Diré d'entrada que em considero bastant afortunat, perquè fa prop de trenta anys que em dedico a un ofici que m'agrada i pel qual tinc una certa aptitud, dues coses que acostumen a anar lligades. Suposo que és allò que en diuen ofici vocacional.

Si faig l'intent de rastrejar els inicis d'aquesta vocació, la memòria se me'n va moltes dècades enrere i em transporta a una aula dels Escolapis de Sabadell, on em veig fent llatí de batxillerat amb el pare Enric Dordal, un sant baró d'aquells que ja no se'n fan. Recordo com em sorprenia descobrir, per exemple, que aquell "sursum corda" que m'intrigava tant quan feia d'escolà volia dir "amunt els cors", i veure com s'esvaïa aquella corda misteriosa que el mossèn invocava diàriament i que no apareixia mai; però el que més em ve a la memòria, sobretot, és l'aventura apassionant d'anar traient, de mica en mica, l'entrellat d'aquelles frases llatines enigmàtiques que el pare Dordal ens feia traduir.

També situo més o menys en aquella època un exemplar de L'illa del tresor de Stevenson que havia traduït al català el meu avi matern, el poeta Joan Arús i Colomer, i que la meva mare em va deixar a la tauleta de nit, al costat del suc de taronja i el Vicks Vaporub, un d'aquells dies feliços en què un parell de dècimes m'havien estalviat d'anar a estudi. Així és com vaig saber que l'avi Arús no tan sols era poeta, sinó també traductor; i aquell descobriment, en uns anys de penúria cultural i lingüística absoluta, em va obrir els ulls al fet que el català servia per a alguna cosa més que les expansions líriques mig clandestines i que podia ser una llengua de cultura amb tots els ets i uts; una llengua que, amb tanta dignitat com qualsevol altra, podia complir totes les funcions d'una llengua escrita, i entre elles la de fer de vehicle per aproximar-se a la literatura universal. I no cal dir que és justament per això que les traduccions al català estaven rigorosament prohibides; la traducció del meu avi era d'abans de la guerra. Molts anys després, per cert, em va sortir l'encàrrec de fer la meva pròpia versió de L'illa del tresor, i l'experiència em va ser especialment gratificant, no tan sols per raons sentimentals sinó perquè la traducció de Joan Arús em va servir de referent com a exemple d'ofici rigorós.

[...]

Com passa amb tots els oficis, la idea que se'n té des de fora no sempre coincideix amb les realitats que experimenta des de dins qui el practica diàriament. Una d'aquestes percepcions errònies és que la traducció és una activitat bàsicament mecànica, i que un traductor és poca cosa més que una corretja de transmissió o un transformador de corrent altern. Res tan lluny de la realitat, perquè el traductor rares vegades pot posar el pilot automàtic: un dels trets més definitoris de la traducció és la necessitat constant de triar, de prendre decisions. Entre l'anglès i el català, que són les dues llengües amb les quals treballo habitualment, hi ha molt poques paraules o frases que tinguin una sola traducció possible. Fins i tot les més elementals, les que aprenem el primer dia d'un primer curs d'anglès, en la major part dels casos es poden traduir al català, com a mínim, de dues maneres, i això obliga el traductor a decantar-se per una o altra de les opcions. Cosa que planteja dubtes freqüents, però és que resulta que el dubte és un altre dels components del perfil d'aquest ofici: un traductor que no dubti no és un bon traductor, sinó una espècie de programa de traducció automàtica; i ja sabem els resultats que donen aquests programes.

(Fragment de L'ofici de traduir; Shakespeare, un home de teatre. Sabadell: Fundació Bosch i Cardellach, 2010, p. 11-12)