Miquel Porter Moix neix el 10 de maig de 1930 a Barcelona. És el tercer de cinc germans, fill del reconegut propietari de la llibreria Porter Llibres, Josep Porter Rovira. La tradició cultural familiar que té en la música i els llibres dos dels pilars essencials és present també en la vida del futur historiador. Estudia música des de molt jove i aviat s'inicia com a llibreter en el negoci familiar. Acaba el batxillerat després d'una malaltia greu, i el 1949 es matricula de Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. Hi funda la revista, clandestina, Curial amb Antoni Comas, Joaquim Molas i Albert Manent, entre altres. Per aquesta causa patiran més d'una detenció policial.

L'assistència a tertúlies i a conferències de personatges destacats del món de la cultura no oficial - alguns pertanyents al Club 49 com Alexandre Cirici- constitueixen una alternativa enriquidora davant la grisor universitària de l'època. Miquel Porter és un dels creadors del Club 49 i del Cercle Lumière de l'Institut Francès de Barcelona. A la Universitat s'orienta cap a la història de l'art, concretament es decanta pel cinema. Aviat emprèn el seu gran treball d'investigador amb l'objectiu de recuperar el patrimoni cinematogràfic del país. Part del material aplegat és cedit posteriorment, l'any 1982, a la Filmoteca de Catalunya.

El 1956 es casa amb Guillemette Huerre, companya d'estudis, amb qui tindrà sis fills i serà una gran col·laboradora en l'obra Cinematografia catalana. 1896-1925 (1958) i en la creació del primer cineclub infantil a més de l'Escola Aixelà de cinematografia. En aquest any 1956 comença el seu treball docent com a professor d'Art Contemporani de la Universitat de Barcelona, però el seu compromís amb la llibreria paterna l'allunya de la Universitat fins al 1969, quan esdevé professor d'Història del Cinema. Al mateix temps, la seva voluntat de defugir els elitismes existents el converteixen en un activista cultural i polític. Així inicia amb Ricard Salvat i Helena Estellés una experiència també pionera, el Teatre Viu. A l'estil de la comèdia de l'art italiana, fan un teatre d'improvisació a partir d'un tema. Aquesta experimentació teatral és seguida amb atenció pel poeta Joan Brossa, els artistes de Dau al Set i valorada molt positivament per José Maria Valverde, professor de filosofia dels tres iniciadors del Teatre Viu.

L'article de Lluís Serrahima a la revista Germinàvit, "Ens calen cançons d'ara" el gener de 1959 és el detonant de la Nova Cançó de la qual Miquel Porter amb el seu disc Miquel Porter canta les noves cançons (1962) en serà un dels primers representants. Les seves actuacions com a cantant les alterna amb les de comentarista en els abundants cinefòrums dels anys seixanta i setanta. Paral·lelament comença les seves col·laboracions com especialista en cinema a les revistes Serra d'or i Destino i posteriorment, amb la democràcia, és el comentarista i crític cinematogràfic del diari AVUI fins el 1989. També escriu a les revistes Jano i Revista de Catalunya.

Als anys seixanta apareixen alguns dels seus llibres més significatius: Cinema, final de trajecte i començament d'utopia (1961), Cinema per a infants (1963), Historia del cine ruso y soviético (1968) i Història del cinema català (1969). Al llarg de la seva vida participa en diversos congressos europeus i americans i és membre organitzador, o del jurat, de gran quantitat de festivals cinematogràfics. El 1974 publica Cine en España: una guia informativa i el 1978 obté el doctorat de la Facultat de Geografia i Història per la tesi que, resumida, apareix publicada el 1985 amb el títol Adrià Gual i el cinema primitiu de Catalunya (1897-1916). És articulista i col·laborador d'algunes enciclopèdies temàtiques i guionista de produccions cinematogràfiques com Història cinematogràfica a Catalunya (1978).

El seu compromís social el porta a fundar i presidir el Club d'Amics de la UNESCO de Barcelona entre 1980 i 1982. Del 1981 al 1986 és Cap del Servei de Cinematografia de la Generalitat i durant una legislatura és diputat per ERC al Parlament de Catalunya. Més tard, l'any 1990, ocupa la secretaria general de la Intersindical Confederació Sindical de Catalunya. També escriu i publica la novel·la Renoi, quina portera (1986) i el 1988 Las claves del cine i Las claves de la historia del cine. Durant els primers anys noranta són destacables les seves obres per a les administracions públiques: Història del Cinema a Catalunya (1895-1990) (1992) publicada pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i Cineuropa. Síntesis caleidoscópica (1993) editat per la Consejería de Cultura y Educación de la Comunidad de Madrid.

Entre els premis rebuts compta amb el Premi Nacional de Cinematografia de la Generalitat de Catalunya (1991), la Creu de Sant Jordi (1992) i la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona (2003). Des de 1996 és rector de la Universitat Catalana d'Estiu de Prada del Conflent, càrrec que ocupa fins al 2000, any també de la seva jubilació com a catedràtic d'Història del Cinema de la Universitat de Barcelona. Mor a Altafulla (Tarragonès) el 18 de novembre de 2004.