–Anant a la vostra activitat docent, ha canviat molt l'alumnat des que us vau incorporar a la universitat, i en quins aspectes?
–Algun dels llocs comuns que circulen quan es parla dels universitaris d'avui és que arriben a la universitat poc preparats, amb un batxillerat deficient, i crec que això és parcialment cert, però que no és la cosa més important. Perquè la nostra preocupació, com a docents, no ha de ser com vénen de preparats els estudiants, sinó com surten formats. On hi ha el canvi més significatiu, tal com jo ho veig, és en l'actitud dels estudiants i en les seves expectatives. En l'actitud, perquè saben perfectament que es van preparant per aconseguir un ofici i una feina en una societat cada vegada més dura i competitiva. Deu ser per això que s'ha perdut aquell punt d'idealització que generava la universitat als que hi accedíem, i avui els estudiants hi van una mica com qui va a una acadèmia de les que ensenyen a conduir: hi van per aprendre competències i per treure's un títol. Això té, evidentment, un aspecte positiu, i és que són treballadors i disciplinats, però la passió intel·lectual no em sembla la característica preferent de molts d'ells. Quan jo era estudiant, per exemple, si hi havia un acte acadèmic i hi venia algun escriptor important, hi anàvem massivament; avui la preocupació preferent se centra a saber si un determinat tema val per a l'examen. […]

–Un dels vostres camps d'estudi ha estat el Modernisme. Com hem de situar aquest moviment en el marc de la nostra història cultural?
–El Modernisme va tenir un paper clau en el redreçament cultural del país, iniciat molts anys abans. El Modernisme va introduir en la consciència col·lectiva dues qüestions clau. Primer, que la cultura que «renaixia» –o es modernitzava– no era solament literària, sinó que afectava totes les branques del saber: el dret, l'arquitectura, la música, la filosofia, etc., que s'afirmaven i progressaven com a disciplines inequívocament arrelades al país. I, segon, que aquesta cultura era moderna, com ho eren les grans cultures nacionals europees; a l'avantguarda –heterodòxia inclosa– de la cultura europea. I així és com ho veien, a l'època, tant els de fora com els catalans. Aquest sentiment col·lectiu d'independència cultural, que encara no s'havia consolidat amb Pitarra o Balaguer, ho fa amb el Modernisme. En aquest sentit, i a grans trets, el Modernisme em sembla més important des del punt de vista de la sociologia cultural que des del punt de vista estrictament literari. Perquè, després, el Noucentisme va incorporar un major sentit d'exigència i rigor, però el pas ja s'havia fet. Des del punt estrictament literari, és a dir, de la creació d'una obra capaç d'expressar l'experiència humana, Carner, per exemple, és a molta distància de la immensa majoria dels autors modernistes. I quan encara avui algú diu que Carner parla de coses sense grandesa, confon els materials de l'argument –les senyoretes del passeig de Gràcia o les fruites saboroses– amb el sentit de l'obra, i ningú no es pot dedicar a la literatura si confon la descripció d'un paisatge amb una classe de botànica o de geologia. No podem confondre els materials conductors de la informació, amb la informació. Em temo que molts dels nostres professionals encara s'han format en uns plantejaments positivistes i veuen l'obra com a mer símptoma del pensament de l'autor, o de mirall del seu entorn, o del pensament de l'època.

–Parlem una mica del món de l'edició, que coneixeu bé. Cap a on creieu que evolucionarà, tenint en compte la velocitat dels avenços tecnològics que el modifiquen?
–No ho sé. Els avenços tecnològics, en principi, només puc celebrar-los. El problema no està en l'acceptació o en el rebuig de nous suports del text, sinó en la fiabilitat d'aquests suports. Recordo que va sortir, anys enrere, un CD que contenia les obres completes de Menéndez y Pelayo. Jo, que en tenia unes edicions bastant dolentes en paper, de la postguerra, les vaig llençar i em vaig quedar el CD, que em va costar, me'n recordo, trenta-cinc mil pessetes. Doncs bé, ara aquell CD no és compatible amb els meus ordinadors. Per tant, les innovacions tecnològiques em semblarien molt bé si els productors d'aquestes novetats no estiguessin canviant-nos contínuament el sistema per obligar-nos a comprar-ho tot nou cada vegada. A mi m'agrada el llibre, i el «bell llibre», encara més, però és evident que moltes obres les podríem consultar més còmodament si estiguessin digitalitzades i no ocupessin tant d'espai, però sospito que la finalitat última dels qui comercialitzen aquests productes no és fer-nos la vida més còmode, sinó fer-nos consumir més.

–Si el progrés tecnològic és un element que condiciona significativament l'evolució de la cultura, un altre és, sens dubte, el canvi demogràfic, especialment la forta onada migratòria dels darrers anys. Com preveieu que incidiran aquests canvis en la llengua i en la cultura catalanes?
–La pervivència de la llengua i la cultura catalanes té un mèrit enorme, perquè és fruit d'una tenacitat extraordinària de la gent i ha estat capaç de superar, en el passat, obstacles gravíssims. En el moment actual, la situació no es pot dir que sigui fàcil, tot i que hi ha aspectes en què és millor que en altres èpoques. Tenim l'ensenyament, tenim mitjans de comunicació…, però allò que podria posar-ho tot més en risc seria el nostre desarmament moral, és a dir, l'afebliment de la consciència de país i del valor de tot allò que conforma el nostre imaginari col·lectiu. Els símptomes que veig no em semblen alarmants ni comparteixo les visions apocalíptiques que de vegades algunes persones expressen en relació amb el futur del català, per exemple. És cert que, sense disposar de l'estructura d'un estat, tot plegat és més difícil. En tot cas, hem d'estar preparats per a administrar la nostra cultura amb una barreja d'intel·ligència i fermesa, en el marc d'una societat que es fa cada vegada més complexa i heterogènia.

–Enllaçant-ho amb això, quina seria la vostra definició de «cultura catalana»?
–Potser que distingim entre cultura catalana i literatura catalana. Des del punt de vista literari no hi ha res que identifiqui la literatura catalana si no és la llengua, perquè ni els temes, ni els motius, ni els recursos, no són singulars. Més encara, si un text literari té algun valor és justament perquè és universal. Per tant, l'únic que fa catalana la nostra literatura és justament la llengua. Dins del sistema literari català, d'altra banda, la influència del castellà és més aviat escassa: Marsé no forma part del mateix sistema que Joan Sales. Pel que fa a la cultura, però, l'abast d'aquest concepte és molt més ampli i la cultura feta per catalans, de la parla que siguin, forma part del sistema cultural del país.

–Creieu que el món de la cultura i el de la política viuen sovint d'esquena l'un a l'altre i es miren amb recel? No convindria potser fer més àmplia i més fecunda la intersecció entre tots dos, o més aviat són mons que es mouen en plans diferents i ja va bé que cadascun vagi pel seu cantó?
–Aquesta em sembla una reflexió interessant de fer i els diversos enfocaments tenen la seva part de raó. Però deixeu-me dir que aquesta «intersecció» de què parleu s'ha de concretar en una protecció, i no solament econòmica, de la cultura pels poders públics. Però la cosa que veiem és que si el món polític és extremadament vigilant amb el nomenament dels consellers d'Economia, ho és molt menys amb els de Cultura. I és que em temo que, en general, els polítics no tenen el sentit de la cultura gaire afinat; totes aquestes anècdotes de polítics que tenen lapsus, o que s'expressen malament, que a molta gent els fan gràcia, a mi em posen bastant nerviós. La idea que un polític només cal que sigui un bon gestor és errònia; evidentment, no poden ser experts en tot, però per a estar a primera línia s'ha de posseir un coneixement sòlid de la realitat, i la realitat va molt més enllà de la indústria i de les finances. D'altra banda, haig de dir que jo no em considero un liberal pur en el sentit de pensar que l'administració pública no ha d'intervenir per a res en la cultura i que aquesta s'ha de regir exclusivament per criteris de mercat; jo crec que l'estat té el deure de vetllar pel bé públic, i la cultura en forma part. Per això sóc partidari de la participació dels poders públics en el terreny cultural. Demanar intel·ligència en aquesta participació no em sembla demanar massa a un conseller de Cultura. Si les decisions culturals fossin determinades pels gustos de les majories, sense intervenció de cap poder públic, el Reina Sofía de Madrid no tindria pas el Gernika i, aquí, Miró o Tàpies serien molt menys coneguts. L'administració ha de tenir criteri en matèria cultural, i quan això es dóna, s'hi coneix, com quan Malraux era al capdavant de la cultura francesa. […]

–Finalment, com a intel·lectual cristià, com definiríeu l'aportació específica del cristianisme a la cultura universal?
¨La cosa que cal dir és que la cultura tal com l'entenem habitualment és una riquesa fonamental de la humanitat i, en aquest sentit, tot ens parla del que som i ens implica: Bergman o Fra Angelico, Isaïes o Baudelaire. Tot implica la meva consciència, també la cristiana. I, si té un signe cristià, aleshores l'obra d'art té, per a mi, un valor singular que potser no tindrà per a un agnòstic que no per ser-ho oblidarà la vàlua literària, poso per cas, d'Isaïes. Dit això, l'aportació del cristianisme és gran en molts aspectes de la nostra cultura: en el pensament, en la música, en la pintura, en la literatura... La Bíblia és un codi cultural sense el qual gran part de la cultura occidental no és intel·ligible. També és veritat que en els nostres dies la presència pública de la cultura cristiana és menys visible que en segles anteriors. La nostra societat s'ha fet més diversa, més heterogènia, però això també ha llimat en part la virulència de les disputes d'altres èpoques entre creients i no creients, i segurament ens ha fet a tots una mica més dialogants. I això és bo.

(Miquel-Lluís Muntané: "Ramon Pla i Arxé, l'humanista polièdric", Serra d'Or, núm. 609, setembre de 2010, p. 11-15)