"A tan alt grau l'extrem de ma dolor ateny, que de present me dolc en algun temps sia ver ma tristor finir puga; en açò passe los infernats, que l'esser trist me delita, e só content ma dolor eternament coldre. E si a ma dolorida pensa alguna hora la mort se presenta, refuse acceptar, per lo delit que la pèrdua de ma vida em porta. Com, doncs, serà causa de tanta dolor escriure's puga? Quin paper soferrà ésser tint de lletgea de tant crim? Consentrà l'aire que veu se conforme, per a que tanta culpa clarament sia llesta? Obra's l'infern, esperits immundes sobreïca; tornen los elements en la confusió primera; mostren-se clar dels damnats les penes, perquè lo món, en terror convertit, alegria no celebre. Estiguen los rius segurs e los monts cuitats córreguen; bullint la mar, los piexos a la riba llance; repose lo sol davall l'habitable terra, e nunca jamés en nostra vista los seus cabells daurats entrega; no es compten pus de l'any los dotze mesos, e sola una nit l'esdevenidor temps comprenga.
Mas, per què vull ab llarguea de paraules encarir crim de tant sobreabundant lletgea, la qual, planament raonada, fereda de tan espantable maravella ab si porta que és impossible los oints sens gran alteració les orelles a tan profanes paraules abandonen?

En la part del món a la qual encara de present de la gentil filla d'Agènor propi nom li resta, en la feroçe bel·licosa província d'Espanya, en lo delitós ameníssim regne de València, dins los murs de la sua major ciutat, regnant aquell que a l'animós troià ha succeït en egual ànimo rei don Joan, una ínclita donella, en bellea sens par, en avisament passant totes les altres, ab gràcia e singularitat tan extrema que seria foll qui en sa presència alguna altra lloàs en estima de tanta vàlua, delliberà, aprés que son servir molt temps de mon adolorit viure després tenia, los meus cansats pensaments, ensems ab ma persona, en lo desitjat estrado de la sua falda descansassen."

(Del text "Tragèia de Caldesa. Raonant un cas afortunat que ab una dama li esdevenc", dins Obra profana. València: Edicions 3 i 4, 1983, p. 66-67)

* * *

"Així anaua lesforçat infant a la designada mort, deixant la trista mare, la cara guardant lo cel, estesa en la dura terra, emblant a verdadera morta; la boca de la qual, ja freda, piadosament besant, pres per la ma a Vilxes, en semblança que ell a la mort lo portas.
Los ayres escurit retornauen lo sol; de color de sanch se vestia la terra; murmurant, en amples cauernes obrint reclamaua; e tot lo vniuers, per estrem dol, general decahiment en breu prometia; e la cara del fill de Ector nos mudaua. Ab dolorosos ciscles, que en los darrers cels clarament se hoyen, tots plorauen, sino aquell sol per qui tots ploren.

Moltes, quasi infinides, vegades he asagat la mort, cruel e feroçe, de aquesta net meu e de Priam escriure, e james lo paper ha pogut comportar tanta crueldat, escrita, als qui apres vendran se presente; ans, la tinta negra, començant a scriure lo caure de la an alta torre, conuertint se en abundosa sanch axi lo blanch paper tenyint abeuraua, que mera forçat dexarme de tant dolorosa escriptura; quen altres cartes la mort d'aquest fill del animos Echtor no consent ser escrita, sino en les dures roques, sobre les quals cahent lo seu delicat cos partit, troçejat e delaçerat, de la real sanch ha tintes, en recordaçio perpetua del trahiment de Eneas, de la cruel falsa uictoria dels grechs, de la misera aduerssa fortuna dels animosos troyans."

(Del text "Plant dolorós de la Reyna Ecuba", dins Obres (ed. Ramón Miquel y Planas). Barcelona: Editorial Catalana, 1913, p. 27)

* * *

"E ab tot que innumerables exemples, vera mostra de nostra perfeccio, a la mia memoria se presenten, dels quals tenyir lo paper deixe, tement prolixitat que, souint, a gentil estil es enemigua; mas, ¿qui pora tenir la ploma no pinte la casta honestat de Susanna; lo fort virtuos animo de Judich; lo zel de la fe de la martir, dels Machabeus mare; e, sobre totes en la ley perfeta, aquella Magdalena, les lagrimes de la qual aromatitzants, tan abundants de les fonts dels seus vlls corrien, que pogueren lauar los polsosos peus de aquell Deu e hom, qui, per la erra de nostres culpes, descalç calçigana lo mon? Lo qual, de no res creat, hauia basta encarala odorifera licor de tant destillants lagremes, lauar la sua contrita anima, en grau de bellea tan alta, quen la çelestial posada li perçeheix sola aquella, del mon, dels çels, dels angels Reyna, a la qual no li desplau, per semblança de homilitat, de semblant nom se nomene; y encara, en aquest mon viuint, mereixque tenir aduocat aquell Deu infinit, a qui afectadament ella seruia, ab rahons, inpossibles a resposta, fent callar als qui lassajauen rependre, com ha enamorat espos de la sua enbellida anima, responent a la germana Marta, el enuejos fariseu, al auar ladre dexeble. [···]

Si algun enuejos home, ab molestia de tanta perfeccio nostra, a nostres escrites rahons assajaua responre: que en alguna dona, moltes vegades, pus abundants se troben tots los mals, dels quals en la present als homes enculpe, major crueldat de animo, mes gran feroçitat, estrem de gran superbia, bandeig de tota vergonya, y en exces altres mals, que a la femenil condicio no conuenen; aquestes paraules atorgant, no volem ignorar en estrem es pijor quel mal home, la no virtuosa dona. E aço esser senyal denostra major perfeccio mostra, com aquell naturalment sia millor, que, mal obrant, pot esser pus mal; e axi langel, en legea de abominable peccat ha pres major cayguda, per que, sobre les creatures, en mes alta perfeccio era sobiranament creat; car lo mal, per si no tenint esser, tant es mes gran com de major be es abssencia, que si, per inpossible, Deu mal se trobaua, la sua maliçia en infinit les altres sobrepujaria. Donchs, si axi es que la maliçia de les no virtuoses dones a la dels homens auança, que lur natural perfeccio sia mes perfeta clarament se mostra.
Es encara de nostra gran exçellençia manifest senyal, quels pochs mals a nosaltres mes enlegeixen, e de major infamia dignes nos mostres; e les erres que als homes no ensutzien, a nosaltres en fort manera infamen. Que la ingularitat e bellea de nostra natural condiçio, fa nostres taques mes esser mirades; per que es propietat dels contraris que, ensemps posats, pus clarament se manifesten; e vna pocha negror, enlegint la bellea de vna gentil e neta vestidura, als vlls dels que la miren abominable sens tarda se presenta; la qual, sobre uil roba posada, sense esser vista moltes vegades passa."

(Del text "Trihunfo de les dones", dins Obres (ed. Ramon Miquel y Planas). Barcelona: Editorial Catalana, 1913, p. 142-144)

* * *

"Per que paregua menor la erra de les dones que, per sobres gran amor, han passat los estrets limits de castedat, acçeptelo treball de la ploma, fent palesa la senyoria que amor sobremi ha tengut, atenyent per darrer guardo trista mort. No hajen a mal les enamorades, obedients a Venus, per mi a sos enamorats en menys preu de honestat donar, puix deute de germandat nou veda.

Yo, Biblis, mes que altra desauenturada, he amat mon germa Cauno, de major amor de germa; crehent esser cosa justa, que la mia boca se acostats a la sua mes que a la de algun altre. E vent los seus muscles mes honrats dels meus braços que dels de algunaltra dona, axi, ab ombra de piadosa amistat, ses ençes en mi aquell foch de desordenat voler, que limits ab si no porta, essent me ja odios lo nom de germana, ans eram mes alegre esser dita per ell Biblis; e ja en la sua presençia me paria pocha la mia bellea, e no gosaua esperar la sua vista, sil fiat espill no feya testimoni a la industria de mes mans; possehint terrible oy, acompanyat de molta enueja, si alguna de mis deya pus bella. E pariam que nom de germa no deya prou la senyoria quel amat Cauno sobre mi tenia, e per ço, nomenant lo, la mia lengua aldre de senyor dir no sabia.
Mas, per que la gran estima de les coses molt desigades causa duptoses esperançes, de mon poder treballaua apartar de ma penssa lo desordre de tanta amor; e apres, enujada de tant estrem treball, desigaua soledat, puix ab tals penssaments no era sola; e axi, prengui posada en lo estrado de ma cambra, havent a mal que en lo fret lit, desacompanyatda de Cauno, degues reposar la bellea de ma persona. Pero, vençuda e mes abandonada, per terrible son, la mia ma esquerra, en loch de coxi sostingue la mia freda e banyada de enamorades lagrimes; axi lo plaent dormir algun descans conssenti a ma tribulada penssa, e pareguem reposar en los bells braços de Cauno, tenint tant prop la mia boca de la sua, que no tenia poder de dir li la estrema pena que fins en aquella hora sofert hauia.
Pero lo sompni, envejos de tanta gloria mia, essent mes breu del que yo volguera, abssenta de mi la possesio de tan gran benauentura, fent me report de tanta dolor, que a la de infern la comparaua.

(Del text "Lamentació de Biblis", dins Obres (ed. Ramon Miquel y Planas). Barcelona: Editorial Catalana, 1913, p. 193-194)