Era molt jove, a la segona meitat dels seixanta. De llavors ençà, Jaume Pomar s'ha significat com a poeta, com a narrador, assagista, articulista i investigador de la vida i obra de Llorenç Villalonga. Ha pres un lloc i una veu rellevants dins la nostra cultura. Avui l'hem convidat a mirar enrere, i ell ho ha fet, entre la simpatia i tota la ira dels justos que li ha suscitat allò que ha vist. Però sense deixar d'aferrar-se en tot moment a l'entusiame i a la lucidesa.

—Explica'ns un poc com recordes, en general, l'ambient literari i ideològic que vivien els cercles culturals de la Mallorca de la segona meitat dels seixanta.
—Hi havia una certa herència dels cinquanta, concentrada, sobretot, en tres obres d'altres tants poetes mallorquins: El dolor de cada dia, de Jaume Vidal Alcover, Comèdia, de Blai Bonet, i els Poemes de Mondragó, de Josep M. Llompart. Aquesta herència literària autòctona crec que és la que ens va inclinar, a alguns de nosaltres, a escriure en català, en una època en què tot era molt confús: un temps amb pocs llibres, poques llibreries, escàs diàleg i una premsa totalment mediatitzada. I pens que per aquest camí, molts de nosaltres, que llegíem la revista Triunfo, i també Cuadernos para el Diálogo —i, a un altre nivell, Destino—, ampliàrem aquest esquema inicial de la cultura mallorquina mitjançant l'assimilació d'unes noves idees que venien de fora.

—Quina era la vostra actitud i la vostra relació —vull dir, la dels joves d'aquell moment, que començàveu a intervenir en la vida cultural mallorquina— respecte de personatges de més edat, com Villalonga o Borja Moll, per exemple, o també dels autors de la generació dels 50, que ja has anomenat?
—Bé, pel que fa al dels 50, crec que ja queda respost amb el que t'he dit abans. Pel que fa a gent com en Villalonga, o en Moll, eren persones que nosaltres contemplàvem amb certa prevenció, per motius diferents. En Villalonga tenia un poc el segell de reaccionari, d'ex-falangista, i en Moll el de la ceba, el d'aquesta petita burgesia conservadora que conformava un món de persones molt amants de la nostra llengua, però poqueta cosa més.

—De totes maneres, amb els homes del cinquanta vàreu mantenir, inicialment, una certa confrontació estètica. Com sorgeix aquesta confrontació i com s'arriba a una situació de sintonia?
—Jo pens que es va tractar d'una certa confrontació estètica i també ideològica. I crec que en certa manera, tant en Jaume Vidal Alcover com en Josep M. Llompart —en certa manera, no totalment, ho recalc— van actuar un poc a remolc dels més joves. El cas de Blai Bonet és distint, perquè es movia a Barcelona i ja tenia contacte amb gent del PSUC i gent d'esquerres, diguem-ne, ja instal·lada: Carles Barral, Jaime Gil de Biedma... Però pel que fa a Vidal Alcover i a Llompart, opín que hi va haver una influència dels més joves sobre ells.

—Comences escrivint en castellà, com molts altres en aquell moment. Com apreneu el català i en descobriu les possibilitats com a llengua literària? D'altre costat, hi havia algun tipus de postura ideològica, en el conreu del castellà (allò de «el català és la llengua de la burgesia», etc)?
—Jo record que a en Guillem Frontera i a mi, en Jaume Vidal Alcover ens en va donar algunes classes, de català. Però l'apreníem sobretot llegint, llegint molt cada dia en català, i escrivint, molts poemes sobretot, que després en Vidal Alcover ens corregia. També en Llompart va jugar un paper similar, i fins i tot en Llorenç Moyà record que em va donar algunes petites lliçons. També en Blai Bonet, tot i que ell era més eclèctic, i no li pareixia bé ni malament, que s'escrivís en català o en castellà. Però si que va ser un dels mestres que tinguérem. I no, en absolut, hi havia cap tipus de rerefons ideològic, en escriure en castellà. Simplement, havíem rebut un ensenyament molt complet de la llengua castellana, però no se'ns havia dit res sobre el català. Aleshores, coneixíem molt bé una llengua i desconeixíem completament l'altra.

—Tu i en Guillem Frontera vàreu ser un poc les dues figures significades d'aquella nova generació que sorgia a mitjans seixantes, molt marcada per la ideologia marxista. Com hi arribau, al marxisme, i quina postura intel·lectual adoptau, com a individus, en relació a aquesta doctrina?
—Jo supòs que quan en Guillem Frontera guanya el Ciutat de Palma, el 1965, i quan el guany jo, el 1966, tot i que els nostres llibres duguessin la marca ideològica del realisme socialista, de fet allò era més intuitiu que no real. Sí, érem persones procedents de les capes populars, que recollíem l'herència cultural-sociològica d'en Rosselló-Pòrcel, que també en procedia, de les capes populars... Però tot plegat, allò era ideològicament una mica desorganitzat. Va ser després, cap al 67-68, que alguns barcelonins que feien el servei militar a Mallorca, ens donen fins i tot seminaris de marxisme. Però m'estic referint ja a gent més del FALIP (el Front d'Alliberament Popular, que a Catalunya era el FOC, Front Obrer Català), que no a gent del PC, que —tot i que ja havia fet acte de presència a les Aules de Poesia, de Teatre i de Novel·la— a nosaltres ens va arribar a través de gent com en Carles Gasòliba, que ara és l'home d'en Pujol a Europa, i que en aquells temps a nosaltres ens va donar seminaris ben concrets sobre marxisme-leninisme. Clandestinament, és clar.

—Paral·lelament, més o menys, vos anau aproximant al corrent literari conegut com a realisme històric. Aquesta aproximació, es produeix més per motius ideològics que no estètics, o potser a l'inrevés?
—Anava mesclat tot, perquè les lectures literàries que fèiem (Pavese, Sartre, Camus, Beauvoir, etc), eren tot gent que s'havien plantejat ambdues coses: una aventura estètica i una d'idelògica. De tot això, en sorgia una obra reconeixible justament perquè els camps estaven molt poc delimitats. S'ha dit, i s'ha repetit, que la cultura va actuar com a substitut de la política, en un moment en què no hi havia democràcia, ni parlament ni participació possible del poble... Això tal vegada fos així més a Madrid, o a Barcelona, però aquí jo diria que era com un voluntarisme d'activitat antifranquista, un voluntarisme que arribava també a aquesta literatura, la qual tenia un peu dins la literatura mateixa, dins el llenguatge, i un altre en la necessitat de denúncia, de testimoniatge.

[...]

—Has esmentat la teva estada a Barcelona. Però, abans d'anar-hi, quina comunicació hi teníeu, amb Barcelona, amb els seus cercles literaris, les seves publicacions, els seus llibres, etc?
—Jo diria que més aviat hi havia una mica de mite, en tot això. Hi ha un personatge curiós, un enorme agitador cultural d'aquell moment, que era en Miquel Barceló. Quan en Miquel Barceló torna dels Estats Units, tenia moltes i grans relacions dins Barcelona. Ell sí, que crec que va ser un punt de contacte important. Tots els altres, vull dir, en Guillem Frontera, jo, etc, quan vam anar a Barcelona, bé, hi anàvem simplement amb una tarjeta de presentació d'en Pere Quart. Jo vaig visitar n'Espriu, també en Carles Barral, que em va donar feina... Tot era un poc l'intel·lectual de províncies —que justament per això, perquè és de províncies, ha treballat alguns aspectes un poc més rigorosament que no els de la capital— que arriba i troba una gent que li dóna suport... I després ja una cosa duu a l'altra. Els mallorquins, sense que fóssim un lobby, que no ho fórem, si que practicàvem un cert suport mutu. Allà teníem bons amics, com en Jaume Fuster, na Maria Antònia Oliver, na Carme Riera, en Miquel Barceló mateix... no sé si a Barcelona férem d'en Palou a Sa Pobla o si resultava que érem molt bons, però anàvem fent. Jo et remetria a una novel·la d'en Guillem Frontera que reflecteix molt bé tot aquest ambient, i que és Rera els turons del record. Crec que és prou orientativa.

[...]

—Explica'ns un poc la teva esxperiència com a co-director de la col·lecció de poesia "La Sínia", per a l'editorial Daedalus.
—En Tomeu Barceló i en Jaume Vidal Alcover varen crear l'editorial Daedalus, que intentava omplir alguns buits que en el seu moment no cobria l'editorial Moll. Així, era plantejada una mica com a alternativa cultural. Tingueren alguns suports, no et sé dir exactament quins. Començaren amb una col·lecció que es deia "Europa" i que es va iniciar amb els Desbarats de Llorenç Villalonga. Varen crear també una col·lecció de poesia, que anomenaren "La Sínia", i ens posaren a Guillem Frontera i a mi com a directors literaris de l'assumpte. I bé, com que en aquells anys hi havia una certa precarietat de publicacions de poesia catalana, i no sempre eren encertades, i encara, a més, el mateix fet poètic anava un poc a la baixa en tots els sentits, doncs nosaltres, des de "La Sínia", ens poguérem marcar alguns punts a favor nostre, publicant alguns llibres realment esplèndids: el primer de Miquel Àngel Riera, Pomes a Nai, la primera traducció al català dels Four quartets de T. S. Eliot, el Calaloscans de Bartomeu Fiol, un Miquel Martí i Pol, El poble... Bé, fèiem el que podíem.

(Sebastià Alzamora: "Jaume Pomar: la mirada viscuda", Lluc (Palma), núm. 783, novembre - desembre del 1994, p. 15-19)

* * *

L'arteriosclerosi va impedir que Villalonga acabara La bruixa i l'infant orat, novel·la de la qual hi havia poca notícia. Feta entre el 1974 i el 1975, va quedar traspaperada i pròximament, amb un pròleg de Pomar i treballs de Pere Gimferrer, Josep Grimalt i Pere Rosselló, serà publicada per 3i4.

—Quina va ser la relació de vostès amb Llorenç Villalonga?
—Josep Zaforteza: Llorenç era company d'estudis d'un germà de ma mare, don Bernat Calvet. I després d'acabar la carrera de Medicina, tots dos van muntar un despatx a Madrid que no va tenir gaire èxit. I després, per recomanació d'un notari, vaig ser el seu misser, el seu advocat, Això devia ser el 1961, el 1962...
—Jaume Pomar: El vaig conèixer el 1962 o el 1963, quan va donar una conferència al Círculo Mallorquín sobre la seva concepció de la novel·la. Me'l va presentar Jaume Vidal Alcover i vaig anar a ca seva per fer-li una entrevista i em va convidar a anar els dissabtes a la tertúlia del Riskal.

—¿Com era aquesta tertúlia?
—J.P.: Això havia estat inicialment una tertúlia de metges. Hi anaven Villalonga, Vidal Alcover, Sanchis Guarner, Joan Bonet, el pintor Tarrassó, Sureda Molines, Llorenç Mollà, Baltasar Porcel...

—És curiós que un home de la seua ideologia fera tertúlies amb gent tan distinta, ¿no?
—J.P.: Un bon boxejador necessitava bons sparrings, i els que li anaven per la seva banda no ho eren.

—Per les referències culturals insòlites, Villalonga mantenia males relacions amb el món cultural oficial, ¿no?
—J.Z.: Sí, molt tibants. L'enveja era una de les causes. En una carta a la seva futura dona, en agost del 36, li diu: "Jo deixaré un nom literari dins d'Espanya, com Joan Alcover, i els altres no". És a dir, ells s'adonava que literàriament acabaria triomfant.

[...]

—La seua adscripció, en tot cas, era per convicció o per tradició familiar?
—J. Z.: Ell era un home de centre-dreta, i allò que va venir amb el 18 de juliol del 1936 ningú sabia exactament com acaba­ria. I els orígens falangistes del moviment no existien: ¿Franco era falangista el 18 de juliol del 36? No. Quan Llorenç i Miquel s'hi van apuntar, Falange no pintava res a Espanya. O quasi res.
—J.P.: Mallorca era un lloc en què, si comptem els vots, no havia arribat el 14 d'abril del 1931 ni el Front Popular del fe­brer del 1936. Aquest poble, pel caciquis­me si vols, votava de manera diferent que altres llocs. Aleshores, l'actitud de Llorenç Villalonga, jo la vull explicar en funció del caràcter defensiu que va adoptar tot el poble de Mallorca en quant a la guerra ci­vil. Veien venir, per exemple, avions de Barcelona que tiraven bombes i mataven la gent. Però, rarament, a la gent se li ocorria pensar que des de Pollença, on hi havia el portavions del Mediterrani, també sortien avions que bombardejaven Valèn­cia i Catalunya. Llorenç es va arribar a creure falangista en el seu moment i va arribar a creure que les seves interven­cions en la ràdio i els seus articles partici­paven d'una ideologia, cosa que, en el fons de tot, era un conflicte perquè ell era de procedència liberal, forjat en el liberalis­me i el racionalisme francès.

[...]

—I l'arribada de la democràcia, ¿com la conceptuava?
—J.Z.: Ho va veure amb bons ulls, encara que no es podia entusiasmar perquè un home de més de 70 anys és difícil que s'entusiasmi per res. Li va agradar molt que un ministre de Cultura d'UCD anés a ca seva, però ell deia que la política només donava disgustos.
—J.P.: Hi ha un factor molt important, i és que en el 1977 l'arterioesclerosi comença a afectar-lo d'una manera preocupant.

—¿Com veu el lector jove a Villalonga?
—J.P.: Com el millor novel·lista que ha donat Mallorca. Fent la biografia, he hagut de fer una sèrie de fonts orals i he trobat més reticències en les persones que ara te­nen 70 o més anys que en els que en tenen entre 30 i 50. L'actitud dels joves és bona.

—¿Villalonga i Pla es van conèixer?
—J.Z.: Hi havia correspondència entre ells, bastant, dissortadament desapareguda. A més, tenien una certa similitud d'enfocament de la vida.

—S'haurien enamorat. Amb Salvador Espriu va mantenir una correspondència...
—J.Z.: També desapareguda, per aquests drames que passen en la vida. Després de mort Llorenç, Espriu va demanar a Teresa Gelabert que destruís tota la correspondència que havia mantingut amb ell. Hi ha tres targetes d'Espriu donant les gràcies per haver-la destruït.
—J.P.: Espriu volia evitar que poguessin ser manipulades a posteriori.
—J.Z.: No volia passar pena perquè 30 anys després d'haver desaparegut les circumstàncies que justificaven uns judicis de valor sobre alguna obra literària algú ho retragués.

—¿Aquesta correspondència era en cas­tellà?
J.Z.: Sí, sí. I les dedicatòries de llibres que té Villalonga d'Espriu, també.

—Quanta obra de Villalonga queda inèdita?
—J.P.: La primera cosa que es publicarà és La bruixa i l'infant orat, una novel·la ina­cabada que pensava que l'havia perduda, que no la sabia acabar i que sembla que li va proposar a l'editor Joan Sales que l'aca­bés per ell. La novel·la segueix les carac­terístiques típiques del Villalonga de la da­rrera època: la seva por contra el món mo­dern, contra el progrés, la crítica de la so­cietat de consum, un cert ecologisme avant la lettre, assumir la protesta dels jo­ves perquè no volen menjar carn enllauna­da... I unit a tot això, hi ha com un des­plaçament del que ha estat el seu vell Bearn de la infància, que estava a Bunyola, després a Binissalem i més tard a Tofla. Tot desplaça cap a Campanet, un altre po­ble del centre, per fer una petit sàtira ben-humorada de Llorenç Riber. Apareixen al­guns personatges de la seva producció an­terior i la seva personalitat es divideix en­tre un nen petit i el narrador. I a banda d'a­questa novel·la hem trobat uns pastiches, una obra de teatre regional.

—Hi ha un dietari, ¿no?
—J.P.: Sí, de temps de guerra, i encara que han de passar uns anys valdria la pena pu­blicar-lo. S'han de morir algunes persones.

—¿Quants anys senyor Zaforteza?
—J.Z.: Jo no vull... No vull dir res.

—¿És cert que la relació amb Sanchis Guarner el va decantar pel català?
—J.P.: Ja escrivia en català abans. Ell, d'al­guna manera, devia descobrir els girs lingüístics a través d'una família noble. San­chis el que fa és reincorporar-lo i normalitzar-lo fins a un cert punt. La seva tragè­dia és no voler emprar 40 hores en l'estudi de la llengua.
—J.Z.: Crec que Sanchis va influir molt perquè mai li treia temes polítics sinó literaris. I això li va agradar molt.

(Miquel Alberola: "Villalonga inèdit: Entrevista a Josep Zaforteza i Jaume Pomar, hereu i biògraf de Llorenç Villalonga", El Temps (València), núm. 412, 11 de maig del 1992, p. 54-55)