de notari, d'explicar el que passa, però també amb voluntat d'estil, i aquesta combinació acaba per resultar incòmoda de jutjar des de la posteritat: ni els historiadors de la literatura ni els historiadors de la realitat se'l fan prou seu. El lector comú, en canvi, desproveït de prejudicis, pot endinsar-se de seguida en la lectura i treure'n un excel·lent profit. Per començar, la llengua. Maurici Serrahima escriu en un català urbà i elegant en la línia, per exemple, dels textos de Carles Soldevila i que, posteriorment, també podem trobar en autors com Pere Calders o Quim Monzó. Defuig i combat els encarcaraments postnoucentistes, propis de l'enrocament cultural de la postguerra, i d'aquí la seva polèmica amb el corrector Eduard Artells i la seva admiració per la prosa de Sagarra i de Josep Pla, els dos grans escriptors de la seva època, dels quals esdevé amic i, sobretot en el cas del primer, confident. Serrahima és un gran retratista literari. Així, per exemple, descriu Alfons Comín, amb qui coincideix a la sortida de la Missa. «La muller d'en Comín somreia, interessada per la conversa. Ell també, en els moments que dèiem alguna cosa suggeridora. I aleshores el somriure, molt dolç, vencia del tot l'expressió dura, gairebé ferotge, de la mandíbula d'animal de presa, ardent i esquàlid, i dels ulls apassionats; aquella expressió que, en els moments que no se la domina, el mateix podria fer veure en ell un cabecilla obsessionat i cruel que un Crist a la manera d'un film de Passolini». Es fa amic del seu veí García Márquez; és capaç de comparar la literatura d'aquest escriptor amb la de Vargas Llosa i Cortázar; demostra el seu excel·lent coneixement de la literatura francesa contemporània: Proust, Mauriac, Sartre; està atent a l'eclosió de nous novel·listes catalans, com ara Terenci Moix; s'atreveix a parlar de Chomski... I, a la vegada, s'endinsa en el terreny de la política o, més ben dit, de la prepolítica, convertint-se en un punt de referència per a tota l'oposició democràtica; escriu un magnífic llibre de rèplica a Julián Marías; parla davant dels estudiants revoltats; coneix la presó; exhibeix la seva admiració per personatges tan diferents com Josep Benet i Claudi Boada; manté distàncies amb Joan Triadú i, també, amb el sector diguem-ne més dretanós d'Unió Democràtica, i elabora una de les anàlisis més lúcides sobre el franquisme en constatar que una de les característiques fundacionals del règim és la de no fer res, la de l'immobilisme total.

Des del punt de vista ideològic, Maurici Serrahima forma part de la llista dels vencedors. Vull dir que el país que ell va imaginar i que, de fet, havia conegut en temps de la República, és el que ha acabat, sortosament, triomfant. No és el país dels feixismes i de Franco, però tampoc el de Sacristán, per entendre'ns. En un moment donat eren pocs, o relativament pocs, a Catalunya, i a Espanya, els qui havien apostat per un sistema obert, o capitalista, amb les llibertats pròpies d'un sistema democràtic. Serrahima mai no hi va deixar de creure, en la democràcia. Només cal recordar el que va significar, en els anys més durs de la postguerra, el grup Miramar on ell ensenyava a joves com Alexandre Cirici Pellicer i Maria Aurèlia Capmany a discutir, i dissentir, en públic. Maurici Serrahima ha estat, entre altres coses, un demòcrata clarivident i tenaç.

(Agustí Pons. "Maurici Serrahima: Del passat quan era present", Llengua & Literatura, núm. 18, 2007, p. 622-623)

* * *

Serrahima se situa en la línia de la novel·la psicològica, especialment per la seva preocupació pels estats anímics, interiors (un aspecte que el porta a admirar Proust, a qui dedicà un estudi: Marcel Proust, 1971, i també pel convenciment que la perspectiva formal, el punt de vista en el tractament dels personatges, té una gran transcendència perquè vehicula els valors morals (així ho explica a Moralisme i literatura, d'Assaigs sobre la novel·la). En relació a aquest darrer aspecte, creu que ètica i novel.la són indestriables. Tanmateix, malgrat que com a intel·lectual es troba plenament integrat en la militància confessional, rebutja la possibilitat d'una novel·la específicament catòlica perquè, afirma, pels camins de l'observació de la realitat humana no ens és possible d'entrar en les profunditats on la Gràcia de Déu juga el seu joc. No hi ha anàlisi psicològica que valgui, ni experiència humana formulable i traspassable a personatges ficticis.

(Maria Campillo i Jordi Castellanos "La novel·la: Maurici Serrahima", dins Riquer, Comas, Molas, Història de la Literatura Catalana. volum 11, p. 57. Barcelona: Ariel, 1988)

* * *

La crítica literària, entre nosaltres i en el meu temps, va ser sobretot crítica de poesia. Si el lector fulleja els reculls dels crítics més notoris, ho veurà tot seguit. D'uns quants anys ençà, s'ha anat estenent una mica més cap als escriptors en prosa, però no pas d'una manera gaire sistemàtica. D'aquí venia que, de vegades, se m'havia acudit que potser les meves temptatives, adreçades, de molts anys ençà, gairebé exclusivament als narradors i als prosistes, podien fer, aplegades, una mica de servei, si més no per la informació que contenien.

Darrerament, però, quan en vaig repassar unes quantes, publicades o no, em vaig adonar que hi quedaven moltes coses per dir. Vaig triar les que em van semblar més significatives, les he refetes, n'he escrit algunes de noves i les he aplegades en aquest llibre. [...]

Avui, la crítica literària sol aspirar -i em sembla molt bé-, a molt més del que jo he fet; a un major nivell de precisió i a unes altres menes d'estudis i de resultats. Per tant, no veig cap inconvenient que el lector prengui això que he escrit com uns simples comentaris externs o fins, si vol, com unes divagacions sobre l'obra d'uns quants autors -i sobre els autors mateixos- unides a un intent de donar una certa idea global de com s'han produït el desplegament i la continuïtat de la prosa catalana d'un segle ençà. Si és això el que hi troba, em donaré per molt ben pagat.

(Maurici Serrahima. "Advertiment previ", dins Dotze mestres. Barcelona: Destino, 1972)