I queda dit amb això, per tant, que no podeu esperar de mi una exposició doctoral o tècnica, sinó, senzillament, a tot estirar, l'esquema d'una divagació, més aviat irresponsable i de dubtosa utilitat. M'han suggerit el tema Corella. Potser, en última instància, serà gràcies al tema que no perdrem del tot el temps. Dels nostres grans escriptors del XV, Joan Roís de Corella és el més desassistit d'exegesi i d'indagació: no ha tingut sort entre els especialistes del ram. En termes generals, la seva posteritat ha estat molt prima, i una mica reservada, quan no reticent. Miquel i Planas va denunciar el ràpid i llarg oblit en què caigué el nom de Corella a partir de la segona desena del segle XVI. En l'edició del Procés de les olives del 1561, l'"epístola proemial" d'Onofre Almudéver, que evoca els literats valencians més il·lustres de la centúria anterior, ja no cita el seu nom, i la mateixa indiferència o ignorància es repeteix en tots els llocs on la menció fóra previsible, fins al segle XVIII. Els bibliògrafs setcentistes exhumen la notícia de Corella, però d'aleshores ençà tampoc no ens hem afanyat a tributar-li la justícia que es mereix. Si exceptuem la contribució editorial i de comentari de Ramon Miquel i Planas i alguna nota escadussera de Pasqual Boronat i de Salvador Guinot, les primeres aportacions serioses, d'estudi monogràfic, són les de Jordi Carbonell, i encara no tan extenses i completes com ell ens havia promès. Naturalment, en totes les històries de la literatura catalana antiga, Corella hi té dedicat un espai més o menys generós: en la de Jordi Rubió, per exemple, un parell de pàgines; en la de Martí de Riquer, una cinquantena. Però, tot plegat, s'hi adverteix una mena de desgana o d'insensibilitat davant els escrits corellians. […]

Seria interessant d'aclarir a què és deguda aquesta "mala fortuna" literària que acaça Joan Roís de Corella. No crec que sigui gens fàcil d'explicar, però. Pel que fa concretament a l'època moderna, és probable que hi hagi influït un cert disgust estètic davant les distorsions retòriques de la seva prosa i l'escàs atractiu d'una temàtica tan poc original com són els episodis extrets d'Ovidi, de la Bíblia o dels repertoris hagiogràfics més tronats. El Corella poeta, sí, ha gaudit de tota consideració, per bé que tres o quatre poemes excel·lents no han bastat a estimular un treball minuciós de crític o d'erudit, ni una fama segura. Si he de ser sincer, confessaré que jo mateix tampoc no he sentit mai un entusiasme excessiu per les narracions corellianes: llegir-les constitueix una operació fatigosa, i cal tenir molt bona fe per a emprendre-la. L'ampul·lositat de dicció, la sintaxi torturada, l'espinguet sentimental permanent que s'hi percep, la truculència lacrimògena de les escenes, són trets capaços d'impacientar el lector més resignat. I tanmateix, Corella és un gran escriptor: a escala nacional, una figura de primera fila. En sabia, d'escriure, aquell home, i la seva obra representa o encarna ben gràficament una singular cruïlla de la nostra història cultural, el trànsit de l'Edat Mitjana al Renaixement, en la qual trobem una inesgotable matèria d'anàlisi i de reflexió. No sé si això fóra suficient per a temptar, ni que només sigui per un instant, la curiositat del públic profà no expert, dels nostres dies: sospito que no. Com a màxim, una breu antologia, posat que fos elaborada cautelosament, potser aconseguiria de fer-l'hi suportable. Continuo pensant en les seves proses, no cal dir-ho. Els versos, vull insistir-hi, tenen l'admiració garantida. Però el Corella prosista no escapa al destí fatal de tants i tants "clàssics" –especialment, dels nostres–: el de ja no ser sinó pura arqueologia, tan seductora i egrègia com vulguem, però arqueologia.

(Joan Fuster. "Lectura de Joan Roís de Corella", dins Obres completes, I. Barcelona: Edicions 62, 1968, p. 286-289)

* * *

Analitzant l'obra de Corella, hom constata clarament un fet: l'absència de l'esperit cavalleresc que, no solament impregna obres com el Tirant i el Curial, sinó que s'entrelluca en alguns aspectes de la poesia de qualsevol dels escriptors citats més amunt i té uns reflexos més o menys colpidors en llur vida. L'actitud humana i l'obra literària de Corella són l'encarnació de la crisi de l'esperit cavalleresc. En tota la producció, variada i abundant, del nostre escriptor no hi ha una sola obra de tema guerrer, ni tan sols la Sepultura de mossèn Franci Aguilar, dedicada a un militar que morí durant la guerra de Granada. Si hi trobem una al·lusió a la lluita, aquesta és "la no sangonosa, mas plaent e delitosa batalla de Venus". Si alguna escassíssima metàfora de tema guerrer, és referida a la conquesta amorosa. Entre els personatges de què Corella tracta n'hi ha de guerrers: Àiax i Ulisses, Jasó, Aquil·les, Paris. De cap no n'explica accions de guerra: en general, s'ocupa de llurs problemes d'amor; només el Raonament de Telamó e d'Ulises se'n separa i encara és per a demostrar la superioritat de la intel·ligència, fins tenyida de covardia (Ulisses), damunt la força i la valentia (Àiax Telamoní).

Encara més: les rares al·lusions als fets d'armes comporten sovint un blasme. […] L'estil d'aquesta obra [Triümfo de les dones] no és pas el de la darrera època i cal, doncs, descartar aquesta possibilitat. De fet, és molt més que la censura d'una obra: és l'anatema de tot un codi de conducta. Hem subratllat deliberadament en un text anterior les dues referències a la raó. Al costat de l'autoritat de Jesús, l'escriptor valencià retreu, i per partida doble, l'argument racional. Això ens acosta a les noves actituds que l'humanisme anava desvetllant, les quals eren compartides per Corella. I parlo d'actituds i no de corrents filosòfics, perquè, fet i fet, Corella no era un filòsof, encara que arribés a mestre en Teologia.

Un exemple ben clar d'aquestes noves actituds el tenim en la posició davant l'amor. L'amor és el gran centre de la vida real i de la literatura de Roís de Corella. De l'aspecte literari en parlarem més endavant. De moment, el que ens interessa és que, també en aquest cas, ens trobem en una actitud del tot allunyada del codi cavalleresc. Joan Fuster ha escrit les pàgines més suggestives aparegudes fins avui sobre l'amor en l'obra de Corella. Un detall, tanmateix, crec que cal precisar. "Corella escriu sobre l'"amor" com pertocava a un aristòcrata", escriu Fuster. És cert, però fins a un cert punt. No hi ha dubte que la literatura corelliana és aristòcrata en el seu sentit general: és una literatura d'élite adreçada a l'alta societat. Però el concepte de l'amor cortès hi ha fet crisi. Pensem en la reacció del Tirant quan sospita que Carmesina l'enganya amb el jardiner negre. Martorell l'explica amb una expressivitat i una contundència que fan escruixir: després de tres hores de desfici, "ixqué tot sol de la cambra ab la gran ira que ab si portava; tot despressat anà-se'n a la porta de l'hort, tan ecret com pogué, e trobà dins l'hort, que poc havia que era vengut, lo negre hortolà, e véu-lo a la porta de la cambra sua, que estava calçant-se unes calces vermelles. Tirant que el véu, mirà a totes parts e no véu negú, pres-lo per los cabells e posà'l dins la cambra e degollà'l" (Cap. CCLXXXVI). Aquesta era la reacció del cavaller Tirant ofès. Com el desafiament havia estat la reacció del cavaller Martorell davant l'ofensa a sa germana Isabel. Res més allunyat del món interior de Corella davant un fet semblant. La seva reacció a la infidelitat de Caldesa, explicada a la Tragèdia, ens ho palesa en la justificació amb què es clou l'obra: "Ab diversitat de tan impossibles pensaments me partí de la cambra o sepulcre a on tanta pena sofert havia. Aceptant la ploma, que sovint greus mals descansa, la present ab ma pròpia sang pinte, perquè la color de la tinta ab a dolor que raona se conforme". Joan Fuster ha subratllat l'interès dels quatre mots indicats en cursiva en la cita anterior, reveladors d'una nova funció –l'alleujament– del fet d'escriure. És un dels diversos aspectes en què Roís de Corella ens apareix tan nou i tan allunyat dels seus contemporanis medievalitzants. Ara ens interessa de remarcar la diferència –i la gran novetat literària i humana– entre el "Corella cornut", "el que encara pot atreure'ns" –són mots de Fuster– i el cavaller Tirant –o el cavaller Martorell. Si avui ens sembla nova aquesta actitud, tant en l'aspecte literari com en l'humà, ¡de quina manera no havia de semblar-ho a mitjan segle XV, en una València bigarrada i cosmopolita, on coincidien els mercaders enriquits i els cavallers que s'intercanviaven lletres de batalla, els menestrals i els moriscs, i on, en el terreny literari, encara perdurava l'Edat Mitjana! No solament els aspectes formals són nous en Corella. Ho són més encara els humans, la penetració d'una nova realitat, d'un nou esperit vital, que fecundaria la literatura i tota la vida europea amb el Renaixement. Era, doncs, la crisi de l'esperit de la cavalleria en la persona d'un cavaller.

(Jordi Carbonell. "Estudi preliminar", dins Joan Roís de Corella: Obra profana. València: Edicions 3 i 4, 1983, p. 12-15)

* * *

Joan Roís de Corella, partint d'aquesta doble tradició humanista ovidiana i bocacciana, crea un nou estil literari en la nostra llengua. D'una banda, escull la línia literària que s'adiu més amb les seves característiques personals i de classe social que hem esmentat més amunt. No inventa grans arguments: els treu, bé de la tradició literària esmentada, bé de les anècdotes de la seva vida personal. Els aplica una tècnica literària nova en la nostra literatura, procedent en part dels seus models -Ovidi, Boccaccio-, en part de la seva pròpia capacitat de creador. I els dóna una forma estilística que, partint del model boccaccià, evoluciona cap a solucions lingüístiques originals, les quals, sense violentar la llengua més enllà de les seves possibilitats estructurals, arriba al grau màxim de desenvolupament de la nostra prosa humanística. Corella no arriba a crear cap obra del gruix del Tirant o de l'Espill. Però el conjunt de la seva producció en prosa és un bloc imposant, d'una gran qualitat literària i amb algunes peces excepcionals.

(Jordi Carbonell. "Estudi preliminar", dins Joan Roís de Corella: Obra profana. València: Edicions 3i4, 1983, p. 27)

* * *

Fora de categories culturals, rebudes per la tradició, però escassament actives, Corella cerca la seva via moral i literària d'expressió. En la seva obra, i al contrari d'allò que sempre s'ha dit, hi ha tan poca autobiografia que ell no serà mai l'heroi –ni disfressat– dels seus drames i de les seves anàlisis interiors, i sentirà tan poc la necessitat de ser original que trobarà, potser, la realització més completa de la seva feina traduint la més alta mostra d'autoanàlisi íntima i religiosa del cristianisme: el Salteri. "Amor hi caritat sien plomes que la carrega de mos treballs facen laugera" escriu al pròleg de la seva traducció de la Vita Christi.

Com espero que quedi ulteriorment confirmat per aquesta anàlisi, Corella va ser un home d'idees molt rígides i ben coherents tot al llarg de la seva vida, encara que Jordi Rubió i Balaguer pensés que es tractava d'un "cas típic de dissociació interior". Allò que ha anat canviant, en la seva producció, és el tipus de registre i de gènere literari, que emprà sempre, però, des d'una perspectiva molt rigorista i medieval, malgrat l'afalac enlluernador de les seves proses d'argument mitològic –i les etiquetes d'humanista i renaixentista que encara avui dia se li enganxen com si així es pogués vendre a millor preu. Tota la seva atenció i esforç van ser dedicats a compaginar l'exercici literari amb la severitat moral, en constant oposició a diferents i "modernes" tendències culturals de la seva època, tot i saber-ne aprofitar estímuls i suggeriments.

L'obra de Corella ens revela les tensions espirituals d'un escriptor, i no pas els patiments d'un cavaller frustrat o el desengany d'un amant cornut. Tot això ens ajuda, i molt, a entreveure què es movia per l'intel·lecte de Corella, però ens deixa per sempre més a les fosques en allò que feia el Corella històric. Si se'ns faria difícil escriure la "història d'una ànima", encara ens costaria més de compondre una 'biografia' de Corella.

(Stefano M. Cingolani. Joan Roís de Corella. La importància de dir-se honest. València: Edicions 3i4, 1997, p. 52-53)

* * *

Un aspecto en especial importante de la obra de Roís de Corella es su estilo. Su léxico, si exceptuamos unos cuantos arcaísmos más propios de la época que de una voluntad consciente de creatividad léxica, resulta bastante estándar incluso desde la perspectiva de la lengua catalana actual. Del léxico de Roís de Corella podemos decir buena parte de lo mismo que podemos decir del de Ausiàs March o de Joanot Martorell o de sor Isabel de Villena... Es en la morfosintaxis -la clave de la trabazón textil de un discurso- donde debemos buscar la marca de la casa de Roís de Corella: extensos períodos, con verbo principal al final, anacolutos, cuñas del narrador, aposiciones que constituyen ellas mismas pequeños textos; aclaraciones que podrían, en una primera y apresurada ojeada, parecer todo lo contrario; remisiones anafóricas constantes; exclamaciones y preguntas retóricas; patetismo; entrelazamiento de estilo directo e indirecto sin solución de continuidad; combinación de las voces narradora, del autor y de los personajes; juego con las descripciones de las realia, siempre impresionistas, con el sentido trascendente desde el punto de vista moral, de las fabulas que narra; etc... Todo un concierto en el que la hipotaxis señorea y en el que un magistral uso de los conectores lato sensu junto con el dominio del concepto de coherencia textual en su más amplia expresión (concordancias temporal, de persona, de número y de género) constituyen más que nunca las claves para no sólo no perderse en tan intrincada red, sino poder seguir con seguridad las peripecias de los personajes mitológicos y, lo que más interesaba a Roís de Corella, la lección moral que pretendía que se sacase de ello.

La crítica ha destacado siempre el hecho de su concepción de la narrativa como poética ficción, es decir, como producto de la poesía, en su sentido etimológico clásico de [...], esto es, 'creación'. Por ello, a varias de sus obras narrativas Roís de Corella les asigna el membrete de "poètiques ficcions" ['poéticas ficciones']. Ello nos debe hacer pensar, por un lado, en lo intensa y extensa que debe ser la base libresca clásica de la producción literaria de Roís de Corella y que, por otro lado, no conviene en absoluto disociar conceptualmente su lírica y su prosa, puesto que en él forman dos dimensiones de un mismo hecho: la mímesis en el sentido horaciano, la creación literaria.

Así, llama la atención que en su poesía recoge a tradición de Ausiàs March y de los poetas valencianos del siglo XV. Roís de Corella suelta el lastre occitanizante y del uso del decasílabo, que tan inflacionado estaba en poetas como Jordi de Sant Jordi o en el mismo Ausiàs March. Su lírica es la que más visos de modernidad presenta en el siglo XV literario catalán, y por ello podemos hablar de ciertos rasgos renacentistas que coinciden en su obra. Roís de Corella es el poeta más moderno de su tiempo, pero su modernidad e incluso su renacentismo se deben contraponer con la lectura profundamente e intensamente moralizadora de sus obras y con la temática y la textura de traducciones suyas como las de la obra de Landolfo de Sajonia o en poesías como La vida de la sacratíssima verge Maria o la Oració, que conforman un conjunto que no tiene mucho de renacentista.

(Vicent Martines Peres. "Introducción", dins Joan Rois de Corella: Prosa profana. Madrid: Gredos, 2001, p. 19-20)

* * *

Corella va tenir un paper fonamental en les lletres valencianes del segle XV, les va influenciar i va intentar ser-ne àrbitre, tot i així no va conrear cap dels gèneres més «normals». A més, en tant que home de religió, no es va dedicar, sinó molt abans en els anys, a la producció religiosa. Les seves proses mitològiques, amb l'apèndix/clau de lectura representat per la Tragèdia de Caldesa, només per parlar de textos presents al Tast, poder induir certa perplexitat si hom se'n demana el perquè, què volen dir. No escriu de cavallers, fins i tot és antimilitarista; tot i escriure poemes, no desenvolupa un discurs líric coherent i de temàtica amorosa, però sí que sempre parla d'amor; és un misogin, com tot bon medieval, tot i així al centre dels seus textos els herois són dones, també quan, com en el cas de Caldesa, semblin antiheroïnes; és un home profundament cristià, i poc tolerant amb allò que no ho sigui, així com amb una idea de la literatura senzillament com a plaer i evasió, tot i així escriu contes i d'argument pagà.

La seva elecció és per una literatura d'heroisme moral, un heroisme, doncs, de la interioritat i del drama psicològic, no pas de l'acció, i per això es feia necessari privilegiar els personatges femenins. A més, perquè són elles que s'han d'enfrontar amb coratge i adolorida humanitat a la insensatesa dels somnis de glòria i a la sangonosa violència dels homes. Però, perquè hi pogués haver narració i descripció psicològica, drama i exemplar redempció a través del dolor, en suma, perquè pogués fer literatura, havia de sortir del temps i l'espai cristià, perquè hi ha havia d'haver dubte i possibilitat d'elecció moral, mentre en una dimensió cristiana l'home, amb la fe, té molt clar el camí a seguir. Per això va ambientar les seves històries en l’antiguitat pagana, en absència de Déu i de veritat. L’home, millor la dona, estava sol amb la seva consciència, sense l'empara de la religió, i és aquesta fragilitat, aquesta manca de models certs que sempre genera el drama, les decisions equivocades, l'autoanàlisi i la possibilitat de servir d'exemple als altres, en un acte d'expiació i catarsi.

Així mateix, Corella ho té clar, i vol que ho tinguin igual de clar els lectors: això és literatura, és ficció, i no s’ha de confondre amb la realitat. O això que passa és que es veu una cortesana amb els ulls de l'amor idealitzat, i no s'entén res de la vida. A tal punt, que també la cortesana, Caldesa, assoleix una dignitat moral molt superior a la de l'home autoenganyat, tant prompte a l'elogi desmesurat com a l'insult ignorant.

(Stefano Maria Cingolani. "Llegir Corella avui", Lletres, núm. 62, febrer-març de 2014)