A ALGUNS QUE S'ESTRANYEN DE NOSALTRES

Nobles i bells senyors inconscients feliços
multiplicats cofois entre els miralls
d'Aranjuez o Versalles,
per gala coronats de barretina
frígia,
oh jacobins beats i gaditans metòdics,
ben satisfets i grassos en esperit,
us conec el rebuf quan ens trobeu
arbre torçat, mesell, tan obstinat a viure,
en un racó molest
del racional jardí geopolític.
I què hi farem, si som el poble-nosa,
si el món, almenys aquí, es refusa a assemblar-se
a la imatge que en fa el vostre desig?
No heu d'esperar que presentem excuses.

                    * * *

EM MIRA

No deixa de mirar-me.
Potser mai
no han deixat de fer-ho
els seus ulls
de boires altes a la nineta
i vents antics.
Mira, i jo l'escolto.
Des de darrere
la cortina d'estrips
afinada per feines i ferides.
Filagarses i crespons,
els crisantems que s'esgrunen.
No em queda seguretat
però conservo
la renovada afirmació
d'un sentiment que s'allarga
ja fora del meu abast,
de la meva esperança.
El vidre es trenca
però no el perfum,
i l'esquerdill fereix
un punt de sang.

* * *

ENMIG DE TU I DE MI

Enmig de tu i de mi hi havia tantes roses;
la pressa de l'amor desféu les més descloses.

El so de les besades entemorí els ocells;
callaren els més dolços, fugiren els més bells.

I anem deixant enrere la humil gentada morta,
occits com de l'empenta del remolí que ens porta:

els dies, tal vegada de cel i d'or curulls;
caiguts bocaterrosa mai no els hem vist els ulls.


(Del llibre Fins a un cert punt (Poesia 1945-1989). Barcelona: Edicions 62, 1989)