Na Carme Riera és una escriptora lliure (repetim-ho: lliure), que deixa llibertat a tothom perquè tothom triï lliurement la forma de fer ús de la seva llibertat. A na Carme Riera no la molesta, no la incomoda que una nina s'enamori d'una ambosta d'aigua marina i visque per sempre més sense que cap altra cosa la pugui atreure. Ni que una filla de bona família tingui una amiga de nom Àngela i la cerqui a una impossible guia telefònica. Ni moltes coses més. L'únic que molesta i incomoda na carme Riera és que entre tots hàgim decidit eliminar, esborrar de la pissarra aquests personatges, pel sol fet que no donin importància a tot allò que «en té»: pel sol fet que no acceptin la nostra «escala de valors». Ho torn a repetir, perquè crec que és important insistir-hi: na Carme Riera no vol redimir ningú. I segurament és per això que la seva literatura té tants de punts de contacte amb la millor literatura de terror: perquè ens parla de com són unes persones en les quals tots ens podem veure a través d'un mirall que, per allò que passa, s'ha trencat o s'ha deformat una miseriona.

(Guillem Frontera. Pròleg a Te deix, amor, la mar com a penyora. Barcelona: Laia, 1975)

* * *

Carme Riera does not like mirrors. But the imagery in her work offer us a dazzling series of reflections: a look at oneself trough others, a narcissism which becomes an interior voyage, a trip to the center, a deep self-analysis on the part of her protagonist. The artifacts she uses to create the images are many —the eyes of the beloved, or those in a painting; the body of a same-sex lover, a person's two lovers of the opposite sex which become two halves of a whole in a superimposed reflection; the mercury necessary to reach the inner space of alchemy; and repeatedly, the sea.

(Kathleen McNerney, On Our Own Behalf, 1988)

* * *

Carme Riera es val, a Qüestió d'amor propi, d'una forma tan senzilla i tradicional com ho és el gènere epistolar. Per mitjà d'una carta, l'escriptora descabdella amb parsimònia i destresa els fils de la seva història. I dic destresa pel control del ritme i dels diferents estadis de la narració. La carta a l'amiga llunyana, en un procés d'estudiada metamorfosi, es converteix en un camí de revolts i sinuositats amb la intenció de sorprendre el lector que, abans de cada cop de volant, espera el confort d'una carretera llisa fins al punt de l'horitzó. Un sorprenent viatge de quatre estacions per a explicar, després d'un pòrtic d'introducció, una història d'amor, el seu rerefons sòrdid i la planificació d'una venjança exemplar.

(Isidor Cònsul. Serra d'Or, núm. 341, març 1988)

* * *

Carme Riera va néixer a l'illa de Mallorca on es parla i s'escriu una variant del català rica i fresca que va sorprendre de forma plaent a un ampli públic de Catalunya, a mitjan anys setanta, amb l'aparició d'un recull de contes, Te deix , amor, la mar com a penyora (1975), al qual seguí Jo pos per testimoni les gavines (1977). Són contes on la parla col·loquial mallorquina és utilitzada amb mestratge per aconseguir la denúncia, sense judici, dels atemptats contra l'estètica, la sensibilitat i l'amor. S'hi entreveu l'amistat entre dones —cal recordar que és un tema poc tractat per la literatura de tots els temps— la complicitat i, fins i tot, l'amor entre dones. Hi ha alhora una visió crítica de la societat, però no existeix, sortosament, cap intenció moral que en delimiti la lectura. [...]

El poder suggeridor és la clau de la totalitat de l'obra d'aquesta escriptora, que és conscient del misteri que precedeix a la descoberta de la paraula. Un misteri i un silenci que envolten la creació perquè aquesta pugui fructificar. Sovint, però, l'entorn més immediat és el millor material literari, ja que l'autora té l'habilitat de lliurar-nos qualsevol fet quotidià com si fos excepcional. I aquí rau la solidesa narrativa; en aquesta intencionalitat de descriure les coses de cada dia de forma que el lector les copsi com un esdeveniment netament original.

(Neus Aguado. "La mar, immensitat blavosa", Suplement de Crònica d'Ensenyament. Escriptora del mes, març, 1994)

* * *

La novel·la [El darrer blau] narra el procés que patiren uns jueus mallorquins del segle XVII, que van ser investigats per la Inquisició, i, malgrat l'intent de fugir de Mallorca, no van poder evitar de ser descoberts, jutjats, turmentats i, finalment, ajusticiats per un acte de fet el 1691. La trama d'aquests esdeveniments hi ha estat impecablement ordida, sense oblidar els fils de la sociologia, ni les intrigues polítiques, com tampoc els sentiments privats ni els diners: la vida. I, d'aquest ordit narratiu, en surt un dibuix, si es vol intencionadament terrible —el de la crueltat envers els innocents—, però amb una textura, de fet, amable i suau com la seda. Capaç de seduir un públic molt ampli especialment per la dosificació de la intriga, per la base històrica dels fets i per la coincidència —garantida— amb el sentiment de pietat que amara el text respecte a les víctimes.

(Ramon Pla i Arxé. "Novel·la d'espai", El País, 12 de maig de 1994)

* * *

Nel 1975 una giovanissima Carme Riera pubblicava i racconti di Te deix amor la mar com a penyora (Ti lascio, amore, come pegno il mare); la lettera d'amore che apre e dà il titolo al libro è scritta da una donna e solo un'agnizione finale rivelerà l'identità lesbica di tale passione, venendo a creare una curiosa specularità con l'Alexis di Margueritte Yourcenar.

(Nancy de Benedetto. Ex libris, abril 1998)