A l'Amor li dol tanta solitud
i aquesta greu presó que em té la vida;
tanta gent i estic sol, ai! solitud,
solitud trista de la meva vida.
Em dol la vida; també em dol morir;
voldria ser etern, prò sense vida;
i voldria lliurar-me eternament
a la mort lenta de la meva vida.
Oh! quina llàstima ésser home. Sóc
un home
solament per lliurar a l'inconegut
l'ofrena somnial d'aquesta vida.

(Dins de Antoni Pous. L'obra essencial. Vic: Eumo, 2005, p. 382)