I

"Càndida sou, Aina Maria,
com neu del vespre de Nadal:
tan fràgil sou i lilial
que al veure-vos tothom diria

que un poc de vent vos trencaria
com un aubó primaveral.
I anau a mort amb pas igual
amb una dolça coratgia.

Dins la claror que vos encanta,
sou com aquella jove santa
de qui se conta l'antic fet

que an el botxí el coll oferia,
i quan el ferro la feria,
en lloc de sang, va brollar llet.

II

Mostrau las mans, Aina Maria,
a caramull de sofriments,
mans arraulides, pacients
com a coloms en malaltia.

Mans de pietat i melangia,
mans de carícia i amatents,
oh mans de cera ben olents
com flors d'altar en agonia!

Oh mans d'amor i de dolor,
mans de magror i tremolor
destilant mirra de martiri:

entre el candor dels fràgils dits
tan pietosos i allanguits,
immortalment tendreu un lliri...!

III

Obriu els ulls, Aina Maria!
No sé què hi veig dins son pur blau
quelcom molt lluny i molt suau
qui claredat casta irradia.

Quin íntim oli nodriria
aquesta flama que llançau?
Aina Maria, us assemblau
a un llantió qui s'extasia.

Dins vostres ulls plens d'horitzó,
he vist passar en processó
un estol blanc, clarors eternes...

Semblant és lo regne dels cels
a aquelles cinc verges feels
qui aparellaren les llanternes..."

(Poema "Al bell costat de la germana malalta", de A sol ixent, dins de Poesies completes. Barcelona: Selecta, 1948, p. 81-83)