Miquel Ponsetí Vives neix a Felanitx el 30 de gener de 1920.

La seva formació acadèmica la dirigeix el seu pare, amb autoritat ferrenya... Privacions, i ordres paternes, endeguen el seu camí per la vida. La mare, tota bondat i tendresa, amb la seva commiseració, l'ajuda a resignar-se a les exigències del pare, i a les adversitats de la fortuna.

Essent un alumne avantatjat, amb una capacitat memorística extraordinària, començà el batxillerat als deu anys a una escola particular, i als onze, amb una beca, pot entrar a l'Institut Balmes cursant el tercer any. És batxiller als quinze anys. I en aquesta edat es matricula al primer curs de Ciències Exactes, a la Universitat.

L'any 1936 acaba el curs i comença la guerra, i als divuit anys el moblitizen en el bàndol dels republicans. Cau presoner i el deporten a un Camp de Concentració. Vexat i desnodrit, algú avala la seva "adhesió" al nou règim i passa a ser soldat de l'exèrcit franquista.

Acabada la guerra, el seu pare abandona la família. El xicot decideix que el millor que pot fer, per mantenir la seva mare i la seva germana, i sobreviure, és acabar els seus estudis universitaris, que compagina amb classes particulars de matemàtiques. Poc després d'acabada la guerra, el mobilitzen de nou, amb destí a Mallorca. Per seguir a Barcelona, estudiant i mantenint a la seva família, s'incriu a "Milícies Universitàries". Comptat i debatut, nou anys vestit de soldat.

Un cop llicenciat en matemàtiques decideix iniciar els estudis d'arquitectura, que acaba amb "Premi Nacional".

Als vint-i-cinc anys (1946) aconsegueix una plaça d'arquitecte municipal a Barcelona, i entra en contacte amb persones del món de la construcció que l'ajudaran a tirar endavant amb nous projectes.

L'any 1948 es casa amb l'Anna, i el contracten com a professor universitari i més tard com a professor de l'Escola d'Arquitectura, càrrec que exerceix entre els 1950 i el 1962, on s'encarrega de les Càtedres d'Ampliació de Matemàtiques i de Mecànica Racional (1956-62). El resultat de la seva dedicació a l'arquitectura són els seus ensenyaments durant els anys que va treballar de professor, les més de dues-centes cases que construeix als Països Catalans durant els quaranta anys en què exerceix i els premis rebuts. El llibre Cascarrulles: quaranta anys d'arquitecte (1998) recull la seva experiència professional.

Alguns dels edificis més importants que construeix durant la seva trajectòria com a arquitecte es troben a Barcelona: Edifici "Mobles la Fàbrica", Teatre "Novedades", un edifici d'oficines del carrer Josep Tarradellas núm. 38, Laboratoris Grífols, Laboratoris NESSA, casa d'habitatges a la Ronda de Sant Antoni núm. 44-46 (Premi del P.M. de la Vivenda), cases d'habitatges al carrer Vergós núm. 53-55, i al carrer Johann Sebastian Bach núm. 26 i la remodelació del Club Natació Barcelona els anys 1968-69.

La possibilitat de millorar el món que l'envolta el porta a endinsar-se per uns anys en el món de la política i assoleix el càrrec de Regidor de l'Ajuntament de Barcelona, on presideix entre 1980 i 1983 la Ponència de la Nomenclatura dels carrers de la ciutat i la Comissió de Disseny. Com a polític, publica articles als diaris, especialment a l'Avui, La Humanitat, La Vanguardia i al Noticiero.

El 1986 es jubila i llavors, decideix dedicar-se plenament a l'escriptura. El 1992 publica el llibre La difícil perfecció. D'aquesta primera experiència editorial en va treure saviesa suficient per saber a què atenir-se de l'entorn literari.

Gran part dels llibres escrits parlen d'arquitectura o de temes relacionats amb la construcció. Les altres obres, les obres escrites, les anomena literàries perquè algun nom han de tenir, tot i que no tinguin la literatura com a fi, sinó com a mitjà. D'entre els seus escrits (una setantena) cal destacar Històries d'en Lluís Serrallac, home genial, que li valgué un premi del Col·legi d'Advocats de Mataró i els relats inèdits Àzig i Blanca, que pretenen novel·lar quelcom semblant a la seva vida i a la de la seva dona, posant el punt de sal amarga que pugui entretenir als lectors àvids d'aventures rellevants i d'atzars meravellosos o escabrosos.

Des del punt de vista de Miquel Ponsetí el millor llibre que ha escrit és Anna, una dona bona. Té l'avantatge que no pretén inventar res, sinó exposar la realitat, més o menys novel·lada de la vida de la seva dona, una dona excel·lent que ha perdut recentment, als seus vuitanta-cinc anys, després de cinquanta-set anys de matrimoni reeixit.

Mor a Barcelona, el 18 de gener de 2009.