Miquel de Palol i Felip va néixer a Girona el 1885. Des de molt jove va tenir un interès especial per la poesia i, amb dotze anys, va publicar el seu primer poema a Lo Gironès. Després d'una estada a Barcelona on es proposava fer estudis de Dret, torna a Girona. El 1902 funda, amb l'ajuda de companys del grup de Girona i la col·laboració de Josep Carner, la revista L'Enderroch i els Jocs Florals d'aquesta ciutat.

Durant els anys de joventut treballa i llegeix poesia de manera incansable seguint una tradició deutora del simbolisme decadentista, hereva de Baudelaire i Verlaine. Tal com ha assenyalat Jordi Castellanos, Palol és l'únic escriptor català que "va assumir el decadentisme amb tot el seu abast". Així, publica el llibre de poemes Roses (1905) i el 1908 es presenta al Concurs de novel·la d'El Poble Català amb Camí de llum. El premi es declara desert, però l'obra és publicada dins la Biblioteca del Poble Català. El mateix any que surt Camí de llum (1909) també ho fan les seves Llegendes d’amor i de tortura, tots dos conformen el gruix de la seva narrativa.

Serà l'any següent, el 1910, que Miquel de Palol participa en la fundació de la revista Catalanitat, que dirigirà durant els primers anys. Continua escrivint poesia i el 1912 rep un premi als Jocs Florals de Girona pel seu poemari Poemes de tarda, que serà publicat el 1914, tot i que el 1922 veurà la llum una nova versió. Les seves col·laboracions a revistes i publicacions catalanistes l'animen a escriure contes per a nens a Ploma i Llapis.

L'any 1919 va escriure una obra de teatre, Senyoreta Enigma, representada l'any següent per la Companyia Daví-Vila. Serà només la primera pedra d'una època en què s'interessa per aquest gènere. S'han de recordar les obres Enemic Amor (1921) i Les petites tragèdies (1921), que va ser guardonada al Certamen de Teatre de Reus.

A partir de la dècada dels trenta, Miquel de Palol es dedica de ple a la política com a regidor de la ciutat de Girona. Encara escriu, però els esdeveniments prendran aviat un rumb ingrat, amb el saqueig del seu domicili com a fet destacable el 1939. Sembla que durant aquesta incursió a la seva intimitat com a ésser humà i com a intel·lectual es va perdre part de la seva obra.

Els anys posteriors, l'autor guarda un significatiu silenci que només es trencarà l'any 1972 amb la publicació de la primera part de les seves memòries, Girona i jo, un llibre de gran qualitat artística i humana per a tots aquells interessats per la literatura autobiogràfica o que vulguin copsar la memòria viva del tombant de segle a la ciutat de Girona.

La seva mort el 1965 l'impedeix d'escriure els dos volums restants amb els quals volia completar les seves memòries.