No hi ha cap altra raó, Gabriel Valls? —l'interromp el fiscal amb la veu capciosa i un somriure que, còmplice, dirigeix als altres membres del Tribunal, un somriure que, tanmateix, no aconsegueix treure-li el rictus amarg de la boca—. No em diràs que aquesta raó és l'única. A la vostra raça els doblers us farien fer l'ullastre esbrancat, ho sabem, però en aquest cas els doblers no ho són tot...

—Pets altres no ho sé, Reverència. Pregunta-ho a ells. Per mi, clar que no, Reverència.

—Acceptes que per tu els doblers no ho són tot? —l'escomet el fiscal, gojós com si hagués encertat amb un tret mortal la presa—. I quina és la raó?

—Poder mostrar ses meves creences sense por, complir lliurement amb es preceptes de sa meva religió.

—Acceptes, doncs, que ets jueu?

Gabriel Valls s'atorba a contestar. Torna a mirar cap a la finestra. El cel blavíssim es retalla fistonejat per un esbart d’ocells.

–Acceptes que ets jueu? —insisteix.

El reu s'encara amb el fiscal. Li aguanta la mirada, que pretén ser de guepard però que només aconsegueix ser de geneta.

—Sí, Reverència. Ho accept.

Els membres del Sant Tribunal remenen l'ossada a les cadires i es belluguen inquiets. La declaració de Valls sembla haver-los despertats del dormissó en el qual havien caigut després del recés. Tots tenen els rostres injectats de zel religiós. Observen Valls immisericordes. A més d'un li agradaria emprendre-la directament a cops contra aquest enemic natural que declara el seu crim sense immutar-se, amb la mateixa tranquil·litat que empraria per parlar del bon temps que fa i la calor que és arribada i de ple.

—Però com tots els altres habitants del carrer tu fores batejat, no és així? Idò, si has rebut el baptisme, no tens altre remei que viure d’acord amb les lleis cristianes.

—Es baptisme des meus avantpassats fou imposat per força.

El Jutge de Béns fa la mitja. Ha posat messions que Valls els enteplegaria aquesta.

—Ningú no pot considerar-se obligat a rebre un benefici tan gros com el baptisme —interrompé l'Inquisidor, que mai no solia dir paraula, perquè era el fiscal qui tenia al seu càrrec d'examinar el reu—. Podien optar per sortir de les terres cristianes, anar-se'n o deixar-se matar com els Macabeus.

—Això pel que fa als convertits de 1435, Reverència —exclamà Valls, rabent—. Pel que fa a noltros mai no tenguérem aquesta opció, que, d'altra banda, consider injusta. S'ha de ser molt fort per escollir sa mort, Reverència. Es baptisme per una banda o sa mort per s'altra no són equivalents, no pesen el mateix a sa romana.

[...]

—Sentir-te esborrona —interromp l'Inquisidor.

—Crist ressucità el tercer dia —diu el fiscal amb solemnitat—. Això ningú no pot posar-ho en dubte: està provat.

—Provat pes qui ho creuen, però no pes que ho deixam de creure. Es jueus no perseguim cristians. Respectem els qui abracen sa nova llei. Això no vol dir que no sospitam que s'equivoquen, però no per això consideram que han de ser cremats de viu en viu... No seria més fàcil, Reverència, pensar que en el cel de Jahvè o en el des vostre Déu hi aniram tots aquells que hagin practicat es bé i complit amb es preceptes lliurement? Tenc entès que alguns reis cristians prohibiren d'assaltar ses sinagogues perquè són cases on s’alaba en nom de Déu.

—Noltros no perseguim jueus, Gabriel Valls, no t'equivoquis: perseguim cristians que no saben ser-ho. Si vos n'haguéssiu anat d'aquestes terres en el moment de l'expulsió, podríeu seguir practicant els vostres ritus falsos sense que ningú us castigués. Només amb la paraula i l'exemple podríem convertir-vos...

—Ja no em tenc per cristià, Reverència.

—No ens agrada la teva supèrbia, Valls. Només et conduirà a la foguera i al foc etern després. No hi ha altre Déu que Déu Pare, tres Persones distintes. No hi ha salvació fora de la Santa Mare Església Catòlica, Apostòlica i Romana —diu l'Inquisidor amb fermesa.

—Ningú, Reverència, no deu tenir més interès que jo a salvar-me i anar an el cel...

[...]

—Reverència, es vostro cristianisme res no seria sense es nostro judaisme.

—Basta, no vull sentir més flastomies. Penedeix-te del que has dit. Demana perdó ara mateix.

—Gens vos he volgut ofendre.

—Accepta que estàs errat. Abomina ara mateix la llei vella.

—Ser jueu, Reverència, és no poder deixar de ser-ho.

L'Inquisidor toca una campana que hi ha sobre la taula. L'escrivà deixa la ploma i es passa la mà pel front. A mesura que el sol puja la xafogor és més intensa. Un familiar demana permís per entrar. L'Inquisidor li diu que preparin la sala del turment. L'escrivà llegeix a mesura que escriu.

A sospites que resulten d'en Gabriel Valls Major l'hem de condemnar i el condemnem que sigui posat en qüestió de turment, en el qual demanam que sigui i perseveri pel temps que sigui de la nostra voluntat, i perquè en ell digui la veritat d'allò per què està acusat... I si en lo dit turment morís o quedés baldat, o seguís efusió de sang o mutilat d’algun membre, sigui tot per la seva culpa i en el seu càrrec i no en la nostra, per haver volgut mantenir-se renegat i no acceptar la nostra santa religió.

Ensagonat, sense coneixement, Valls fou arrossegat fins a la seva cel·la dues hores després.

(De Dins el darrer blau, 1994, p. 380-386)

* * *

[...] Per això sóm partidari d'evitar ses ambigüitats i, naturalment, estic d'acord amb es Capità General en s'ordre d'expulsar Simpson.

Ara sí que Maria es desféu en excuses. Ningú a can Fortalesa no podia sospitar que Simpson estigués implicat en cap complot perquè, si hagués estat així, mai no l'hagueren convidat. El senyor de Fortalesa no era pas un mal espanyol, ben el contrari. A més, pretenia un títol, la qual cosa fóra inconseqüent si Fortalesa no es considerés un súbdit lleial. Maria feia embuts. Potser havia parlat massa. La qüestió del títol era secreta i ella jo acabava d'esbombar. Li pregà que no ho comentés. Li havia parlat amb confiança i esperava la seva discreció. Ell assentí: mai no havia revelat cap secret que li hagués confiat una senyora. I, com que venia a tall de conversa, la informà que la Reina acabava de denegar la petició d'un marquesat a un senyor mallorquí anomenat Valentí Fortesa, probablement parent seu, puntualitzà, sense donar-hi importància. Malgrat els nombrosos ajuts rebuts en moments difícils i pels quals la sobirania li estava molt agraïda, les pressions dels nobles illencs havien estat massa fortes i finalment no li havia pogut concedir.

La senyora de Fortalesa escoltava amb atenció el comandant, que li donava aquella nova d'una manera força imparcial, la qual cosa era d'agrair. Acostumada com estava que tots els mallorquins que no pertanyien a la seva casta afegissin sempre pejoratius, no es recordava que ella ja no era qui havia estat, una pobra al·lota del carrer, sinó la dona d'una de les persones més riques de l'Havana i, en conseqüència, digna de tots els miraments possibles. Però, malgrat això, malgrat que no es deia Maria Fortalesa sinò Maria de Fortalesa, la injustícia comença amb el seu parent —com havia dit l'oficial, però amb qui no tenia res a veure: els Valentí eren d'orella alta i la seva família no— l'exaltà:

—Els botifarres —digué—, no volen recordar fins a quin punt estan farcits de xulla... Què haguera estat d'ells sense noltros? O, millor, què haguera estat dets seus negocis sense es nostro ajut? Podran perdonar-mos-ho qualque dia? Li seré franca: vostè sap millor que jo que moltes de ses grans famílies de Castella descendeixen de jueus conversos. Tenen orígens tan infamants com ets meu! Es títol que sol·licita es meu homo va acompanyat de sa corresponent informació de neteja —precisà, somrient—, i no l'heretarà es meu fill; serà pets descendents des seu primer matrimoni.

El comandant estava incòmode. Maria, també. I sobretot li feia ràbia haver permès que la conversa anés a parar en aquell carreró del qual volia sortir immediatament, i tornar a la nit de festa. En el fons havia estat una sort que el Capità General i ell mateix, igual que el seguici, marxessin abans que es servís la xocolata, que havia caigut tan malament a algunes persones.

—Qui sap si vostè no m'acusaria d'enverinament? —li digué amb un punt de manyagueria.

L'oficial va somriure.

—Si em permet, ja que m'han dit que escriu poesies, li contestaré amb uns versos: «Veneno que usted me diera / veneno bebiera yo»...

Maria quedà desconcertada. A on volia anar a parar amb aquell galanteig? Tornà a excusar-se per la falta de tacte comesa a l'hora de convidar Simpson, una responsabilitat de la qual es sentia culpable com a senyora de la casa, sobretot, perquè Simpson no estava a la llista: hi fou afegit després, a última hora, perquè algú ho demanà al senyor de Fortalesa. Li digueren que el general estava de pas i que era una persona de món, elegant i exquisida, interessada a conèixer la societat havanera. Ara s'adonava de l'obligació d'haver-se informat millor, encara que era difícil sospitar que una persona tan charmante pogués ser un enviat de la Junta Revolucionària. Ella només sabia de Simpson que tenia parents a Santiago. Si Simpson era un conspirador, comprenia el disgust del Capità General. Entenia que hagués marxat rabent i enfurismat en rebre el bitllet que li ho notificava. Deixà la frase oberta esperant l'opinió del comandant. Però aquest callà i ella es tornà a posar vermella i li caigué el ventall. Mentia d'allò més malament. No li agradava haver-ho de fer, però li semblava l'única opció per treure'n un aguller que li permetés estirar-ne un possible fil. Oferí més te i se'n serví. Notava la gargamella seca.

—Jo mateixa, en nom meu i des meu homo, he demanat excuses per escrit a Sa Excel·lència. Esper que em siguin acceptades.

(De Cap al cel obert, 2000, p. 257-259)

* * *

És cert que la nostra identitat es defineix també per l'acceptació d'uns compromisos morals que ens permeten, en cada cas, escollir allò que ens cal fer, allò que és el millor, el més correcte, el més apropiat. L'àvia, que mai no degué sospitar que jo no fos néta seva, em deia sempre que per força m'havia d'asseure amb les cames ben juntes perquè si no ho feia es pensarien que era borda, recollida de la inclusa o comprada per una peça menuda a uns gitanos que passaven... En canvi, la mare no em mencionà mai tals possibilitats. Fins i tot quan la cuinera m'explicava el conte del Patufet, el nen que va néixer dins d'una col, el nen que no tenia pares, al qual era molt aficionada, Cecília, amb paraules com fuets, li recordava que li havia prohibit que m’expliqués contes com aquell, tan poc apropiats per a les criatures perquè els podien crear estats d’angoixa, i li manava que em contés la historia de la Ventafocs que es convertia en princesa, molt més convenient per a la meva edat i manera de ser.

Igualment diuen que determinen la nostra identitat. La civilització, la tradició i fins i tot la nació a la qual pertanyem, la cultura en la qual ens hem desenvolupat. La meva, com la de tantes persones de la meva generació, potser com la de vostè si ha nascut en l’etapa de la postguerra, té més a veure amb el segle XX que no amb el segle XXI, fins i tot, en certs moments, pens que som més vuitcentista que altra cosa. Sovint, en aquests darrers temps —quina ironia!— m'he sentit més a prop de la senzillesa de les creences de l’àvia, de la rutina dels treballs i els dies camperols, que no de la voràgine del sistema internàutic que, per descomptat, empr i que he utilitzat per buscar referències sobre l'amant de Cecília Balaguer, amb uns certs resultats. Tampoc, encara que em consideri laica i em defineixi agnòstica, no puc renunciar a la tradició catòlica, un catolicisme de vegades sense Déu —que jo seguesc escrivint amb majúscules— i que m'ha permès sentir-me en consonància amb el calendari litúrgic, acomboiada per la saó que dins mi deixà la pietat de l'àvia i de la tia que per molt ingènua i popular que fos era forta i ben arrelada. Però des de no fa gaire, una o dues dècades, dos mil anys de cristianisme han anat perdent pes, i ara són ja a punt de desaparèixer i amb ells les creences de la meva infantesa, que tan immutables pareixien, en les quals l'àvia, molt més que ma mare, em va afermar. Aquest canvi, el pas d'una societat religiosa a una altra de laica, que hauria d'esser el símptoma del desenvolupament racional de la persona humana, de la seva capacitat crítica, me pens que hi té poc a veure. Hem abandonat Déu però seguim combregant amb rodes de molí...

Potser el que em succeeix és que el meu agnosticisme només té sentit quan em sent voltada de catòlics... Sovint he pensat que des que ningú resa per mi —des que l'àvia i la tia moriren— les coses em van més malament. La substitució del sentit sacre pel consumisme desaforat no em sembla que hagi modificat gran cosa la condició humana, no li ha atorgat més llibertat, ni més capacitat hegemònica. Continuem essent criatures en dependència, no de Déu sinó dels déus producte del mercat, dels clegues que prediquen sense assossec ni treva que l'únic camí possible per a la salvació terrenal, la felicitat immediata, és la posessió d’uns determinats béns, anunciats quasi sempre a la TV.

Ja sé que quan l'entorn se'ns fa estrany, quan la realitat que ens envolta no ens agrada ni ens sembla pròpia vol dir que hem envellit de cop i aleshores ens capbussem en la malenconia... [...]

(De La meitat de l'ànima, 2004, p. 142-144)

* * *

Castell de Brandýs,
30 de setembre de 1915

—Els calmants no aconsegueixen apaivagar el dolor de les meves oxidades articulacions, ja ho veus, Erwin, gairebé no puc moure-les. No sé quant de temps podré passar encara sense recórrer a l’opi, però en aquestes condicions no crec que sigui gaire i els seus efectes hipnòtics podrien servir en el futur per fer invalidar les meves darreres voluntats. Per això hem d’anar de pressa, molt de pressa.

—No digau aquestes coses, altesa, jo us veig bé, feis bona cara.

—A la cara no hi tenc res de nou, és la mateixa cara lletja de sempre. Però no t’he demanat opinió i no vull de cap manera que me la donis. No, no em diguis res. No m’interrompis. T’ho ordeno. He acomiadat els metges. No vull tornar-los a veure. En comptes de trobar remei al meu mal s’han limitat a amonestar-me amb les seves proscripcions alimentàries, com si a hores d’ara una mica més o menys de sal o set o vuit copes de cervesa tenguessin cap conseqüència.

He pogut comprovar que com més prohibeixen menys encerten en el diagnòstic, encara que el diagnòstic m’importa poc. Ja que no existeix remei possible al malbaratament de l’edat, cosa sabuda des de sempre, almanco haurien de conèixer els pal·liatius i aplicar-los de manera generosa. Tal vegada, hauria estat preferible que em visitassin els metges vienesos en comptes dels de Praga. Aquells, amb la cantilena que cal deixar obrar la naturalesa —quan es té un hospital general tan immens com el de Viena, on l’únic que es recepta és aiguardent, s’entén millor la seva teràpia— no m’haurien prohibit res.

Els d’aquí, a més, diuen que no saben fins quan pot durar aquesta pre-agonia. No els crec. Els he demanat, els he ordenat que m’ho diguessin i s’hi han negat. Els meus pulmons deteriorats i els accessos de febre, a més de la immobilitat desesperant, els permeten fer-se una composició de lloc per calcular el termini, breu per força. Però s’han negat a parlar clar, han apel·lat a Déu, a la Providència, als designis del Totpoderós. Un d’ells, Braustein, professor molt honorat de la Universitat de Praga, a qui el meu amic Prasek, sense demanar-me permís, amb un excés de zel del tot negatiu, es va obstinar a cridar a consulta la setmana passada, es va referir, en conclusió, a la possibilitat d’un miracle. Escassa ciència m’ha semblat la seva, Erwin, si cal recórrer a un miracle per poder sanar un malalt. Encara que jo ja ni tan sols ho pretenc, només desitj passar les darreres setmanes, els darrers dies, potser hores, sense que el dolor paralitzant m’impedeixi complir amb les meves últimes voluntats.


(De Les darreres paraules, 2016)