ACTE PRIMER

Dues reixes parteixen l'escenari entres cambres desiguals, la del mig sensiblement més estreta que les dues laterals. Dues partes blanques tanquen l'escena pels costats. Al fons una cortina fosca i molt aplomada, que corre al llarg de tot l'escenari. A cada una de les dues cambres més grans hi ha un banc de fusta, molt curt de potes, adossat a la paret. Un banc més petit a la cambra central. A cada cambra lateral hi ha un home i una dona encara joves. L'home de la cambra de la dreta, FABI, gairebé ajagut a terra, i la dona, SELENA, agafada a les reixes, miren cap a la cambra central, on hi ha un altre home, NO, estirat, en actitud de dormir. Al seu costat, també per terra, mig plegat, un periòdic. L'home de la cambra esquerra, BRET, i la dona, ELIANA, també miren cap a l'home, ella mig agenollada, ell dret. Al fons de la cambra de la dreta, assegut a terra, immòbil i absent, un xicot. Una noia en la mateixa positura, ocupa el fons de la cambra de l'esquerra.

El teló s'aixeca sobre un silenci que es prolonga un minut.

BRET: És mort?
FABI: No, sembla que dorm.
BRET: Mai no havia dormit, fins ara.
ELIANA: El veig molt quiet.
FABI: Dorm.
ELIANA: No sento que respiri...
FABI: Mou una mica els llavis.
SELENA: Potser agonitza...
FABI: Seria una agonia molt llarga.
BRET: Però un dia o altre s'ha de morir.
FABI: Per què? No ens podem morir nosaltres abans?
ELIANA: Som més joves
FABI: També és jove ell. No se sap l'edat que té.
BRET: (S'estira per terra, per estar més a prop de l'home) Si es morís...
ELIANA: Seríem lliures.
FABI: Mai no serem lliures. Hi ha les reixes...

Tots se les miren i hi ha uns segons de silenci. Després tornen a mirar l'home. BRET treu el braç per entre el reixat i intenta, sense aconseguir-ho, de tocar l'home.

BRET: No hi arribo.
FABI: Mai no l'hem pogut tocar.
BRET: Ni ens hem atrevit a tocar-lo.
ELIANA: A vegades penso que si goséssim... si poguéssim tocar-lo, tot això s'enfonsaria.
SELENA: (Tractant de sacsejar les reixes). Són unes reixes sòlides.
BRET: (Renuncia a tocar l'home i s'asseu per terra). Més sòlid és el nostre temor.

NO canvia de positura

SELENA: S'ha mogut!

Tots es queden observant-lo.

FABI: Ja us ho deia, no és mort. (Es posa dret, sense allunyar-se de les reixes.)
BRET: M'agradaria tenir un bastó, un objecte per colpejar-lo.

Mira cap dins de la seva cambra. Idèntic moviment en FABI i SELENA.

FABI: Un bastó? (Avança cap al banc.) Qui sap si una pota de banc... (Se n'apodera.)
SELENA: (Que corre cap a ells.) Què vols fer, Fabi?
FABI: El podríem colpejar amb una pota a través de la reixa...(Forceja per arrencar-la del banc.)
SELENA: No, Fabi, no!

ELIANA s'ha assegut al costat de BRET i tots dos segueixen l'escena de l'altra cambra.

FABI: Per què no? Bé hem d'intentar alguna cosa... Fa molt de temps que no hem intentat res.
BRET: Mai no hem intentat res de debò.
FABI: Cal aprofitar que dorm. Qui sap quan tornarà a adormir-se!
BRET: Ho hem de fer, sí. (S'aixeca i s'apropa al seu banc.)
ELIANA: (Que el segueix). Jo t'ajudaré.
SELENA: Sou bojos? No sabem què pot passar.
BRET: Mentre passi una cosa o altra...
FABI: És que no estàs cansada de reixes, tu?
SELENA: Sí. Però això desconegut...

Tots suspenen els seus moviments.

BRET: (Que s'apropa de nou a la reixa.) Desconegut?
SELENA: Sí. No heu pensat que tot podria empitjorar?
FABI: No. Res no és pitjor que estar empresonat.
SELENA: Qui sap! La mort... Ens podria matar.
BRET: No si el matem primer.
SELENA: Però, i si només el ferim?
BRET: Tampoc no ens pot fer res. Ens necessita per existir. Sense nosaltres no seria res, no seria ningú.

(D' Homes i no, 1959)

* * *

—Endavant, endavant! — cridava.

Nosaltres ens arrossegàvem per sota la riba, darrera la pila de morts.

—Endavant!

Però els fugitius ja estaven a punt de desbordar-nos. Les metralladores, des de llurs indrets privilegiats, els segaven com un camp de blat. El nostre oficial, envaït per una còlera suïcida, es posà dempeus. Exposat a les bales, sense preocupar-se’n, cridava, insultava...

Alguns homes s’havien aturat i atacaven els tancs amb botelles explosives. D’altres descarregaven sobre les dures closques de metall tot llur arsenal de bombes de mà.

Jo no havia vist mai una confusió semblant. Un dels tancs, tocat, es quedà clavat on era i començà a fumejar. Els altres prosseguiren llur causa. També nosaltres, ara, ens disposàrem a córrer. Darrera els tancs, enmig d’un núvol de pols, feia la seva aparició la infanteria enemiga.

Els oficials que comandaven les primeres línies d’assaltants se’ns reuniren. Entre dos d’ells i el nostre tinent hi hagué un intercanvi ràpid i irat de paraules. Tots tres semblaven massa excitats per a pensar a protegir-se, i un alferes, un home barbut i sòlid, de sobte, quan anava a parlar, va quedar-se amb el gest penjat. Després, s’esfondrà de bocaterrosa.

Un comissari acudí corrents.

—Cal avançar! —cridà—. Les ordres són d’avançar!

Darrera unes pedres hi havia un grup d’homes. De tant en tant, un d’ells abandonava la magra protecció i s’atansava als tancs. Queia. Els altres retrocedien una mica i repetien la maniobra. Tenia quelcom de fascinant. Els tancs, a poc a poc, acabaren cedint a aquella obstinació. Ja només en quedava un.

En les línies enemigues que seguien pogué observar-se un moment d’indecisió. Això ens enardí. Les nostres forces, però, havien sofert pèrdues considerables, i davant nostre es dreçava tota una muralla d’homes. Però ja arribaven novelles onades de companys, sortits no sé d’on, tinguts en reserva en qui sap quines altres trinxeres, perquè tot aquell sector era una veritable ciutat subterrània.

Reforçats per aquesta sang fresca, anàrem els uns a l’encontre dels altres, moguts per un impuls irresistible que ens feia cridar com damnats. Les metralladores ara havien emmudit. L’artilleria batia encara el camp, però els projectils queien lluny, sobre les trinxeres. Nosaltres érem en terra de ningú i avançàvem amb la baioneta enfilada al capdamunt del fusell, lleugerament marejats per una estranya, dolça i horrible excitació. Al nostre darrera se sentiren amenaces, i uns trets, però no vaig pas girar-me a veure què passava.

Entràrem en contacte. Mai no havia ni sospitat l’horror d’un combat cos a cos. Entre una barreja indescriptible de cossos i pols i crits i gemecs, portàvem a cap, uns i altres, la gesta carnissera. Es feia difícil de distingir entre amics i enemics, però una mena d’intuïció exasperada ens duia a colpejar, a ferir en bon indret. [...]

(De Cendra per Martina, 1965, p. 104-105)