Irene Polo no tenia estudis, ja que des de molt jove va haver de treballar per mantenir la mare i les dues germanes petites. La sòlida formació humanística que es trasllueix en els seus escrits és autodidacta. En els seus treballs periodístics mostra un especial interès per la literatura, l'art i la història, i un profund coneixement de la llengua francesa, que li va permetre sobreviure en els temps difícils de la postguerra fent traduccions a Buenos Aires. El 18 de juny de 1930 va signar el seu primer treball periodístic a la revista Imatges. Hi va col·laborar fins al 25 de novembre del mateix any, data en què la publicació va tancar sobtadament. Es tractava d'una revista setmanal en format foli i de gran qualitat formal, amb una compaginació agosarada i original, on les fotografies ocupaven un lloc rellevant, Irene Polo hi va publicar regularment; en ocasions, dos treballs per número. Escrivia articles sobre cinema, organitzats a l'entorn d'un rumor, una notícia o una anècdota protagonitzada pels artistes de moda i amb aquell sentit de l'humor que sempre la va acompanyar.

[...]

A La Rambla apareix per primera vegada la signatura d'Irene Polo, el 2 de novembre de 1931, en una entrevista amb Pío Baroja en un to de conversa informal sobre literatura i sobre la situació política d'Espanya i Catalunya. La Rambla era en aquell moment un setmanari en gran format on tenien gran importància les informacions esportives, que omplien la primera meitat de la publicació (el seu subtítol era «Esport i ciutadania»). De mica en mica, però, les informacions polítiques i socials van acabar per desplaçar els esports fins a convertir-los en una secció més. Les col·laboracions signades d'Irene Polo van publicar-se, en un principi, a la pàgina femenina de la revista; eren uns articles sobre moda molt particulars, que tractaven el tema amb ironia i ressaltant-ne el costat absurd. En un article s'escandalitza amb indignació fingida en sentir parlar de nudisme, que ella practicava.

(Glòria Santa-Maria i Pilar Tur. “Introducció” a La fascinació del periodisme. Cròniques (1930-1936). Barcelona: Quaderns Crema, 2003, p. 13-16)

* * *
 

Durant molts anys, la confusió provocada per la guerra i la sobtada nota que, el 1942, va aparèixer al diari argentí La Nación, anunciant la seva mort a 32 anys, ha envoltat la seva figura d’una aurèola de novel·la romàntica. Es deia que Polo s’havia suïcidat perquè Xirgu no l’havia correspost. Ara, però, amb la recerca de Glòria Santa-Maria i Pilar Tur, que han prologat i editat aquest recull d’articles, podem dir que la fi sòrdida i solitària de Polo a Buenos Aires té més elements en comú amb la de Stefan Zweig que no pas amb la de Werther. La riuada nazi-feixista va deprimir molts intel·lectuals europeus. Fins i tot en el cas de Freud i Max Reinhart, que van morir vells, es pot dir que va ser la decepció i la tristesa de l’exili el que els va donar l’última empenta. Polo, que llegint-li els articles ja es veu que devia ser una persona d’un sentimentalisme a flor de pell, va sucumbir a l’enyorament i la desesperança: “Ja has vist que el pobre Zweig s’ha matat amb la dona al Brasil, també tip d’Amèrica”, escriu a un amic en plena Segona Guerra Mundial, poc abans de suïcidar-se.

[...]

El primer que sorprèn de Polo, un cop conegut el seu periple biogràfic, és no trobar en la seva escriptura ni una gota d’amargor ni de cinisme; de l’amargor i el cinisme que, d’altra banda, sempre acaben acompanyant la lucidesa, la sensibilitat i el mínim d’escepticisme que es necessita per veure les coses amb una mica de claredat –com les veu Polo–. El seu vitalisme refrescant és, de fet, una característica força general del periodisme català d’entreguerres, que, havent estat escapçat en el clímax del reviscolament cultural iniciat a la Renaixença, no va tenir temps de fer-se vell i avorrit. Pel que Polo ens explica, es tracta d’un periodisme que beu de la vida barcelonina de l’època, “cosmopolita, intensa i brillant, molt diferent de la de Madrid, més burgesa i retreta”. I –és evident– també beu de l’esperança i de la il·lusió del moment. Això ho deixen ben clar els textos recollits en el llibre.

(Enric Vila. "Un periodisme «ripolinat»", Avui Cultura, 26 de juny del 2003, p. 13)
 

* * *
 

La periodista Irene Polo (Barcelona, 1908 – Buenos Aires, 1942) va ser una de les grans renovadores del reportatge a Barcelona, en els anys de la República. Una de les sèries que va escriure més impactants, que va sortir a La Rambla, explicava el conflicte social a les mines de Sallent, on s’havia declarat la república llibertària. Les seves cròniques van molestar molt els dirigents més radicals de l’anarquisme que la van amenaçar un cop i un altre des de les pàgines de Solidaridad Obrera. El gener del 1936, Polo es va incorporar com a agregada de premsa a la companyia de Margarida Xirgu, l’actriu que tenia enamorat Federico García Lorca. El 1936 era la por de la FAI. Quan la companyia es va dissoldre, el 1939, Polo no va poder tornar a Barcelona, per l’amenaça que representava el franquisme: havia estat republicana i catalanista. A Buenos Aires, va publicar unes quantes traduccions del francès i de l’anglès per a les editorials Losada i Sopena. Quan es va suïcidar, el 1942, tenia trenta-dos anys. La seva obra s’ha recuperat en el volum La fascinació del periodisme. Cròniques (1930-1936) (2003).

(Julià Guillamon. "Un cafè català a El Querandí", La Vanguardia. Culturas, núm. 877, 27 d'abril del 2019, p. 6)