ARA LA PEDRA ÉS PEDRA

(a Antoni Miró)
 

Ara la pedra és pedra; cap record
no pot trencar la llum i l'ombra i l'aparença
ni pot guarir ferides tan pregones
com aquest mar de cendres i els coltells
arran del llavi i la basarda al pit
i el boscam eriçat de falsos mots.
La pell i els ossos i els cabells no poden
acceptar l'enrenou de les aranyes,
la solitud del corb, l'òliba fosca
o el buit irremeiable de l'absència.
Sota el cel ofegat quin sol o quina boca,
l'aspra geniva i la pell esguerrada,
llengua de fang i rosegades ungles.
Només la solitud de l'evidència
del temps perdut al laberint grotesc
d'un fals desig i unes paraules fosques.
Només la solitud de l'evidència
d'haver-hi estat els favorits del déus,
ara ofegats en el boscam metàl·lic
d'aquests ulls follament enverinats.

(Del llibre L'heura del desig. València: Fernando Torres, 1985)
 

* * *

LENTAMENT ES DESSAGNA EL VIOLÍ

(a Joan M. Monjo)
 

Lentament es dessagna el violí
obri la boca seca i s'estremeix
en un esglai final sota la pluja
llarga de sols ferits i de tenebres.
Paisatge de cadàvers insepults,
ocells i flors sobre la terra morta
alaferits es belluguen sense esma,
mentre flameja el dubte i la buidor
s'arrecera a les conques abatudes.
Sent la tremor de totes les derrotes
i alene el baf de la por i la ràbia.
No veig el sol i em passege somnàmbul
per corredors de capvespres incerts;
incertes llums i cossos epilèptics
caminen sols per anys inacabables.
Ni els oig, ni els veig, ni vull saber qui són;
com un cargol m'endinse en mi mateix,
encerclat de silencis i corals.

(Del llibre L'heura del desig. València: Fernando Torres, 1985)
 

* * *

COMENÇAMENT SENSE FINAL

Començament sense final totes les morts perquè tot és principi sense espera qui parla de futur boca de serp? Tan lentament marcades cartes per savis fetillers petges subtils fogueres d'artifici que poc a poc s'empassen sense brases llum i so la mort que recomença dia a dia sota la cella espessa del teu ull el destí edificat en la seua supèrbia porta sense retorn sobre les ones i encara el cos que serpeja a la cintura el suau entrecuix molsosos llavis els pits adelerats quin raig de sol l'esguard humit o els llavis la boca tremolosa insospitades mans insistents de silencis multiplicat desig és tot el que esperaves? A trenc d'alba ens menteixen els rellotges i a l'horabaixa creix l'escuma grisa de les boques fingides.

(Del llibre Fronteres. Alzira: Bromera, 1994)
 

* * *

COM EL GAT TINC SET VIDES

Com el gat tinc set vides o set morts,
Onisa, Onisa, Onisa. He recobrat
entre els fragments sollats de la desfeta
antiquíssims retalls oblidats o perduts:
ara un pitxer, un càntir, una flor
o l'ansa d'un setrill, una cançó,
la font de Partagat, els dits inhàbils
en l'aigua freda i dura com el vidre,
la melodia humil sobre la pedra,
la vella molsa d'anys, vell viatger
que renaix sobre el temps i les fronteres,
entre la pols daurada de l'oblit:
en aquestes muntanyes poderoses
floreixen els lilàs sobre les roques
i llancen flamarades el geranis.

(Del llibre L'oblit. Barcelona: Edicions 62, 1996)
 

* * *

UMATILLA VALLEY

el sol marcit d'agost
s'acarcanya a la terra rogenca
i els búfals emigraren ja fa temps cap al nord
beus tristes membrances d'innombrables derrotes
camins petjats abans
per àgils cavallers de pells lluents
moren als horitzons de la massacre
i tu germà t'aixeques amb sang de rituals antics a la memòria
i tu germà t'aixeques
senyor de plors i dol i de venjança
t'aixeques sobre els morts i la desfeta
sobre el límit darrer de les paraules
i alces preguntes roges
cremes naus d'impotència
balles tot sol la dansa de les àguiles
i moren als teus camps
les enreixades flors d'andré breton.

(Del llibre L'heura del desig. València: Fernando Torres, 1985)
 

* * *

L’OBLIT

De quin temps i en quina terra, quants mons
són suficients per fer un món, quants sols
per un estiu daurat d'estremiments?
No hi ha cançons per als cors fugitius.
S'han esvaït els llums, la tremolor a penes
en els camps torturats i en la pell eriçada.
Aquest és el destí i el signe de l'espècie,
el temps de les llepasses i esbarzers,
de la pell cristal·lina de la serp
que es desperta en el niu i aixeca el cap,
amb els seus ulls de vidre, amb el seu marbre fred
i amb l'atzagaia negra i onejant.
No hi ha cançons per als cors fugitius.
Són cants de son oblidats i confusos
de més enllà del temps o del dolor
que a poc a poc espurneja les síl·labes
d'un desesper que és dura coneixença.

(Del llibre L'oblit. Barcelona: Edicions 62, 1996)
 

* * *

L’ARREL QUE T’HABITA

Tornes al lleopard que t'allibera
desig i afany
i creus i vius
toques la pluja el blat
l'arrel dels ametlers
veus l'ull foll del crepuscle
el teulader que esquinça
la vella pell de l'alba
i gira el món amb tu
tot un sota les pedres.
Vens dels morts
i tornes a la vida
i rius i cantes
i et sents lliure.

(Del llibre L'heura del desig. València: Fernando Torres, 1985)