Comentaris d'obra
"A L'edat d'or, Francesc Parcerisas aconsegueix d'escriure, d'una manera extraordinàriament remarcable , el que Dolors Oller anomena "una poesia de l'experiència de la quotidianeïtat". L'edat d'or és la continuació, la consolidació i la consagració d'un camí parcialment encetat a Vint poemes civils i present, de manera més o menys evident, al llarg d'aquest 18 anys de carrera poètica. Amb el distanciament estètic que prové de l'ús de la tercera persona (una mena de síntesi entre la lírica i l'èpica, apresa de Kavafis i de Cernuda, entre d'altres) Parcerisas, subjecte narrador, ens lliura unes reflexions morals de primer ordre sobre la vida i la realitat que ens envolta, des de la perspectiva dels quaranta anys. En una entrevista recent, l'autor ho ha resumit d'una manera bellíssima: "El poeta encara pot parlar a favor de la felicitat, però ha de dur un màxim d'exigència a la seva obra, ha d'aprofundir en la seva experiència del món, i ha d'aprofundir en els recursos de la llengua i de l'estil. Cap obra d'art no existeix si no és en virtut d'allò que materialment és i, per tant, només en la riquesa, en la complexitat, en l'humor o en la intel·ligència del poema, és a dir, de la seva construcció formal, podrem trobar aquesta comprensió autèntica que dóna sentit al món." L'ingenu "art com a comunicació" dels seus primers llibres ha donat pas a l'art com a rigor i passió, les dues característiques de la gran poesia del Mediterrani, de la poesia d'un Montale, un Vinyoli, un Kavafis, un Pessoa o un Cernuda."
(D. Sam Abrams. Fragment del "Pròleg" a Triomf del present. Barcelona: Columna, 1991)
* * *
"Podríem dir que totes les literatures del món tenen clàssics de dues menes: còmodes i incòmodes. I és que els escriptors, un cop assolit un determinat nivell de significació dins la història de la seva literatura, tendeixen a ser convertits pels seus conciutadans en símbols de tot un seguit de coses amb les quals, no ho oblidem, no necessàriament s'han de sentir identificats. I això, gairebé sempre, no se'ls perdona. A tothom li agraden els clàssics que, a part de tenir un pes literari innegable, estan carregats de virtuts cíviques i patriòtiques i es poden fer servir com a símbol sense cap por d'efectes secundaris. Els altres incomoden.
Dic això perquè vivim en un país que té una especial tendència a oblidar que entre els deures de l'escriptor mai no hi ha hagut el de menar una vida exemplar ni el de ser un tipus simpàtic. De clàssics incòmodes, en tenim potser més que dels altres, i això ens hauria de fer especialment receptius a la veu dels clàssics incòmodes d'altres cultures.
La literatura nord-americana, que no ha parat des dels orígens d'inventar-se a si mateixa, de crear un món de referents propi alhora que creava un país, acostuma a sentir una certa incomoditat davant la figura d'Ezra Pound, figura complexa —poeta, però també assagista, crític literari, traductor (d'anglès antic, japonès, xinès, egipci i provençal)— i més controvertida per les seves simpaties pel feixisme italià que no pels continguts indiscutibles de la seva obra. Però si pensem que Ezra Pound ja va pagar prou pel seu posicionament polític, sent tractat com presoner de guerra, declarat boig i internat en un manicomi després de la guerra, caldrà que deixem això de banda per fixar-nos només en la seva poesia.
Els Cantos d'Ezra Pound són una obra complexa, escrita al llarg de més de cinquanta anys i que aspirava a ser una Odissea o una Divina Comèdia dels temps moderns l'obra magna d'un erudit que, angoixat pels canvis socials i per la decadència de la cultura humanística davant el pragmatisme, lluitava per explicar la seva època. Els XXX Cantos que Francesc Parcerisas ha traduït corresponen a les trenta primeres composicions dels Cantos i contenen ja tota la riquesa i complexitat que caracteritzen l'obra de Pound. Riquesa i complexitat, no cal dir-ho, que suposen una especial dificultat a l'hora de traduir-la.
Els Cantos funcionen com un mosaic, amb fragments de creació i de traducció, amb múltiples referències culturals i cites, canvis de registre que van des del líric al vulgar, des de l'èpic a l'intimista, i una voluntat general d'establir les bases d'una tradició literària inexistent. Pound va ser un autor pont entre la tradició europea i la nord-americana, que va voler fer seva la tradició cultual grecollatina, enllaçant la poesia llatina amb la trobadoresca, i aquest amb el renaixement italià i el segle d'or espanyol.
A l'ombra d'aquest univers complex, el traductor ha de saber maniobrar, adaptar-se a un entorn canviant, ser fidel a una arquitectura difícil i acceptar, finalment, el desafiament que suposa fer arribar al lector català aquesta obra. Saludem, doncs, aquesta traducció de Un esbós de XXX Cantos, d'Ezra Pound, que ha dut a terme Francesc Parcerisas."
(Pau-Joan Hernàndez. "Sobre l'obra Un esborrany de XXX Cantos, d'Ezra Pound, traducció de Francesc Parcerisas", 2001)
* * *
"Aquest darrer [L'edat d'or] és un llibre clau no sols en l'evolució de l'autor --canonitzat per uns i altres arran de la seva publicació--, sinó també, sense perill d'exagerar, en la de tota la poesia catalana més recent. Encara avui, el recull més representatiu del tipus de poesia de l'experiència que tanta incidència té d'uns anys ençà a casa nostra. Al darrere, però, hi ha una obra conscient on els riscs expressius, la multitud de registres i tantes troballes disperses, a vegades en un estat tan embrionari com es vulgui, expliquen per què s'ha pogut escriure un llibre tan bell com aquest."
(Jordi Llavina. "Francesc Parcerisas: poemes d'amor i de guerra", dins Les veus de l'experiència. Barcelona: Columna, 1992)
* * *
"Homes que es banyen (1970) [1966-1967] és molt representatiu dels dubtes i les inquietuds del jove poeta, perquè mostra de forma concentrada els diversos camins seguits: la preocupació per la vida moral, personal, com una crònica de l'adquisició de l'experiència; el descobriment de la cultura: escriptors i pintors que configuren uns exemples i unes referències de la relació sensible amb l'existència, i que és un ventall prou ampli, que abasta des de César Franck i els "Beatles", fins a Brueghel el Vell i Van Gogh, passant per Ezra Pound i Dylan Thomas. Estableix un mapa de les preferències i lectures de Parcerisas, però indica també un gust generacional. En la tercera part del llibre es manifesta la seva atracció pel món "civil", com una prova del voler intervenir i opinar en les relacions interpersonals dels homes: la guerra del Vietnam com a malson de tres generacions, i una de les primeres guerres "retransmeses en directe". En el conjunt hi té un pes determinat la força del record, que crida a l'elaboració literària.
(Enric Bou."Mirada i compromís. La poesia de Francesc Parcerisas". L'escriptor del mes. Barcelona: Institució de les Lletres Catalanes, febrer 1994)
* * *
"La poesia de Francesc Parcerisas, els seus lectors ho saben bé, es mou seguint dos eixos temàtics principals: d'una banda, la reflexió que transcendeix els objectes quotidians i els petits fets de la vida de cada dia i, de l'altra, la recreació poètica dels universos literaris d'autors coneguts personalment o, la majoria de les vegades, traduïts. Vida i literatura, al capdavall, si és que ambdues coses són dissociables. [...] Probablement el secret de Parcerisas és la gran voluntat d'unitat i coherència interna que respira tota la seva obra, la qual no només no arriba a caure en el parany de la dispersió que li paren els seus abundosos referents intertextuals —vinguts la majoria de la seva tasca com a traductor i crític— sinó que aconsegueix que el parany treballi per a ella i l'ajudi a unificar i contruir."
(Pau Joan Hernàndez. "Unitat i coherència interna", Avui, 25 de gener de 2001)
* * *
"Parcerisas és un dels poetes més representatius i prolixos de la hipotètica generació dels setanta, i la seva obra ha conegut etapes molt diferents: des d'una certa adscripció inicial a l'anomenada "poesia civil", combinada amb la tendència a l'intimisme, fins a un fragmentarisme iconoclasta de regust "pop" i d'aquí a la "poesia de l'experiència", ja als anys vuitanta, i immergit dins la qual l'autor va assolir el seu major èxit de públic i crítica amb el llibre L'edat d'or. [...] Natura morta amb nens ja al·ludeix en el títol a dos dels motius més constants del recull, com són la mort i la infantesa. No és estrany, doncs, que l'últim i extensíssim poema, titulat "Els morts" —com el conte de Joyce que inspirà la pel·lícula pòstuma de John Huston, tingui, per la llargària i l'ambició, un gran pes específic en el conjunt del llibre, i que constitueixi un intens i emotiu monòleg adreçat als éssers propers ja desapareguts, [...] potser el poema més ambiciós de l'autor fins al moment i sens dubte un dels més reeixits de la seva trajectòria."
(Josep M. Ripoll. "Natura morta amb nens", Serra d'Or, núm. 495, març 2001)