—També xoca que sigues probablement un dels poetes valencians més valencià. Vull dir que on tu estàs eres el poeta valencià, mentre que hi ha altres poetes de València que estan molt integrats en altres territoris, fins i tot a Catalunya, però tu sempre has mantingut un poc esta qüestió del teu valencianisme […]
—Jo sóc com sóc i qui sóc, i sóc i em sent d'un lloc. Són els altres els que em veuen així, potser pel tractament literari que faig de la llengua literària, pel meu tarannà vitalista, per la meua manera de parlar, i per la meua visió súdica, mediterrània, o oriental de la vida, que ha dit Manuel Forcano. Jo, a Catalunya, també em veig del sud. Com he dit sovint, la meua llengua literària naix de procurar una síntesi harmònica entre la llengua oral viscuda i la llengua escrita dels clàssics. No oblidem que a la Safor la llengua està encara avui ben viva, tant a nivell popular com culte.

–Ja, però de la mateixa forma que Ponç Pons és un poeta de les illes o Derek Walkott és un poeta jamaicà, tu eres un poeta valencià...
—Sí... de la Safor, de la Drova.

(Ricard Bellveser: Fragment d'entrevista dins les jornades dedicades a Josep Piera amb motiu del cicle «Escriptors valencians actuals. Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2011)

* * *

—Han passat trenta-quatre anys des de la publicació del seu primer poema en català a l'antologia Carn fresca (1974), però en fa quasi quaranta que tenim notícia de Josep Piera escriptor. No li produeix vertigen mirar cap enrere?
—En part sí, i en part veus que has aconseguit fer real el somni, que era poder viure com volies, com un escriptor. El que passa és que mirar des de l'últim tram sempre produeix aquest vertigen del que s'acaba, però la satisfacció alhora de veure'n el recorregut.

—Que vostè es considera que ja està al final del camí...?
—Sí. Al començament del final.

—Diga'm, així en fred, si pot fer un esforç de recapitulació, quina ha estat la seua més gran satisfacció literària en tot aquest temps.
—És difícil... N'hi ha fites, que en el moment de la seua vivència són una satisfacció, com per exemple haver guanyat el premi Carles Riba de 1979 amb El somriure de l'herba. La prova és que, després d'això, no m'he tornat a presentar a cap altre premi de poesia. Després, l'obtenció del premi Josep Pla de 1981, amb El Cingle Verd; i especialment, perquè en tinc un record feliç, el Josep Vallverdú (1994) amb El paradís de les paraules. Ben pensat, la publicació de cada llibre, tant en vers com en prosa, ha estat una fita, perquè ha marcat un abans i un després.

—I en el sentit contrari, em podria reconèixer alguna decepció important en la seua trajectòria com a escriptor?
—Una sensació de fracàs? La vaig sentir amb un llibre del que, per altra banda, n'estic ben content, Els arrossos de casa (2000), que esperava que tindria molta eixida, i no. L'èxit no va ser el que esperàvem ni els editors ni jo. Va ser un fracàs editorial tant en l'edició catalana com en la castellana.

—No està ben vist en l'ofici literari que un s'endinse en facetes que no li pertoquen, no creu?: que un novel·lista escriga d'història, que un poeta parle de cuina. No creu que és malsana tanta ortodòxia?
—Tota ortodòxia és malsana. Però, què hi farem! Sembla que hi ha una necessitat general d'encasellar cadascú, i si te n'ixes de la cistella, els altres et veuen com un intrús. Potser siga això. O no. L'opció que vaig adoptar de tindre un peu dins i l'altre fora del món literari i editorial m'ha permés una visió distant de com funcionen aquestes coses. Perquè qui n'està lluny, aquest món el viu d'una manera, diguem-ne, idealista. Jo he defensat l'escriptor que treballa per fer valer la seua obra, però després també he pensat que els llibres s'han de defensar ells mateixos, i això no resulta fàcil, perquè de la mateixa manera que, a l'escriptor, li plau el tracte directe amb el lector, al lector li cal la icona de l'escriptor viu, i l'editor demana la teua imatge i l'esforç de promoció. […]

—En quin moment comença la seua relació amb el grup de poetes catalans (Ramon Pinyol, Xavier Bru de Sala, Maria-Mercè Marçal...)?
—Els conec l'any 1976, en el que considere que és una gran fita: la cloenda de l'àmbit literari del Congrés de la Llengua Catalana, a Gandia. Ací es barregen moltes coses. Ací conec la nova alenada d'avantguarda barcelonina com Vicenç Altaió i Xavier Bru de Sala, que fins i tot es quedaren a dormir a casa meua a la Drova; conec escriptors que humanament em fascinaran, com Maria Aurèlia Capmany i Jaume Vidal Alcover. S'està fent a Vic la revista Reduccions i Lluís Solà, en el bar de la Drova, em demanarà uns poemes per al número 1. A partir d'allò vaig veure un món de vitalitat entusiasta. Hi havia un ambient fantàstic...! D'ací vindran els meus primers contactes amicals amb Barcelona.

—Fixe's que estem parlant de noms que s'ha demostrat que han tingut un pes important en el que ha estat la literatura de les últimes dècades.
—Molt interessant també era el fenomen heterodox mallorquí. No s'ha analitzat prou bé el moviment literari avantguardista de Mallorca, amb edicions efímeres i personatges com Biel Mesquida, Josep Albertí, Àngel Terron... […]

—Arriba un moment en què no s'entenen els llibres de Piera si no és des d'aquest mecanisme de qui se'n va, coneix altres llocs, i torna al seu refugi personal per a contar-ho. Així s'han anat fent pràcticament tots els seus llibres de prosa, des d'Estiu grec (1985). És que vostè no sap escriure sense eixir de casa?
—És un desig des de l'adolescència, quan només volia anar-me'n lluny. Quan mon pare em preguntava què volia, li contestava que volia «anar-me'n», però aleshores descobrisc que el sentit del viatge és anar-se'n i tornar. Això sempre ha format part de la meua curiositat infinita, de la meua manera de concebre la literatura i la vida. A partir del meu primer viatge a Grècia, m'allibere de la gàbia i vole, o navegue mar enllà. Jo, que em considere un escriptor sensualista, sensorialista, a partir d'ací note un canvi. Com a poeta em preocupava pel meu món interior, però a partir d'un moment determinat descobrisc que la meua sensibilitat ha de copsar l'exterior, que no puc estar tancat dins de mi mateix. Les meues fantasies i les meues il·lusions anaven i van més lluny. Ser mediterrani, per exemple.

–I Josep Piera va decantant-se aleshores, progressivament, cap a la prosa.
—Alguns pensaven que me'n passava a la narrativa, i per això vaig dir allò de «la prosa del poeta» i comence a reivindicar Manent i Pla i Sagarra amb fermesa. A partir d'aleshores, a Barcelona no se'm veu sols com un poeta del grup del Mall. M'estava plantejant una narrativa diferent.

—I li funciona, aquella fórmula de la prosa del poeta.
—Em va bé, perquè sempre he entès que la poesia és una cosa que no es pot convertir en una grafomania, i jo volia dedicar-me a escriure. Llavors buscava ser la càmera que mira l'exterior des de la pròpia sensibilitat, i n'absorbeix i refà els paisatges. Feia anys que l'avantguarda i el surrealisme m'havien deixat d'interessar. Havia descobert els poetes àrabs, havia llegit poetes xinesos i japonesos, i havia anat fent-me una casa o cambra pròpia al meu aire. Descobrisc aquesta via nova d'escriptura i em trobe tan còmode, tan jo...! […]

—A vostè li agrada l'intimisme que és capaç d'assolir un poeta, però dit amb l'expansió del llenguatge d'un narrador. M'equivoque?
—La poesia, la considere perfecta per a coses especials. O excepcionals. La prosa, la puc treballar a diari, i pastar-la amb els fangs de la vida quotidiana. La finalitat serà la mateixa, perquè es tracta de compartir seduccions amb el lector; en un cas, des de la brevetat intensa, i en l'altre, des de l'expansió continuada i subtil. Això exigeix a la poesia emoció, reflexió o lluminositat. Amb la prosa em trobe còmode, perquè arribe al fons del que vull. […]

(Maria Josep Escrivà i Vidal: "Josep Piera, de la frescor de la carn a l'espiritualitat mística", L'Aiguadolç, núm. 35, tardor de 2008, p. 81-100)