Autors i Autores

Paulina Pi de la Serra i Joly
1906-1991

Antologia

«Quan la mare morí, Emma va tallar tots els clavells de casa per portar-los-hi al cementiri, cosa que les seves filles no pensaren a fer mai.

»La portera, els veïns, tothom estava per ella. El més bonic del cas és que després d'escarrassar-se tot el sant dia treballant, sempre la trobava neta i endreçada. Jo, veuràs, com que anava a la fàbrica i allí no mirava prim, tornava de vegades brut i enllardat. "Viens ici cochon", em deia ella. Posava una olla d'aigua al foc i em rentava de dalt a baix, em tallava les ungles de les mans i dels peus, em pentinava. Res, si a tot això li afegeixes el molt que sabia d'estimar, comprendràs que en tot Terrassa no n'hi hagués un altre tan feliç com jo.

»Quan sortíem al carrer anava feta una senyorassa. Tenia un abric de pells que era l'admiració de tothom. Un dia que ens passejàvem per Barcelona, passà la vídua Selva i féu aturar el cotxe per admirar-nos. Es quedà tan parada que ho comentà amb un amic meu. "Renoi el Nin, quina dona que es porta!".

»La veiessis fangar, pensava jo! Ja que has de saber que aquella mateixa persona que anava tan mudada i es feia admirar de tots, quan anàvem a l'hort que teníem a la Tarumba, es posava uns esclops i fangava com un hortolà. Au, allí un solc de patates, un altre de raves, més enllà les cols. Com que havia estat pujada al camp en sabia totes les tasques.»

Mentre el Nin parla, m'és fàcil evocar la figura d'Emma. Cal haver viscut a França per saber com les virtuts burgeses pròpies de la raça són sòlides en les dones del país, sobretot en les de Bretanya i Normandia, sempre arrelades a la gleva i a la casa, siguin les que siguin les circumstàncies del seu fat. Totes les Emmes d'aquelles terres somnien en la caseta i amb l'hortet quan més graons davallen... la del nostre amic, més sortosa que moltes d'altres, va trobar un home bo.

La veu de Martí em desvetllà...

–Les coses bones, és clar, no duren. L'Emma sols em va durar onze anys. Onze anys que passaren com un sospir.

«Va agafar una bronquitis intensa i no hi valgueren ni metges ni medecines. De remeis i de xarops si li'n vàrem fer...! La pobra es passava les nits tossint amb una tos que li arrencava les entranyes i a mi em foradava les orelles. L'un i l'altre no dormíem ni un quart.

»Varen començar les injeccions; era una pena veure punxar aquella pell tan blanca, tan fina... Els mateixos metges estaven admirats. "Nin –em deia l'Ullés–, aquesta dona té unes venes de nina, no hi ha manera d'agafar-li'n cap".

»La pobra Emma ja ho veia, que es moria; ella, que sovint m'anomenava papa, ara em deia: "Papà, papà, je mouriré". "No, dona, no –responia jo fent el cor fort. Ja ho veuràs, com et posaràs bona i seré jo el que passarà al davant." Però amb això sí que no hi volia saber res. Des del primer dia em digué sempre que volia ésser la primera en anar-se'n a l'altre món.

»Es morí, i morta i tot, feia goig encara. Vaig voler que li posessin (ma germana t'ho diria) aquell abric de pells tan bo que ella recatava tant. Ara sí que semblava de porcellana. Si no em treuen d'allí la faig malbé a abraçades i petons. Tot era mirar a aquell bagul tan estret amb ganes d'inquibir-m'hi...

»Vaig quedar sol i vern, desemparat, no sabia fer-me a la nova vida. Passaren uns mesos i les nostres clavellines floriren de nou. Llavors vaig recordar-me d'una cosa: Emma en el temps en què portava flors a la meva mare m'havia dit: "Jo prou li porto els clavells, en canvi, estic segura que quan jo em mori tu no et recordaràs pas de portar-me'ls a mi..." Sí?, em vaig dir. Ja ho veuràs, si te'ls porto. Jo que agafo unes tisores i "ris-ras", arraso les clavellines. Als testos no n'hi queda ni una. Llavors amb el pom a la mà, ala, ala, cap al Cementiri Nou falta gent, que, com tu saps, no és una mala caminada. Malviatge! Arribo i trobo la porta tancada amb balda i forrellat. No era pas cas de tornar amb els clavells a casa, eren per a Emma i jo volia complir. Inspecciono el lloc, veig una olivera arran de tàpia, m'enfilo dalt, d'allí a la paret... Au, un salt i ja hi som. Tot seguit vaig trobar la tomba. Després de llevar-me la gorra i resar un parenostre, jo que hi clavo un ganxo que portava, i amb una cinta hi lligo els clavells. Té, em deia entre mi, mira si em recordo de tu o no me'n recordo...

»El treball el vaig tenir per tornar a sortir del cementiri, pensava que m'hi hauria de quedar fins l'endemà. Quan, a còpia de fatigues, vaig poder sortir enfora. Just al moment que acabava de saltar, vingué una pedregada que ho arrasà tot i em deixà xop com si m'hagués ficat en un safareig. No sé si els clavells conservaren gaires fulles...

El Nin ha callat; jo també resto silenciosa i entendrida. No sé si m'impressiona el relat o la manera de contar-lo. Aquest gran romàntic de Martí sap dir les coses sense esgarips, amb una sobrietat digna d'un clàssic.

Voldria dir-li alguna cosa, però tinc por de les meves paraules. Les tres de la matinada sonen al campanar, bon moment per alçar-me. Li allargo la mà i amb la veu una mica prima dic simplement «Bona nit, Martí...».

(Final del relat "Història d'Emma", a Història d'Emma i altres contes. Barcelona: Edicions del Núvol, 2018)