—El cicle de la vida fa que tot pugui tornar a brotar: és un missatge optimista?
—El cicle de la vida és com és, ni optimista ni pessimista: naixem, creixem, ens reproduïm, morim. És aquest l’argument de l’obra, no tan sols morir, com deia Gil de Biedma. Si ens posem taoistes, ni el pessimisme ni l’optimisme no són procedents.

—Canviant de tema, com veieu ara la vostra primera novel·la El món d’Horaci?
—És un primer pas: com aquelles fotos en què et veus amb energia encara que et quedava molt per aprendre. També he de dir que sense aquella primera novel·la no existiria l’última. Encara més: m’agradaria que es reedités. No en renego gens, al contrari.

—Hi ha una línia seguida entre El món d’Horaci, La felicitat no és completa, Els jugadors de whist i la d’ara.
—Per mi, és una progressió. El món d’Horaci és situat en un pis de Barcelona on viuen estudiants empordanesos. La felicitat no és completa és situada íntegrament a l’Empordà, però amb una trama lleugera. Els jugadors de whist són tres novel·les situades a Figueres. Dies de frontera és una sola novel·la figuerenca, amb incursions a la Jonquera i Agullana.

—Un personatge d'Els jugadors de whist surt a Dies de frontera?
—Més d’un, però poc: són ‘cameos’. Un dels personatges nous apareix perquè ve a treballar al ‘bed and breakfast’ que ha muntat la Halley d'Els jugadors de whist després de tornar de Los Angeles. Sense aquest negoci no hi hauria les escenes de la Jonquera.

—Us agrada jugar amb la complicitat del lector?
—La novel·la és escrita en capes. Hi ha una interpretació mínima, que ha de ser suficient, i després una sèrie de capes: si has passejat per aquells carrers, si has vist aquelles pel·lícules, si has llegit les novel·les anteriors… Les capes són un plus, una mena de bonus track que et pots estalviar però del qual pots gaudir.

—A Figueres us deuen haver de fer un monument.
—Els meus objectius són literaris. No pretenia pas fer una guia turística, ni menys retratar un lloc idíl·lic, però Dalí tenia raó: ‘Que parlin de tu, encara que sigui bé.’

—Com compagineu ser escriptor i fer crítica literària?
—Vaig passar una època de crític incendiari, però ara els llibres dolents no m’encenen, sinó que m’enfonsen. Ja fa anys que vaig decidir que només m’acabaria els llibres que m’agradessin. Potser cal llegir llibres dolents durant una època, però no pas tota la vida. Això mateix es pot aplicar al periodisme i a la vida en general: sé que existeix La Razón i 13TV, però no em passo la vida mirant-les. No per escapisme, sinó per higiene. Per la mateixa raó, i per deferència cap al lector, introdueixo humor a les novel·les.

—Teniu un llibre que és un tresor: Un tramvia anomenat text. El plaer en l’aprenentatge de l’escriptura. És un referent per a la gent que vol aprendre a escriure. És possible combinar plaer, aprenentatge i escriptura?
—És possible. Ara els meus alumnes de Blanquerna Comunicació llegeixen Matar un rossinyol, de Harper Lee, que parla de racisme però també de compromís i de paternitat, i sobretot és una novel·la excel·lent. També hem llegit textos de Kafka. Si no ens familiaritzem amb textos bons, és impossible que mai n’escriguem.

Assumpció Maresma Matas. "Vicenç Pagès Jordà: 'La clau és saber quan cal cedir i quan cal plantar-se'", a Vilaweb (17 març 2014). En línia