MITE DEL MONSTRE GENTIL

Ara que el turment ha passat, que m'he blegat al silenci del casal, a la vida del casal que ni sabíem, quan tot és desnuat i la mirada buida s'ajeu damunt la pau del darrer vespre, la mirada ja sola per sempre...

La foto als dits, la primera. Recordo que Lucette passà el canal per prendre-la. Massa cel, massa arbres que ens fan menuts. Era així, al meu costat? No he oblidat la corba del pòmul, grassa, com es fonia amb la vora exterior de l'òrbita, la pell blanca damunt el teixit sedós dels capil·lars blaus, aquella manera d'ésser diferentment present, la silueta d'una feixuga perfecció. Però, aquell dia, ¿com era aquell dia, al meu costat, amb aquest abric clar, el portamonedes penjant de l'espatlla i aquest rostre fosc i menut?

Caminàrem pel moll del canal, fins al port. Els docs estaven closos. Només hi havia, a l'aigua verda, una barcassa-cisterna platejada i, bastant lluny, a l'ombra dels pollancres, tres noiets que nedaven nus. Ens aturàrem una llarga estona sota el grup de Neptú i les Nàiades.

Vaig enamorar-me'n més tard. Sé bé quan i com. Tota la vila era al jardí. La gent dinava per grups, asseguda a l'herba. Érem sota els tells de vora el tennis. Darrera d'ella, jo veia la cantonada daurada del casal, les barraques blanques i vermelles, blanques i verdes, blanques i blaves de la kermesse i la toia que coronava el pal de la cucanya. Posà el darrer plat damunt el tovalló, es deixà caure enrere, damunt l'herba, i se li inflà el pit. Mirava la llum en el fullam. Vaig dir:
—T'estimo.
Era veritat? Romangué immòbil, la boca se li féu més íntima, delicada, visceral, i em mirà amb fixesa.
—T'estimo.
Era veritat? Vaig inclinar-me cap als seus llavis frescos i vaig deixar rodolar el cap al seu costat. L'amava pregonament.
Quan s'incorporà i m'oferí les mans, per primera vegada vaig veure, enlairat per damunt de la seva espatlla, el seu tercer braç.
Mossèn Pere jugava a tennis. Corria a la xarxa, a collir la pilota, i la sotana li voleiava damunt els mitjons negres, mentre allargava la raqueta. Tenia la cara vermella i suada sota la boina. Se li formaven gotes entre les celles i darrera les aletes del nas, i bleixava de cansament. Digué:
—Fill meu, ¿és aquest el teu amor més durable que les roques? ¿No has pensat què serà del teu amor, si només és amor al cos, quan la vellesa hagi enderrocat l'ídol dels teus sentits? En altre lloc cal col·locar-lo, col·locar-lo en allò que és immortal i incorruptible, en allò que mereix l'amor de Déu mateix. I els anys passaran damunt un lligam infrangible. Quins ulls, quina orbetat és la teva? ¿No saps mirar cap a la contrada on les coses duren, no saps construir per a l'eternitat? Que el teu amor sigui obediència al Senyor, via del Senyor, per la qual les coses del Senyor siguin fetes. Que hi hagi Ell estimant-se en vosaltres, i què importaran aleshores els defectes dels cossos, home lleuger?
Vaig dir:
—Sé què pots dir i què et fa plorar. Si tu ets perfecta i angèlica, per què no puc estimar-te i veure't a tu sola? Si en tu no t'estimo a tu, a tu en cada corba del teu cos, en cada gram del teu pes i en cada plec o cada nus del teu pensament, què és el meu amor? ¿Una dolorosa mentida? ¿I si jo et digués que amor en tu la teva semblança, la semblança de tu amb tu mateixa? T'he vist rompre't, desfer-te, com si s'haguessin glaçat els miralls.
Lucette passà perseguint el gos, alegre, corrent, travessant la tarda.
Ella es féu tallar el braç. Quan la vaig anar a buscar a la clínica, tenia el rostre un xic trist, amb un somriure las, d'abandó desesperat.
Ens instal·làrem al casal.
Ja sóc sol. Sol amb els rosers i les pedres, les llindes de quimeres fitomorfes de les finestres. Ja tot és al darrer dia, al punt més alt de nosaltres mateixos. No he estat feliç.


Barcelona, 1947.

(Del llibre Mites. Barcelona: Selecta, 1954)