I la paraula et neix, extasiada.

Enllà de l'aigua, creix damunt la terra
un horitzó de foc camí de l'aire.

Aire de mar i de foc, aire de terra,
de lent camí als meus ulls, si esdevé flama.

Terra del caminar cansat, donaves
aguait als ulls, repòs a la mirada
que et despullava fosca al llit de l'aigua.

Terra del caminar cansat, miraves
un horitzó de foc a la muntanya
lluny de la mar en calma, violada.

(Dins de l'obra Carisma del desert. Palma: Moll, 1987, p. 15)

* * *

Carisma viu de la parula encesa
arrecerada de la multitud
en un desert de set i de distàncies.

¿Es badarà un botó de rosa blanca
sobre l'arena més enlluernada
que aquest espill de mar quan bat enfora?

Vers el passat, una ombra esgarriada,
sola en la nit, guillotinava cambres
o vells secrets, talment una cortina
que fa sedàs de llum davant la vida.

Ni un himne de profeta ni una màgica
veu de sibil·la et diran el camí
potinejat pels bàrbars de l'angoixa.

La veu desfeta, lluny del plor, del dubte
en fa des d'ara una petita pàtria
on els coloms del cant, lliures, s'enfilen
tots consirosos d'una llum més alta.

Gener 1973

(Dins de l'obra Carisma del desert. Palma: Moll, 1987, p. 29)