"La personalitat de Pons, de tota manera, resulta molt paradoxal i atípica en el conjunt de la poesia catalana del seu temps. Perquè visqué sempre integrat en un altre món cultural -però amb relacions pregones amb Catalunya, com la que l'uní a Tomàs Garcés-, i això feu que sempre tingués un altre tipus d'experiències, com per exemple la primera guerra mundial; però, també perquè la seva formació, humana i literària, fos essencialment francesa. Una de les raons que poden explicar el sobtat desplegament i l'impressionant perfeccionament de la seva poesia -que assoleix amb Cantilena una fita excel·lent-, cal cercar-la en aquesta formació. Ell fou l'únic escriptor català del seu temps que partí de la consciència que la seva llengua era considerada com un fenomen dialectal, i que calia redimir-la, tot aprofitant els avantatges que presentava l'altra llengua més desenvolupada."

(Enric Bou. "La poesia postsimbolista", dins Riquer, Comas, Molas, Història de la Literatura Catalana. Barcelona: Ariel, vol. 9, 1987)

* * *

"Pons va escriure en francès les seves memòries, L'oiseau tranquille, i un volum de proses, Concert d'été (1950), obres que demostren una voluntat d'inserir-se en el món cultural francès i d'obtenir-hi un ressò que a la seva obra en català li era negada pels prejudicis lingüístics inveterats. Sobre els resultats immediats de l'intent, potser és significatiu -i tinguem presents les paraules amb què Cristià Camps descriu l'acollida que va tenir Concert d'été- el fet que les memòries no es publiquessin, i encara en català, fins força anys després de la mort de Pons i que el poeta es decidís a enllestir un volum amb les seves proses catalanes, que apareixeria a Barcelona el 1956."

(Enric Prat, Pep Vila. "Pròleg" a Prosa Completa I. Barcelona: Columna, 1991)

* * *

[A Cantilena...] L'experiència anterior s'ha fos en una gran concentració que combina la descripció de la natura amb la pregunta reflexiva, tot conduint-nos a l'acceptació de la condició fràgil, fugissera de la vida. "

(Francesc Parcerisas)