Maurici Serrahima va néixer a Barcelona el 1902. Va fer estudis d'advocacia tot seguint la tradició familiar. Però des de molt aviat es va interessar per la literatura, compaginant ambdues professions. De la seva primera època s'ha d'esmentar la fundació del diari El Matí, on l'autor farà col·laboracions literàries al mateix temps que hi treballa com a redactor. D'aquesta experiència, i dels articles publicats en altres mitjans, com ara Paraula Cristiana, sorgirien els primers estudis que el consagren com un dels crítics literaris més importants d'aquell moment. Dos llibres, Assaigs sobre la novel·la (1934) i Joan Maragall (1938), una biografia que encara és punt de referència per als estudis maragallians, marquen les tendències de la seva obra, influïda pels escriptors catòlics però, alhora, crítica amb una teoria literària que no admetia la pluralitat de formes i criteris que, segons ell i els seus mestres -Proust al capdavant- hauria de presidir l'escriptura novel·lística.

Serrahima, membre d'Unió Democràtica de Catalunya, es va exiliar el 1939, però tornà un any després convençut que s'havia de fer prevaler l'esperit de conciliació, sense oblidar una postura crítica que el mou a organitzar la resistència cultural. Col·laborador d'Ariel i de Serra d'Or, a les darreries dels anys 40 publica el llibre de contes Petit món enfebrat (1947), que seria el punt de partença d'una interessant obra narrativa, continuació de la tasca encetada abans de la Guerra Civil amb la novel·la El principi de Felip Lafont (1934) i el llibre de relats El seductor devot (1937). El 1951 publica una de les seves novel·les més destacades, Després, a la qual seguiran Estimat senyor fiscal (1954) i Contes d'aquest temps (1955). Els seus estudis i el coneixement profund de la cultura francesa el porten a considerar el mestratge d'autors com François Mauriac o Georges Simenon, però sobretot restà enlluernat per l'obra de Marcel Proust, sobre la que va escriure un assaig amb el mateix nom: Marcel Proust (1971). Els seus interessos literaris el van conduir pel camí de la novel·la psicològica i molts dels seus llibres d'assaig tracten aquest tema, tot i que no va fer-ne apologia i va acceptar en tot moment els nous camins que marcaven l'evolució de la novel·la. Ja han apuntat Maria Campillo i Jordi Castellanos que "En el debat entorn del realisme que tingué lloc en els anys seixanta, va adoptar actituds conciliadores, ben patents a l'apartat "Realisme i creació" de Sobre llegir i escriure. Al capdavall, com a assagista, intenta comprendre els nous corrents però, com a creador, es manté fidel al realisme psicològic."

Una de les seves fites com a crític literari va ser el llibre Dotze mestres (1972). Partint de les seves idees sobre la novel·la, va reivindicar i comentar l'obra de deu escriptors catalans on destaquen la seva estima per Narcís Oller i per Marià Vayreda. Des de la modèstia dels seus plantejaments, Serrahima escriu un dels estudis crítics més elaborats i documentats de l'època, tot convertint-se, pel que fa a l'estudi de la prosa catalana, el que Marià Manent significa en l'estudi de la poesia. Altres autors inclosos per l'autor en aquest llibre són Jacint Verdaguer, Raimon Casellas, Joaquim Ruyra, Joan Maragall, Prudenci Bertrana, Víctor Català, Josep Carner, Gaziel, Carles Riba i Josep Maria de Sagarra.

Durant els últims anys, Maurici Serrahima va col·laborar al redreçament de les institucions democràtiques i, des d'una postura cívica i catalanista, a desfer malentesos amb els seus articles i les seves polèmiques amb altres escriptors de la península: Realitat de Catalunya: resposta a Julián Marías (1969). No va oblidar, però, la tasca literària i es podria dir que els anys 70 venen marcats per la publicació dels seus dietaris, fonamentals per a entendre tota una època de la cultura i de la societat catalana. Tant el dietari De mitja vida ençà (1970) com els llibres memorialistes Del passat quan era present (Dos volums: 1972 - 1974) deixen molt alta la qualitat ja provada de la seva prosa. D'altra banda, també durant els 70 publicà dues mostres més d'una altra passió literària, la biografia, amb els llibres Josep Maria Capdevila (1975) i Coneixences (1976), així com una revisió del seu inicial Joan Maragall (1968). El 1977 va ser nomenat senador per designació real i va morir el 1979, a Barcelona.

Pòstumament va veure la llum la novel·la La frontissa (1982, Premi de la Crítica Serra d'Or, 1983), potser la seva incursió més completa en el gènere, escrita el 1956. Arran de la publicació de Després, Salvador Espriu havia manifestat la seva esperança en què les novel·les de Serrahima ens deixessin "una completa pintura de l'alta burgesia de Barcelona". Malauradament, però, això no va ser possible i recordem més la tasca inesborrable de l'autor en el camp de l'assaig literari, tot deixant de costat ben sovint la seva aportació a la narrativa catalana.

Entre 2003 i 2008 apareix reunida la seva obra memorialística, en set volums, a cura de Josep Poca. El 2014 surt publicat el dietari inèdit Mentrestant, que aplega valuoses reflexions de l'autor sobre la política i la vida de Catalunya sota l'època franquista.