—Moltes vegades ha criticat la manca d'interès de la burgesia i de la intel·lectualitat pel cinema. Per què?
—Al començament, volia que la burgesia i els intel·lectuals s'adonessin de la importància que tenia el fet cinematogràfic. Per això vaig començar a moure l'escola de cinema Aixelà i per això vam aconseguir fer entrar el cinema a la Universitat. Volia donar-li una categorització que fins aleshores en aquest país no se li havia donat. Això ho he aconseguit, però minoritàriament. Fa poc, quan vaig deixar de ser un professor titular per accedir a una càtedra, en el tribunal hi havia reticències sobre el fet cinematogràfic. Bona part dels intel·lectuals d'aquest país encara no entenen la importància que té el cinema. No penso que hi hagi mala fe, però sí que ho consideren una cosa de segon ordre.

—La seva reivindicació del cinema ha anat acompanyada d'una reivindicació d'altres formes culturals, com la cançó, els còmics, etc.
—Tot va lligat. La meva lluita ha estat sempre per les formes més populars, més que per les formes de l'alta intel·lectualitat, encara que jo hagi tingut una formació intel·lectual típica de l'alta burgesia il·lustrada. Penso que la burgesia mitjana sí que creu en les formes culturals populars, els que no ho veuen són l'elit, ja que la dimensió popular sempre se'ls ha escapat. Ells ajudaran l'òpera i el Liceu, que és molt important però que només arriba a uns milers de persones, però en canvi ignoraran el cinema, que arriba a un públic molt ampli. Les grans finances haurien d'ajudar el cinema, però a Catalunya, de grans finances, n'hi ha poques. El català ha estat sempre un home del petit negoci. A França un grup com el de les aigües de Lió ha difós la televisió per cable, fent una maniobra de gran envergadura. Quantes coses d'aquestes has vist en aquest país?

–El fenomen televisiu, en canvi, sí que ha fet ballar molt el cap als polítics.
—Evidentment, això s'explica perquè és una arma política. Entenc molt bé l'interès per la televisió com a eina d'informació dirigida i de control cultural. Llegir, però, no ens hauria de fer perdre l'escriure. L'ajuda a la televisió no hauria de ser en detriment del cinema.

—La creació de TV3 va coincidir amb l'època en què vostè estava al davant dels Serveis de Cinematografia de la Generalitat. Què va suposar per als professionals del cinema l'aparició de TV3?
—TV3 no neix per reial ordre, però quasi; ho fa perquè el Consell Executiu de la Generalitat necessita una televisió pròpia. TV3 està mediatitzada per aquest principi. En aquell moment des dels serveis es va insistir molt a establir una relació amb TV3. Hi havia un Consell assessor que estava al meu voltant, que insistien al conseller de torn perquè s'adonessin que el fet televisiu havia d'anar unit al fet cinematogràfic. Es va fer així, però malament. Van donar una gran quantitat de diners a la televisió perquè se'ls gastés en cinema, però aquesta se'ls va gastar en altres coses. Ara, encara en patim les conseqüències.

—Abans de TV3, dins de la professió cinematogràfica hi havia un esperit més col·lectiu que ara, amb fenòmens curiosos com l'ICC (Institut de Cinema Català).
—Quan Max Canher era conseller, li vaig insistir molt que s'havia de fer un ens autònom de cinematografia i vídeo. Aquest ens hauria de ser el que organitzés la cosa, amb el control polític de la Generalitat. Degut a l'estretor de mires dels professionals de la producció i distribució, que es van picabarallar entre ells, hi va haver moltes reticències. Si hi hagués hagut més entesa hauria nascut l'ens autònom, la televisió hauria d'haver passat per altres camins.

—A molts països la gent de cinema ha treballat a la televisió amb la producció de sèries. A Catalunya gairebé no hi hagut producció pròpia.
—Això només pot arreglar-se utilitzant el poder. El que no entenc és que existeixi un poder amb majoria absoluta al Parlament que no imposa res. Quina legislació s'ha fet darrerament que sigui conseqüència d'una comprensió del problema? Pràcticament cap. El que em fa una certa por és que pot arribar un moment en què ja sigui tard. Ara hi haurà mercat comú, i si una cinematografia petita com la catalana ja estava en perill, imaginem-nos quan haguem de competir amb cinematografies com la francesa o la britànica. (...)

(Àngel Quintana: "Miquel Porter", Presència (Girona), núm. 1.096, 1993)