Que n'Antoni Serra se submergís al món brut i tenebrós de la novel·la negra, malgrat que a ell no li agrada aquest qualificatiu –no creu en els gèneres literaris sinó en la bona o mala literatura–, no és de rebut. Només cal fer memòria i recordar quan era nin i, a casa seva, a Sóller, tenia tot de llibres sobre autors del gènere. No és debades que la seva primera novel·la, escrita quan només tenia nou anys, beu de les fonts d'allò que a n'Antoni li agrada dir relats de lladres i serenos. A això hem d'afegir-hi la seva debilitat per Chandler i Hammet, o que el seu pare també estava ben interessat per la temàtica fins al punt de recomanar-li lectures.

En qualsevol cas estava clar que tard o d'hora n'Antoni hi cauria de peus i crearia un personatge encisador que havia de servir-li igualment per analitzar la societat en general, i la mallorquina en particular, des d'una posició crítica i totalment independent. A banda dels clàssics nord-americans, també tindran el seu efecte les lectures de Conan Doyle i dels europeus Sebastien Japrisot, Giorgio Scerbanenco i, en menor mesura, George Simenon. A Simenon només li retreu que escriu massa de pressa, mentre que renega completament de l'obra d'Agatha Christie. [...]

La precipitada marxa cap a Barcelona a final de l'any seixanta per motius polítics, el posà en contacte amb elements comunistes de cabdal importància en la lluita clandestina, però també amb escriptors que per la seva rellevància van servir-li d'enllaç amb altres amb qui n'Antoni començaria a tenir relació més endavant. M'estic referint a Jaume Fuster, un infatigable del gènere, que lluità fins l'extenuació perquè la novel·la negra no fos considerada un producte de segona categoria i que ajudà a fundar l'editorial La Magrana i una de les col·leccions més cèlebres del gènere, "La Negra", amb la qual es proposà de traduir al català els mestres nord-americans, entre d'altres coses. [...]

Pel que fa a la producció concretament negra de n'Antoni, cal destacar cinc novel·les, i només cinc –sempre va dir que només n'escriuria cinc– i un personatge, el cèlebre detectiu Celso Mosqueiro, tossut, independent, femellut i bon vividor, originari de Lisboa on havia fet de policia a l'època de Salazar, però que per qüestions de feina s'ha de traslladar a Palma on finalment decideix establir la seva residència. [...]

Mentre n'Antoni va escriure novel·la negra, no va fer altra cosa que allò que havia estat fent fins ara, obrir-se a totes les eventualitats i a tots els mons de l'escriptura, a la possibilitat dels impossibles, a la recerca de la renovació del llenguatge i de les formes narratives, a la promiscuïtat formal i conceptual. En definitiva, fer una passa endavant amb la creació i consolidació del seu propi entorn existencial per a reflectir la vida dins d'una societat lliure. Crear literatura en llibertat. Tan simple com això i aleshores tan complex.

(Miquel Vicens Escandell i Sebastià Bennasar. Antoni Serra, la ploma i el capell. Pollença: El Gall Editor, 2010, p. 83-86)

* * *

A tall de cloenda, i analitzant la seva obra, ens adonem que dins la narrativa policíaca d'Antoni Serra s'ha de destacar el canvi geogràfic i el contrast de referències a l'espai. Tot aquest entramat constitueix al llarg de les seves obres un canviant escenari i un repte per al lector, el qual participa de les aventures de Celso Mosqueiro. Com el personatge de Maria Antònia Oliver [Lònia Guiu], el detectiu de Serra és tot un viatger.

La constant aparició de Celso Mosqueiro fa d'ell un detectiu ben atípic dins la literatura catalana, perquè a més d'enriquir el paisatge dels investigadors catalans a les Illes -com va ser el cas de detectius com la Lònia Guiu i Jaume Arbós- també ens adonem que es tracta d'un personatge desarrelat i pintoresc. Mosqueiro reuneix, doncs, els ingredients dels grans detectius americans com Phillip Marlowe, que a més de descarar-se, és capaç de mostrar el seu romanticisme i la seva nostàlgia vers els personatges femenins. Totes aquestes particularitats reuneixen un detectiu que compleix de bon tros els imperatius del gènere.

També ens adonem que es tracta d'un personatge irònic, pintoresc i amant dels clàssics llatins, elements amb els quals s'identifica l'escriptor, com ell mateix ens explica del detectiu: "Amb Mosqueiro ho compartesc quasi tot, en especial, la passió pels clàssics llatins, des de Petroni fins a Lucreci, excepció feta de les dones, és a dir, perquè ell en sap més que no jo. Doncs sí: per a poder viure i sobreviure necessites un cert grau d'escepticisme, una copeta de bon vi [...] i un vers d'Ungaretti."

(Àlex Martín Escribà i Adolf Piquer Vidal. "Antoni Serra", Catalana i criminal. Palma de Mallorca: Documenta Balear, 2006, p. 187)