—Què significa per a vostè escriure?
—Sobretot és un exercici encaminat a fer una cosa que no sé fer, encara que la possibilitat de poder arribar a aprendre'n em té seduït des de la infància. Vaig tenir una gran precocitat per adonar-me que, entre aquelles coses que pot fer un home amb el seu cos i el seu intel·lecte, no hi ha res més il·lustre que la creació literària. [...] El llistó d'escriure bé és arribar a tenir la sensació d'haver fet una obra que representi una veritable aportació a una cultura que estim molt, com és la catalana, i que a més a més tengui unes garanties sòlides de sobreviure'm. [...] El que passa és que tenc un respecte molt gran pel que fa al fenomen de la creació literària. Orquestrar una paraula per a la creació d'un poema o una novel·la fa que el fet de ser escriptor sigui una cosa tan il·lustre que m'ha fet arribar a la conclusió que un escriptor, per definició, no existeix. No hi ha un escriptor dolent, perquè si és xerec ja no ho és. Només s'és escriptor quan de la utilització d'aquest material màgic s'ha fet un ús tan noble que la paraula escriptor passa de ser un substantiu a ser un adjectiu.

—A vostè el defineixen com a un escriptor poc productiu, de fet la seva obra és curta. A què es deu aquest fet?
—A diverses raons. Sempre he tengut molt clar que no vull vincular la creació literària amb els beneficis que jo necessit per a viure. [...] Per un altre costat, hi ha el fet que escriure massa m'hauria fet sentir insolent, ja que no tenc dret a cridar repetidament l'atenció del públic cap a mi. Que existeixi una cadència està bé, però cridar l'atenció contínuament m'hagués fet sentir incòmode.

(Antoni Miquel Planas. "Miquel Àngel Riera. Honestedat i autoexigència", dins Mots, mons i mites. Converses amb escriptors. Palma: "Sa Nostra", 1996)

* * *

—Quin és el procés creatiu de Miquel Àngel Riera?
—En la meva manera actual de treballar, la meva actitud podría qualificar-se de suïcida, ja que m'he posat a escriure sense tenir un plantejament global d'allò que serà el llibre. He partit d'una sensació, d'una emoció, d'una situació humana que m'ha resultat estimulant i he anat fent una labor d'aproximació i d'aprofundiment de cara a conèixer aquells personatges i demanar-los d'alguna manera què és allò que els succeeix. Són ells mateixos els que van dient amb una llibertat absoluta quina és la seva història personal i jo vaig fent un lentíssim seguiment que adesiara és molt dolorós perquè sovint s'arriba a situacions que sembla que no tenen sortida, i si en tenen no sóc mai jo qui la manipula. A part d'això, hi ha una labor que m'interessa molt, que és la forma expressiva. Jo per naturalesa sóc molt abarrocat i la meva prosa també ho és, amb paràgrafs llargs que fan meandres anant a dreta i esquerra i intentant arreplegar material per incorporar al seguiment de la frase. Tot això m'exigeix un esforç molt gran perquè he de mirar que aquesta frase llarga no faci perdre l'atenció del lector i sobretot que no es perdi ella mateixa. [...]

—Què és el que el motiva més profundament a escriure?
—Jo escric per aclarir-me a mi mateix, perquè escriure d'aquesta manera una mica suïcida partint del zero absolut i anar fent una labor de recerca amb un aprofundiment que de vegades resulta ofegant és un exercici mental pel qual obtinc una potenciació de la meva musculatura cerebral; per dir-ho d'una manera una mica pedant, jo em conec a mi mateix molt més després d'escriure, com si em sotmetés a una autopsicoanàlisi.

(Manuel Forasté i Giravent. "L'escriptura com a empresa total", El Món, núm. 271, juliol 1987. També dins Basilio Baltasar (ed.): Panorama amb home. Palma: Conselleria de Cultura Educació i Esports del Govern Balear, 1990)

* * *

—El primer llibre que va publicar era de poesia. Posteriorment, i al llarg de més de 20 anys, ha conreat indistintament prosa i poesia. Existeix, doncs, en la seva obra una influència mútua de gèneres?
—Vaig començar a fer poesia perquè sóc un ser normal i dins el món de la creació literària és freqüentíssim que es comenci sent poeta i s'acabi sent narrador. La influència de què parles prové de dos angles. En primer lloc, la poesia t'obliga a fer un exercici molt intens del material expressiu. Això es nota després quan fas prosa perquè en comptes de redactar, que és molt fàcil, passes a escriure, que és molt difícil. En segon lloc, més que una influència de la poesia sobre la narrativa, jo diria que a la poesia es van començar a manifestar unes obsessions, unes dèries, unes il·luminacions, uns enamoraments per unes temàtiques que ara, posteriorment, tenen un desenvolupament més madur, més rabiosament enamorat encara en la narrativa. Em refereixo, concretament, a aquesta obsessió pel tema de la bellesa, del sotmetiment del ser humà davant la bellesa. Aquesta necessitat visceral de bellesa ja s'apuntava de manera claríssima en els poemes ("La bellesa de l'home és que crea bellesa"). Tot això ha tingut un desenvolupament més profund a Els déus inaccessibles, que és el llibre que jo sempre havia desitjat fer i que m'ha costat molts d'anys d'espera per por.

—En la seva novel·lística, d'on ve la llum? La narrativa catalana té llum pròpia?
—Possiblement té una llum pròpia. Jo no me n'he servit. Entre altres coses, perquè potser no la conec suficientment i perquè l'he rebuda d'altres indrets. Fent un inventari d'urgència, jo diria que el meu gran mestre és Proust. M'agraden molt Dostojevskij, Tolstoi, Thomas Mann. Ocasionalment, Virginia Woolf i l'obra, migrada quantitativament, però important qualitativament, de Satta i Lampedusa.

—Aquesta íntima relació entre bellesa i Eros suscita una projecció de l'ànima cap a l'experiència absoluta en què es troben presents la vivència de la bondat i de la veritat. Podríem parlar d'un plantejament platònic en la visió del món de la seva novel·la?
—Sí que hi és Plató, però jo crec que el llibre va a una possessió més física de les coses. I és que penso que el ser humà té una sexualitat que ultrapassa la funció reproductora, mínima, comparada amb la vertadera dimensió de la sexualitat. Jo la definiria com una resposta que es té davant d'una situació aclaparadora, una resposta devota i enamorada que no té res a veure amb el fet de la reproducció. Per això, crec que ens apropem a un ser humà més civilitzat, a un home superior. L'home del futur tindrà una sexualitat totalment oberta, que la manifestarà, per exemple, sentint una simfonia, llegint una novel·la, escoltant una paraula... perquè serà receptiu d'uns canals d'emoció estètica que donaran, en definitiva, aquesta resposta. Pot no ser una persona física concreta, sinó el producte d'una civilització assumida a través de la convivència entre els sers humans. Una sensibilitat molt motivada i enfrontada a un fenomen estètic. [...] L'objectiu del ser humà seria obrir la seva sensibilitat d'una manera que fos altament receptiu de la gràcia, i que eliminés de dins del seu esperit totes aquelles callositats que impideixen percebre-la. La gràcia és, en definitiva, el sentit peripatètic de la bellesa.

(Vicenç Llorca. "Nada se puede contra el ángel", Lletra de Canvi, núm. 10, octubre 1988. També dins Basilio Baltasar (ed.): Panorama amb home. Palma: Conselleria de Cultura Educació i Esports del Govern Balear, 1990)

* * *

—Com veus els teus personatges, què són per a tu?
—Els meus personatges mai no són, per a mi, éssers de paper, Déu me n'alliberi: són més tost i essencialment col·laboradors meus en aquesta tasca d'investigació en profunditat que pretenc sigui la meva obra literària. La seva ajuda em resulta fonamental, perquè "en saben més que jo". Feim feina junts i, perquè sé que ells sempre tenen la raó, mai no distorsion la seva línia d'actuació. [...] Existeixen per ells mateixos, són tan reals com jo: jo just m'he enginyat per a fer posar damunt ells l'atenció que el lector tenia aperduada per damunt no-resos o situacions banals. I és veritat: la seva existència i la seva peripècia ja eren conegudes pel lector. Jo me limit a recordar-l'hi amb tota la capacitat de persuasió i la gràcia que estan al meu abast. Tant és així que, en acabar de llegir un llibre meu, el lector es queda amb la sensació que, tot "allò", ja ho sabia, però des d'ara ho sap molt millor i des d'una línia de flotació del coneixement molt més profunda.

—Què persegueixes amb l'escriptura?
—Just sent curiositat, però no interès, per aquesta vessant "soi disant" màgica de les novel·les que no sé si encara estan de moda. La realitat, que no està ni a mig explorar, em segueix semblant una cosa molt seriosa i, part damunt tot, dins ella n'hi ha una que m'inspira un respecte imponent: em refereixo a aquesta mena d'error de la naturalesa que anomenam home. Però tal com és, sense fer-lo més graciós, sense fer-lo màgic. A mi, em cau de les mans o em surt de la vista un llibre o una pintura que no entabanin l'aire, al seu contorn, de tant fer olor d'home. El que aquest home sigui un aristòcrata o un miner és un factor que no em fa variar els productes. Però l'home, és clar, no me pot interessar mai en funció d'illot humà. L'home quan verament és home, quan comença a realitzar-se com tal, és quan engega la problemàtica, dolorosa i engrunadora maquinària de conviure. L'home en funció de conviure: vet aquí el gran tema, potser el tema únic de la més alta literatura de totes les èpoques i contrades. [...]

(Pere Rosselló Bover. "L'autor i l'escriptura", dins L'escriptura de l'home. Introducció a l'obra literària de Miquel Àngel Riera. Palma: Obra Cultural Balear i Universitat de Palma de Mallorca, 1982)