En el moment que tenim aquesta conversa s'està representant al Teatre Nacional Coriolà, en versió de Joan Sellent, que ja va traduir per a la companyia de Lluís Homar el Hamlet posat en escena al Grec l'estiu del 2000. Traductor amb una llarga experiència en el camp de la literatura i els audiovisuals, Sellent ha portat a la pràctica en aquestes obres de Shakespeare la seva convençuda defensa del català oral, sense artificis ni afectacions. Tant aquestes versions com moltes de les novel·les que ha traduït, com ara Un ianqui a la cort del rei Artús de Mark Twain, Els fills de la mitjanit de Salman Rushdie, la Trilogia de Nova York de Paul Auster o el més recent L'illa del tresor de Stevenson, reflecteixen un model de llengua viu i alhora senzill que les converteix en traduccions modèliques.

—Una de les característiques principals de les teves traduccions és la senzillesa del català que fas servir. Com definiries el teu model de llengua?
—En termes generals, el meu model de llengua escrita té com a base i com a referent prioritari la llengua parlada. Parteixo del convenciment que qualsevol text escrit, sigui quin sigui el seu grau de complexitat, de formalitat o d'elaboració estilística, ha d'ajustar-se als mecanismes i als ritmes de l'oralitat. No dono per bona cap solució escrita si abans no me la dic en veu alta i considero que compleix aquests requisits. Em resisteixo a utilitzar materials lingüístics que em semblen arcaics o afectats, o que pertanyen a unes variants dialectals que no són la meva. No sé treballar de cap altra manera: si com a material bàsic fes servir arcaismes i formes allunyades del meu ús habitual com a parlant, o barregés recursos pertanyents a codis dialectals diversos, no únicament tindria la sensació d'impostar la veu —amb el risc consegüent de desafinar—, sinó que em trobaria massa limitat a l'hora de, posem per cas, caracteritzar un personatge que parla d'una manera «marcada» en una novel·la o en una obra de teatre.

—Com apliques aquest model a l'hora de traduir?
—Quan tradueixo —quan escric, en general— no pretenc mai fer arqueologia ni ecologia lingüístiques: em limito a explotar tant com puc i tant com sé la meva memòria lingüística i els recursos adquirits durant tota una vida de parlant de la llengua amb la qual m'expresso per escrit. Al llarg dels anys, l'adquisició d'uns coneixements culturals, filològics, normatius i literaris m'ha permès anar complementant i garbellant els recursos de l'oralitat acumulada a l'hora d'explotar-los a qualsevol nivell —tant parlat com escrit—, però la base continua sent la mateixa: la llengua amb la qual vaig aprendre a parlar en els anys cinquanta del segle XX, un català que, amb totes les seves impureses, era prou ric, genuí i singularitzat perquè no vulgui renunciar-hi com a font principal de materials expressius en el meu ofici de traductor. Trobo que és perillós i és malaguanyat no aprofitar l'experiència lingüística adquirida, i en la història de la llengua literària catalana recent s'ha tendit bastant a oblidar-ho. [...]

—Quin objectiu et marques a l'hora de traduir un text? Pots aplicar els mateixos criteris a l'hora de traduir una pel·lícula o una novel·la moderna o una obra de Shakespeare?
—El meu objectiu és produir uns textos que, en els recursos idiomàtics que contenen, resultin identificables, contemporanis i versemblants per a la majoria dels parlants a qui van destinats, tant si allò que tradueixo és un serial televisiu com una novel·la de Henry James o una obra de Shakespeare. El fet d'evitar al mateix temps els arcaismes i els tics expressius massa actuals m’ajuda, precisament, a dotar els textos d'una certa sensació d'«intemporalitat», per molt que tot el material sigui estrictament contemporani; i això, sobretot en el cas de les obres clàssiques, resulta especialment eficaç.

[...]

—Quan vas decidir dedicar-te a la traducció?
—Dedicar-m'hi professionalment ho vaig decidir fa cosa d'uns vint anys, però m'agradava des de feia molt temps. Ja feia anys que estudiava anglès, que havia viscut a Anglaterra, estava en contacte amb la llengua anglesa. M'interessava la cultura anglòfona i el fet de traduir sempre m'havia fet gràcia, el repte d'una cosa que l'has entesa, reformular-la, fer-la entendre a algú altre que no pot accedir-hi amb la llengua que utilitza. Sempre m'havia fet gràcia com a exercici de recreació, potser perquè de l'escriptura, del fet d'escriure, m'interessen més els aspectes formals que no pas el contingut, és a dir, és la part de l'escriptura per la qual em sembla que tinc més aptituds, el fet —que suposo que ens passa a tots els traductors— que no t'hagis de molestar de què dic o què no dic, sinó que allò que has de dir ja ho ha dit un altre i pots centrar-te a treballar la forma externa del text.

[...]

—El fet d'haver traduït moltes pel·lícules al llarg de la teva vida ha marcat el teu estil literari com a traductor?
—Sí, és clar, aquesta meva inclinació per l'oralitat com a punt de partida deriva, en bona part, de l'experiència d'haver traduït molts textos destinats al doblatge —amb la necessitat que això comporta d'abordar frontalment els problemes relacionats amb l'expressió oral—, i m'ha proporcionat molts recursos a l'hora de traduir textos teatrals amb eficàcia, però també per traduir qualsevol tipus de text, perquè m'ha acostumat a sotmetre tot allò que escric a la prova de l'oralitat. També va ser molt important el fet d'establir contacte amb altres traductors, correctors i lingüistes que treballaven en els mitjans de comunicació i s'enfrontaven diàriament amb la necessitat de buscar un model de llengua funcional a tots els nivells.

—Quins dels llibres que has traduït al llarg de la teva carrera de traductor t’han marcat més?
—L'experiència de traduir el Hamlet potser va ser la més excepcional. D'una banda hi havia aquest respecte que et fa el text i que no tens clar si te'n sortiràs o no, però de l'altra la satisfacció de veure que te'n vas sortint i que el resultat satisfà les persones que te l'han encarregat. A mesura que anava traduint li anava passant el text al Lluís Homar, ens ho miràvem junts, ho comentàvem i feia els canvis que calgués. Era molt satisfactori veure que complia els requisits del que es volia, i el fet de poder aplicar uns criteris lingüístics i estilístics en els quals crec i que penso que són eficaços en qualsevol producte, registre o gènere. Veure que funcionaven en una obra d'aquesta envergadura també em feia molta il·lusió. Un llibre que recordo amb molta simpatia és Els fills de la mitjanit, de Salman Rushdie. El realisme màgic no és el tipus de literatura que com a lector m'agrada, però és un estil molt viu, que té un ritme molt picat. També utilitza molts recursos de la llengua parlada compartits amb la literatura que comporten jugar amb la puntuació i enganxar paraules o prescindir de la puntuació per fer aquesta mena de joc entre el que és l'escriptura i l'oralitat. Vaig notar que m'hi deixava portar bastant, que havia entrat fàcilment al ritme de la narració i el corrent narratiu m'arrossegava. També m'ho vaig passar especialment bé traduint clàssics com Un ianqui a la cort del rei Artús de Mark Twain, i unes narracions de Nathaniel Hawthorne que em van agradar perquè és un d’aquests casos en què m’ha semblat que aconseguia aplicar bastant bé els criteris d'una llengua sense cap pretensió, sense cap artifici arcaïtzant en una narració de fa no sé quants anys. Em sembla que amb aquesta opció vaig aconseguir mantenir la distància, és a dir, que llegeixes aquelles narracions i no et sona com un narrador actual que escrigui en català. Però no és perquè el material lingüístic sigui arcaïtzant sinó perquè hi ha altres aspectes estilístics —la construcció de les frases, uns períodes més complexos i el mateix joc d'imatge i metàfores— que ja pertanyen a unes altres èpoques i a un altre concepte de la literatura. Jo crec que això es pot conservar igualment i, fins i tot, penso que arriba millor al lector si el material lingüístic en què està traslladat és contemporani i el lector l'identifica com a propi. Hi ha gent que quan ha de traduir una cosa del segle XIX opta automàticament per un model de llengua amb tocs arcaïtzants. És una cosa que rebutjo sistemàticament, perquè d'entrada és una impostació. Shakespeare quan escrivia no impostava, escrivia amb la llengua del seu temps. Si ara tradueixo Shakespeare introduint-hi coses que hi donin tocs arcaïtzants, estic afegint-hi una impostació que no és a l'original, estic forçant la veu.

[...]

—Quines qualitats creus que ha de tenir un traductor?
—D'entrada, un grau de competència en la llengua d'arribada per damunt de qualsevol altra competència. Això és el que crec i una de los coses que més repeteixo als alumnes. És una competència que pot ser adquirida, que és una acumulació de la pròpia competència com a parlant si ets una persona que tens una especial curiositat per la llengua i pels usos que se'n fan, i de la competència literària adquirida a través de lectures i que, amb uns criteris selectius, vas garbellant... Jo llegeixo les traduccions de Carner, i no traduiria mai com ell —a part que no tindré mai la capacitat literària que tenia Carner. No m'agrada, són una cosa tan singular que, com a traductor, em produeixen més desconcert que no pas plaer. Trobo que són textos molt estrambòtics i que hi ha coses molt estranyes, però són una font de recursos, si els saps garbellar i els saps seleccionar. M'agrada llegir Carner en la seva obra pròpia, la seva prosa, per exemple, és de les coses que acostumo a rellegir més per tenir les bateries carregades mentre estic traduint una cosa.

[...]

—Com veus el panorama de la traducció al català?
—Penso que la qualitat, la coherència i la regularitat qualitativa de les traduccions que surten en català, com a diagnòstic bastant general, importa a molt poca gent. A partir d'aquí es poden començar a fer excepcions, editorials a les quals sí que importa. Les prioritats de les institucions i les editorials és que es publiqui en català com més millor, un pes quantitatiu. I si tal llibre de tal autor, tal best-seller, tal premi surt abans en català que en castellà, un tanto més. La qualitat, la llegibilitat d'aquestes traduccions importa a poquíssima gent. Es tracta de poder dir: aquest llibre ja el tenim, ha sortit abans en català que en castellà, i de vegades fins i tot abans que l'original. Es dóna molta importància a aquesta mena de proeses culturals.

[...]

—Creus que els lectors en general tenen consciència de la labor dels traductors?
—Més enllà de la idea que és una feina mecànica per a la qual l'únic requisit és que coneguis la llengua, no ho crec. Però això és general. L'altre dia em comentava un amic que treballa a la Ramon Llull que un company seu recomanava L'illa del tresor com a llibre de lectura en un postgrau i quan ell li va comentar que un amic seu l'estava traduint, li va dir: per què la volem una altra traducció, que no està traduïda ja? Aquesta reacció és molt generalitzada, fins i tot entre professors universitaris que penses que haurien d'haver fet alguna reflexió sobre la traducció literària com a forma d'escriptura literària que no pot ser mai igual, que cada nova traducció és un nou producte literari que s'ofereix als lectors per bé o per mal. A algunes persones que conec, que han llegit tota la vida i que els agrada molt llegir els preguntes: i què la traducció? Ah, no ho sé, contesten.

(Dolors Udina: "Conversa amb Joan Sellent: traduir sense impostar la veu" [fragment], Quaderns. Revista de traducció (Bellaterra), núm. 8, 2002, p. 133-143)