TAN LLUNY DE MI

Tan lluny de mi, tan lluny de mi
és la beutat que el pensament s'hi perd.
Quan vaig girant en el jardí
primavera se'n riu amb el seu mirar verd.

L'àlber, per sostenir la fulla clara,
té uns brancs de platejada voluptat.
El cel hi oneja tot just ara.
El cel que passa llis deixa l'home oblidat.

Ni un sol ocell, entendrint l'hora.
Ni un moviment, pel meu esguard.
La brisa no s'atura i va a la vora
dels tamarius i de la mar.



RIBERA L'ALBA

Ara ve el temps on deixa la morera
caure la fruita blanca en el granit.
Una claror en les vores de ribera
escurça l'ombra de la nit.

El mirall adormit de l'aigua estesa
tremola quan eixint de son palau
una truita ne pica la puresa
i esbocina la glòria del cel blau.



* * *

De l'obra de les roques la ribera
eixida va ondejant amb sa fredor,
mentre que pel teulat baixa lleugera
una insensible resplendor.

Sant Aniol té dos xiprers a vora.
Si la sort t'encamina dins la vall,
estira-te en la pedra i passa l'hora
a mirar l'aire de cristall.

* * *



Calla per si cantava un altre ocell.
Un altre ocell aquí vindria.
La ribera és callada com el dia
i té cortines blaves i de mel.

Ombra dels coloms blancs en les teulades
arrodonides sota el campanar
enlluernat que fa tornar
amb el seu plany les hores atzurades.



EL DESIG

Mira les roses de novembre com s'estan
en aquest parc tot moll de pluja encara.
L'una és color de broma a sol llevant.
L'altra és color de neu en l'ombra clara.

I cadascuna viu per si,
distreta en sa carn nova i separada,
ignorant totes com s'aviva la mirada
que les voldria reflectir.